Avui m’han posat
en un greu compromís. La nostra professora ens ha mostrat orgullosament, a tota
la classe, el que anomena la seva obra d’art. Ens ha presentat simplement un
pal, un motxo i una galleda, i ens ha
demanat la nostra valoració. No m’agrada
opinar res en contra seu perquè en cau força bé. Redimonis! És la meva professora i s’acosten els exàmens
finals. Aleshores, només he gosat fer una lloança. No sigui que les meves notes,
generalment justetes, no arribin a salvar l’any.
M’he expressat
d’aquesta forma:
Oh estimada
professora. Em meravella la seva obra, no ja pel seu valor artístic sinó com una etèria sublimació d’allò
més ideal i més alt del cel etern. Admiro l’estil volàtil del pal grisenc, llarg i prim com símbol de la vida
humana. Que comença en el no res i finalitza a dalt en el mànec verd. Verd com
l’esperança del més enllà.
També el cubell
vermell com la sang i amb la cobertura blanca, color de la puresa, per
apaivagar les passions i els desigs humans.
Vermell: sang. Gris: Vida. Verd: Esperança.
Una meravellosa
metàfora del tot i el res de la vida humana.
Per mi:
Aquesta dona
està una mica ximpleta. No s’ha adonat que això és simplement un pal de fregar,
un motxo i una galleda.
Ai! Aquests que
es volem auto-anomenar artistes cada vegada s’imaginen el que no és.
Tal vegada
potser tindrà èxit en aquest món eixelebrat. Pobre humanitat!
Miquel Pujol
Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada