L’ESQUER

Anava pel Carrer Major i en passar prop d’una paperera vaig observar al terra una bossa de mà. Es veia clarament que havia estat llençada de qualsevol manera i a més la tapa era mig oberta. 

Encuriosit em vaig apropar. Unes grosses lletres eren gravades a la pell. Una S i Una P. Obrint-la vaig registra el seu interior, poca cosa un moneder amb quatre calers, alguna moneda i un carnet d’identitat. 

Com no volia embolicar-me amb res que tingués res a veure amb la troballa, tancant-la vaig tornar-la al mateix lloc i vaig continuar el meu camí. 

No havia encara fet deu metres quan d’un portal van sortir dos individus joves que  dirigint-se-me van dir.

¾     Què tafanejant?

¾     Jo!- vaig exclamar.

¾     Sí, tu! Ara com ets un “tio” xafarder i sabem que has ficat les mans a la bossa ja pots començar a deixar tot el que portis en aquesta bossa d’escombraries.- i van passar-me una gran i negra bossa.

¾     Vinga la cartera, el rellotge, aquesta cadeneta del coll i les claus de casa també.

¾     Les claus, que voleu fer amb les claus.

¾     Són una mena d’assegurança, si parlessis massa et farem una visita qualsevol dia. Com tenim el teu DNI sabem quina és la teva adreça.

¾     Us juro que no diré res.

¾     Un jurament forçat no val res. Afanyat! Les sabates també que es veuen noves i m’agraden. I el cinturó que la sivella és molt “cool”.

¾     Cool? - vaig respondre sorprès- Què vol dir?

¾     Ets una merda de pagesot. Vol dir “guai”. Ho entens ara? 

Quan vaig ficar el cinturó dins la bossa una mica més em cauen els pantalons.

¾     Ostres, “tio” quins slips més “fashion”. Treu-te’ls també!

¾     Per favor, els slips no! 

Llavors va sentir-se una sirena i van encendre’s un fotimer de llums blaves i vermelles. 

M’havia salvat d’una de bona però l’ensurt ja havia estavellat la meva tranquil·litat. 

Miquel Pujol Mur

RUTA VERDA DEL BERGUEDÀ

Amb el propòsit de caminar una mica en aquest dies de calor extrema vam decidir fer l’anomenada Via Verda del Berguedà. La ruta porta des del pont de Pedret fins la Colònia Rosal aproximadament entre 5’5 o 6 Km.

 

La nostra decisió va ser presa ja que el camí segueix el curs del Llobregat i sempre l’aigua que corre riu avall minora un xic la calor. També per què tota el camí és planer i majoritàriament ombrívol. 

Aparcant el nostre vehicle al pont de Pedret obviaven la carretera asfaltada que baixa des de Berga.  Aleshores només va ser qüestió de caminar per la pista que aprofita l’amplada de l’antiga via del tren.

Un camí fàcil de poc desnivell i sense perill. A comentar, és una llàstima que les dues tanques de fusta, una a cada entrada del camí, siguin trencades. No saben si a causa d’una bretolada o a raó d’alguna necessitat urgent. 

Com aventura fàcil, el pas pels tres túnels, que crec havia escoltat eren il·luminats, però el dia de la nostra travessa les llums eren apagades. Potser un pla d’estalvi.  

Les distàncies són assenyalades amb uns pals al costat del camí. Sempre és interessant saber quan tros has caminat i quan falta per recórrer. Després d’una parada a Cal Rosal, inclosa una beguda refrescant, van fer el camí a la inversa.  

Ara posarem unes dades copiades del cartell informatiu que crec que poden ser interessants de conèixer: 

El tren de Manresa a Guardiola de Berguedà va ser l’únic projecte de ferrocarril secundari fet realitat a les comarques del Bages i el Berguedà dels molts que es van redactar, dibuixar i plantejar de  mitjan segle XIX i fins a primers anys del segle XX.

L’any 1881 es va iniciar la construcció del tren entre Manresa i Berga que , arribaria fins a l’estació d’Olvan, a cal Rosal el 1887. L’últim tram projectat des de cal Rosal fins a Berga, plantejava serioses dificultats tècniques i econòmiques i, finalment, enmig d’una gran polèmica entre polítics, industrial i l’opinió pública, el tren va quedar aturat a Cal Rosal. 

Aquesta estació va ser una de les més importants de la línia ja que durant anys va fer l’estació final, d’estació de Berga, i amb la posada en marxa del tram fins a Guardiola va passar a fer d’estació d’enllaç. 

L’avanç de la construcció del tram que havia d’arribar fins a Guardiola del Berguedà va ser complexa. Tot i que la construcció es va iniciar aproximadament el mateix any que l’altre tram, la complexitat de les obres- atesa l’orografia del terreny, ple de desnivells, la considerable quantitat de túnels i ponts que s’havien de construir- a les quals es varen sumar problemes amb diversos industrials va fer que el tren no arribés a l’estació de Guardiola fins l’any 1904.  

Un tren que va costar molt d’arribar i molt poc de marxar, ja que l’any 1972 l’ajuntament de Guardiola va rebre la notificació de supressió de la línia fèrria en el tram d’Olvan a Guardiola perquè quedava afectada per les obres de construcció de l’embassament de la Baells. 

El 2 de maig de 1972 va sortir l’últim tren de Guardiola i el tram Guardiola. Cal Rosal quedà definitivament clausurat. Un any més tard , es va clausurar la resta de la línia cap el sud, fins a Sallent.  

Mentre camines pel recorregut de l’actual Ruta Verda et donés compte dels enormes treballs de la seva construcció, sempre pensant en la maquinaria que existia abans i de l’enorme esforç dels obrers.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia. M. Rosa Planell Grau

RELLOTGE DE SOL D’AIGUATÈBIA. CONFLENT

Un bon rellotge de sol

que mostra la vida del pagès.

De sis a sis, del matí al vespre,

després descans pels humans

per manca de llum,

l’altre per amagar-se l’astre-rei

que li dona vida.

 

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa PLanell Grau

LA INSPIRACIÓ D’UNES FRASES

Per despertar-nos del ensopiment matutí la professora ens va dictar aquestes frases.  

Segarra: Aleshores, sense donar-me ni temps de respirar em va donar un paper.

Lorca: Pel teu amor en fa mal l’aire ... el cor i el barret. 

Llavors la inspiració va portar-me a escriure el següent: 

La noia i el noi és trobem en un parc i s’asseuen en un banc. Aleshores el noi posant-se de genolls li parla així amb veu amorosa.

¾     Irene, he quedat sense aire ofegat pels sentiments. El meu cor batega com una bomba d’aigua amb les aletes trencades. El meu barret i amb ell el meu poc seny l’he perdut al veure’t acudir a la nostra cita.

¾     Oh, Joan estimat! Quines coses més boniques que em dius.

¾     Mira estimada, estic caigut de genolls davant teu. Els meus ulls ploren pensant que em pugis negar el teu amor. Si ens dius sí la meva felicitat serà eterna.

¾     Amb aquestes apassionades paraules només puc donar-te una resposta. Però Joan de la meva vida, abans vull fer-te una pregunta. 

¾     Digues amor meu! Mai et podria negar cap resposta.

¾     Tens casa i cotxe pagat per anar a viure? 

El final queda a la vostra opinió. 

Miquel Pujol Mur

ALAS DE MARIPOSA. (relat negre).

Aquest relat va ser escrit per un concurs de relats de terror en llengua castellana, que no vaig enviar per premura de temps. Posteriorment el vaig fer servir pel concurs d’Anim 2 de Puig-reig i va ser premiat amb un segon premi. Malgrat l’idioma és diferent l’incloc en el meu bloc ja que és fill de la meva ment. 

Mariposas de negras alas, como plumas de cuervo, revolotean entre mis piernas. 

Pero no existen son falsas imágenes creadas en el interior de mi desquiciado cerebro. El miedo, el pavor, entorpecen mis vacilantes pasos. Cansado dejo caer mi cuerpo en la silla que hay en el centro geométrico de la habitación. Mis manos y mis pies no ofrecen ninguna resistencia al ser sujetadas a los barrotes metálicos, que como un instrumento de tortura me inmovilizan. 

Todo comienza como un leve temblor que poco a poco, con suavidad extrema, va subiendo su intensidad desde mis piernas e invade mi cuerpo. 

Alas negras de mariposas apagan mis ojos. 

En este momento cuando creía haberme liberado del remordimiento por mis actos libidinosos con infantiles cuerpos el temblor remitió de golpe. Las torturas infligidas a los pequeños seres golpean incesantemente mis pensamientos. Pero ni el castigo recibido ni mi propia pena en ningún caso mitiga el mal ocasionado.

Vuelve el temblor a invadir mi ser. No creo en esta terapia que según dicen modificara mi sentir. Una castración inducida, son las palabras científicas. Pero la electricidad que me recorre excita todavía más mi instinto sexual. El deseo se hace más deseo, casi obsesión. Mi mente y mi cuerpo se llenan de concupiscencia al máximo.  

Negras alas de mariposa, cual plumaje de cuervo, se mueven delante de mi mirada.

 

Dolor, aflicción, remordimiento dominan mi cerebro, pero en algún recóndito espacio de este mi cuerpo el deseo me domina y con el deseo el placer inconsciente. Miro la cara de pena de los que observan el intento de mi curación. Hay quien cree que la mente domina la carne. Pero yo sé que no será así. Nueva sesión, ahora con más voltaje, y mi rebelión es total. La mente claudica delante del poder corporal. Mi obsesión se intensifica. 

La mente queda obnubilada por negras alas de mariposa.  

Luego otra vez el sosiego, cuerpo y alma no sienten absolutamente ninguna sensación. Más los recuerdos surgen punzantes y avivan mi lujuria que crece a medida que transcurre el tiempo.  

Alguien en un apartado  estudia mis reacciones. Mi amiga, mi alumna y mi misma confidente, que después de estudiar los diferentes hologramas levanta pesarosa la mano con el pulgar hacia abajo. 

El instante es frenético. Mi cuerpo se mueve descoordinado. Yo no soy yo, solamente un maniquí que tiembla i se descoyunta. Mis últimos reflejos continúan siendo pecaminosos. 

Alas negras de mariposa cubren completamente mis ojos, mi paladar y mi cuerpo. 

Todo ha finalizado. La razón de la sinrazón está olvidada en el más allá. Si existe este lugar para los pecadores impenitentes.  

Miquel Pujol Mur

L’ADREÇA DESCONEGUDA

Complint en les normes marcades en el taller d’escriptura he triat el llibre 6, la pagina 6 i la línia 6. Aquestes obligades premisses em porten a la següent frase: Travessera del Somriure Amarg, 47-49 Barcelona. M’ha semblat com si aquesta adreça, trobada misteriosament, fos un missatge que pogués conduir-me a múltiples aventures.  

Una adreça desconeguda. De qui deu ser? 

Potser d’una noia que vol fer alguna cosa amb mi. Tal vegada deu estar equivocada, per què jo, actualment, no disposo de gens de diners. Per què, sinó és per diners, a què pot venir aquest interès per la meva persona. 

Tal vegada d’un amic d’anys pretèrits. Per quina raó? Potser per mirar-nos com dos desconeguts i dir-nos mútuament: Com t’han passat els anys! I recordar les nostres cabelleres llargues i rinxolades, que ara són desaparegudes. O les nostres barbes, aleshores  embrollades i plenes  de flors primaverals,  durant la nostra estada en Eivissa. Ara són blanquinoses i retallades. Sí, allà a la llunyania dels anys d’esplendor de la nostra època hippy. Quants records d’un temps de joventut, mig oblidat a les catacumbes de la memòria. 

O d’aquella esposa oblidada el dia que vaig anar a buscar el diari. Què em preguntarà? Si per fi l’havia trobat. Què li puc respondre: que sí, però com van trigar tant a portar-lo, al fullejar–lo, vaig adonar-me  que les notícies eren retardades. I vaig fugir en el temps i l’espai amb l’esperança de trobar un diari que digués la veritat. El vas trobar? On? - Em demanarà encuriosida. Veuràs - serà la meva resposta: París, Londres, Nova York, Mèxic, Buenos Aires, Tòquio i moltes altres ciutats van ser els llocs de la meva recerca. I sempre, sempre, les notícies ja havien passat.   

Doncs, a què tornes?- em dirà. Tenim un fill, no?- respondré jo, més que res per preguntar. Va volar amb el temps, com tu! Devia ser au del mateix plomatge.- exclamarà com qui diu veritats incontestables. No ho sé. - faré jo, encongint les espatlles sense vergonya. Ella, fent la desentesa m’oferirà.- Els llençols els vaig canviar ahir, són nets. El matalàs és altre cantar, ja han passat i n’he gaudit amb dos o tres homes fugissers, com tu. Ara el cau és buit. Caram!- exclamaré sorprès- Com han passat els anys. Sí molts! Com vint, no?- respondrà. Saps què noia, ara em recordo que haig d’anar a cercar el diari. Aleshores, fins d’aquí quinze o més anys! - comentarà com si tant li fes.  

Finalment abandonant els meus pensaments he anat al lloc de l’adreça. Un imponent edifici de moltes finestres glaçades com ulls que no miren enlloc. Un cartell gros omple la façana i en lletres grosses anuncia: EDITORIAL DELS SOMNIS PERDUTS.   

Baixa una noia, bastant jove, amb un gros volum de fulls, s’ha asseu al mateix pedrís de l’escala i trenca a plorar. Mentre busca un mocador per eixugar-se les llàgrimes ha sorgit primer de la butxaca, com qui no vol, una cartolina vermella. I, sense paraules, ho he entès tot. El seu escrit, l’han comunicat fredament, no val res.  

Un home, més gran, baixa també amb un gros paquet de papers sota el braç. A la mà llueix una cartolina vermella. En arribar al final dels graons llença la baluerna a un contenidor encès que alimenta les seves flames d’il·lusions perdudes. 

Que efímers són els miratges humans quan s’enfronten a la trista realitat.  

Miquel Pujol Mur.

LIDIA PUJOL A SANT LLORENÇ DE GUARDIOLA.

 

Aquesta crònica va ser feta aproximadament fa un any. Però la tècnica informàtica no és la meva especialitat i va quedar perduda, fins que d’improvís va sortir on no havia d’estar. En aquestes dates la Lídia Pujol he sentit  que presenta el seu treball de “Iter Luminis” i crec que no podia deixar l’escrit en el bagul dels records. 

Vam anar a gaudir de Lídia Pujol a Sant Llorenç de Guardiola. De Lidia Pujol ja he fet un parell de cròniques lloant el seu espectacle i el seu carisma. 

Ens encanta la seva veu i ens encanta l’aura que transmet la seva música. També ens complau el seu tracte com a persona, amigable i propera, gens estranya amb el seu públic i oberta a tota persona. 

La música de l’espectacle amb la connexió de l’obra de Ramon Llull i Teresa de Jesús mostra la inversemblança dels dos autors. 

El programa de presentació diu: Aquest camí d’amor no és només un plaer, és també un treball, un acte de voluntat i un compromís. 

Sant Llorenç de Guardiola, o també més antigament Sant Llorenç prop Bagà, és per si sol un espectacle i un record del nostre passat. 

Però en aquesta ressenya no puc deixar de ser crític escrivint aquestes paraules: Lídia, si omples esglésies per que cantes en criptes.  

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

CAMPS A PROP DE PAL. CERDANYA.

Sigui bona o dolenta

La collita és feta. 
 

Les nostres vacances

També son acabades.

 

Aleshores tornarem

a començar  novament

el nostre entreteniment. 

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau