Certa vegada en un país llunyà
s’havien reunit en la cuina la carabassa, les castanyes i els moniatos.
Aprofitant-se que era tard, quasi
mitja nit, i la cuinera s’havia marxat a dormir, van asseure’s a la taula i van
iniciar una conversació.
¾
Nois
se’ns acosten mal dies.- Exclama la carabassa.
¾
Per
què? – preguntà el cap dels moniatos.
¾
No
heu vist el calendari? – Va indicar la carabassa.
¾
Sí,
aviat serem a finals d’octubre.- replica sorpresa la castanya major.
¾
Caram!
Que curts que sou. S’ha acosta la castanyada i el Hallowen. M’esgarrifo només
de pensar que m’esbudellaran per treure’m la meva dolça carn, fer-me uns ulls
oblics, una boca desdentegada i horrible i, posar-me una espelma encesa a dins.
Quin tremolor m’agafa!!!
Sentint les paraules de la carabassa
la perplexitat envolta la sala. Tant les castanyes com els moniatos feren un
somriure malèvol. Aleshores el cap moniato pica un fort cop damunt la taula i
digué amb veu maliciosa.
¾
I
et queixes ploraire de mena!! I nosaltres què? Com Sant Llorenç, al foc i volta
i volta, la pell cremada i llavors venuts per quatre rals i després devorats
per la fam dels humans.
¾
Això!
Això! - Cridaren les castanyes.- i nosaltres igual i no plorem com tu.
Ploramiques! Si sembles una bleda de tan protestar. És el nostre destí, noia,
que hi vols fer.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada