Ho vaig notar
sense veure-ho. La seva presència real era evident. A les fosques vaig sentir
els seus moviments al voltant meu. Lentament vaig intentar girar-me vers la
seva presència.
No sé explicar-me
quin pressentiment va envair el meu cervell. Pot ser por, tal vegada plaer o
segurament inquietud.
La presencia
femenina o masculina poc a poc m’omplia. Però dins meu l’opressió m’ofegava. On
era? Sí, sí, era. Però què era.
Tal vegada un
estrany ? Seria un conegut? Com havia entrat a la estança si no conegués res del que m’envolta.
Ves a saber si
era un fantasmagòric record del passat que venia amb la seva presència a omplir el
meu pensament de malastrugança.
Allò, que no sé
ben bé que era, no era cap subtil desenllaç d’un moment feliç.
M’omplia
d’angoixa fins que vaig notar un lleu petó damunt la galta. La cara infantil i
el somriure del meu fill han esvaït el malson.
Miquel Pujol
Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada