En alguna ocasió la nostra professora del taller d'escriptura ens demana que
escriguem una mica de poesia . Sé que no és la forma escrita on en defenc
millor. Però forçats a escriure he elaborat aquesta semi poesia.
Un núvol ha passat,
ha brotat una fulla.
Ha nascut la poncella,
una més entre d’altres,
la primera de totes,
d’una desitjada primavera,
amb elles, has
arribat, també tu.
He mirat els teus
ulls, clars com cel rere pluja,
i un sospir
d’impaciència, d’amor desitjat,
ha omplert de joia
la meva ànima enamorada.
Tu, la dona sense
nom, l’única, l’estimada,
reflex de la
poncella emergida, entre
les fulles de la
vida, per un instant de futur.
Un tren llunyà ha
entonat un càntic.
Les meves orelles
han escoltat el teu sí desitjat,
a un altre home
dirigit, més agradós al teu pensament.
agafats de la mà
us he vist marxar lentament.
Llarg i feliç sigui la vostra estada al paradís;
jo immòbil, trist,
pesarós i amb el cor buit
he sentit les
vostres rialles enamorades.
Humilment
ressentit, amb llàgrimes als ulls
us he vist viatjar,
lluny en el temps i l’espai
d’una primavera
volguda, de punyent desenllaç.
I jo sóc l’únic
testimoni.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada