Són les sis de la tarda. La
plaça poc a poc va quedant buida. Els alumnes del col·legi Pedagogium han anat
desfilant cap a casa seva. Les mares i els pares, que han anat a recollir els
més petits, han marxat agafant-los de la mà. En els carrers Martínez de la Rosa
i Ramon i Cajal encara s’escolten les veus de la mainada alegre i revoltosa.
Davant de l’establiment, una
vegada travessat el carrer, encara el sol escalfa suaument la tarda. En aquest
lloc hi ha diferents taules amb para-sols. Tres dones ocupen taules separades i
bastant distanciades. Una és una noia jove d’uns divuit anys. Vesteix uns
shorts blaus, esportives estiuenques i una brusa blanca. Espera un xic
inquieta, mira el rellotge contínuament i mou repetidament la rossa (tenyida)
melena. Fa goig, és bonica amb la bellesa de la pre-adolescència. La bellesa natural
de l’animal humà en l’època de la joventut.
En l’altra taula hi ha una dona
d’aproximadament uns trenta-cinc o quaranta anys. Ben vestida, cabell curt de
color caoba i un aire una mica absent. Millor dit, d’una persona absorta en amargs
pensaments. Però també mira contínuament a un cantó i a l’altre. Sobretot a la
porta del pàrquing de sota la plaça.
Totes dues esperen neguitoses.
La tercera dona, ja bastant més
gran, sembla també esperar. Però la seva actitud és més tranquil·la. Llegeix un
llibre. La seva cara és bonica, va ben arreglada, porta mitja melena i mostra
una expressió de serenor en la seva fisonomia.
En aquestes un noi entra per
una cantonada. També és jove i àgil. Corre lleuger com un gínjol. Porta a la
mà, millor dit, intenta amagar a la seva esquena una flor. Una rosa vermella
com la sang.
S’acosta a la taula de la
mossa i acotant el cap li fa un petó als llavis. Tot seguit li posa la rosa a
la mà. Ben bé, sembla, com si la flor fos un robí que ressaltés damunt la brusa
blanca.
S’asseu al costat. Li toca la
ruboritzada cara i, sense importar-li la presència de les altres dues dones, la
torna a petonejar. L’agafa per la barbeta i repetidament deposita petons als
oferts llavis, a les galtes, i fins i tot, sota les orelles. La noia enjogassada
respon sense cap timidesa. Les mans del noi acaronen el femení cos. Ella, una
mica gata maula correspon a les carícies del noi. Dels llavis de tots dos sonen,
com en una lluita per veure qui en sap de més engrescadores, les paraules de:
amor, t’estimo, com et puc estimar tant, no sé que faria sense tu, tota la
vida, quan m’agrades, no puc viure pensant en tu, etc, etc. Un frenesí
apassionat de frases, d’òsculs omplen la taula i els seus voltants com un
perfum embriagador que espargís la seva aroma.
La dona en la quarantena els
mira i somriu escèpticament. Pensa interiorment, però els seus llavis murmuren:
desgraciats, quatre dies, que pensen que això durarà per sempre, em fan fàstic,
tants petons i petons. Ai! Després surten de més joves. També de més jovenets.
Osti! L’Andreu, que triga? Ha dit que recollia els papers a l’advocat, els
firmava i me’ls portava. Ja tarda, el malparit, a dur-me els papers del
divorci. Mira que marxar amb la Cristina. Per què? Què li va trobar? Que era
més jove, jo em sabia més. Potser en sabia massa! Però em vaig venjar! Amb el
Roger ens ho passavem pipa! Ara no em recordo, si el Roger va ser abans o
després d’assabentar-me de la Cristina i l’Andreu. Ai! Els homes, quatre
paraules i perden l’oremus. Sembla ben bé que allò sigui com una brúixola assenyalant
el nord. Ai! Això dels homes i les dones. Coses de joventut. Noi! L'hauré de
telefonar!
I remena dins d’una d’aquestes
bosses on les dones amaguen mitja casa.
La dona gran, deixa el llibre
damunt la taula al costat del got i mira amb cara commoguda a la parella. Ai,
Senyor! Que tendres! Que joves! Que bonic és l’amor! Si són com dos colomets!
Potser es passen una mica! Quina vergonya, m’hauria fet! Aquí, enmig del
carrer! Quasi em poso jo tan vermella com la rosa! Quina escalfor a la cara! De
veritat, malgrat es passen, que n’és de maco!
Mira jo, tants anys de casats
i ara llegint un llibre. Total, una flor el dia de Sant Jordi, que sembla ben
bé, per quedar bé davant de tothom. Quatre petons amicals al dia, al llevar-se
i a l’anar a dormir i res més. Ara, el Joan al Centre a jugar a domino amb els
amics. Jo a llegir històries en aquesta plaça, davant de casa, mentre espero
que vingui a sopar.
Mai plou al gust de tothom. La
passió és refreda amb els anys, però sempre pot donar un gust agredolç i
perfumat a la vida.
Miquel Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada