Encuriosit em
vaig apropar. Unes grosses lletres eren gravades a la pell. Una S i Una P.
Obrint-la vaig registra el seu interior, poca cosa un moneder amb quatre
calers, alguna moneda i un carnet d’identitat.
Com no volia
embolicar-me amb res que tingués res a veure amb la troballa, tancant-la vaig tornar-la
al mateix lloc i vaig continuar el meu camí.
No havia encara
fet deu metres quan d’un portal van sortir dos individus joves que dirigint-se-me van dir.
¾
Què tafanejant?
¾
Jo!- vaig exclamar.
¾
Sí, tu! Ara com ets un “tio”
xafarder i sabem que has ficat les mans a la bossa ja pots començar a deixar
tot el que portis en aquesta bossa d’escombraries.- i van passar-me una gran i
negra bossa.
¾
Vinga la cartera, el rellotge,
aquesta cadeneta del coll i les claus de casa també.
¾
Les claus, que voleu fer amb les
claus.
¾
Són una mena d’assegurança, si
parlessis massa et farem una visita qualsevol dia. Com tenim el teu DNI sabem
quina és la teva adreça.
¾
Us juro que no diré res.
¾
Un jurament forçat no val res.
Afanyat! Les sabates també que es veuen noves i m’agraden. I el cinturó que la
sivella és molt “cool”.
¾
Cool? - vaig respondre sorprès-
Què vol dir?
¾
Ets una merda de pagesot. Vol dir
“guai”. Ho entens ara?
Quan vaig ficar
el cinturó dins la bossa una mica més em cauen els pantalons.
¾
Ostres, “tio” quins slips més “fashion”.
Treu-te’ls també!
¾
Per favor, els slips no!
Llavors va
sentir-se una sirena i van encendre’s un fotimer de llums blaves i vermelles.
M’havia salvat
d’una de bona però l’ensurt ja havia estavellat la meva tranquil·litat.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada