Em dic Marta. Aquesta és la nota de
l’agenda del meu lligam amb la fotografia del conjunt de noies tocant música.
Malgrat que tot esdevingué en una
nit, vull explicar la meva història des del principi. Sempre he estat decidida
i clara. Les meves decisions sempre m’han sortit del cor, però la ment, ha
estat sempre reflexiva i moltes vegades dubitativa.
Tenia aleshores trenta anys, potser
una mica passats. Com a ponent de la presentació d’una artista pintora vaig
assistir a les primeres jornades inaugurals de la seva obra. L’exposició va
realitzar-se en el seu poble natal en un recondit i amagat lloc d’Andalusia.
Bé, una vegada explicat el per què
del lloc, vull tornar enrere, aprofitant-me de les notes de l’agenda torno a
rememorar les circumstàncies. Tal vegada com una confessió intima del que sóc.
Em considero una persona normal. Les
meves primeres relacions "sentimentaloides" i mig imaginaries van ser entorn al
tretze o catorze anys, com la majoria de les noies. Aleshores enaltia, potser
massa, la realitat i la masculinitat dels xicots. La primera relació seriosa,
vull dir que vam arribar fins al final, va ser cap als setze o disset anys.
Però va durar poc, jo tenia els meus dubtes, allò no semblava pas el que
m’imaginava. Ell també en tenia els seus, no sabia si ho fèiem prou bé i si
era adequat a les nostres edats. A més d’això va intervenir també la seva
família en assabentar-se'n. Les paraules de la seva mare van ser dogmàtiques: -
Sou massa joves – I així va acabar tot. Els meus pares no deien res, però
portaven la creu per a dintre.
Com ànima inquieta que sóc, inquieta
i una mica insegura al mateix temps, vaig seguir el meu caminar per la vida. Hi va haver
un conjunt de relacions curtes, esperant un munt de sensacions que no vaig
sentir mai. Estudis, parelles i amor van ser el batibull d’aquella època.
Malgrat han passat els anys, que en sóc de melindrosa en aquestes les meves
confessions, per què amagar-ho també sexe. Tot el que vaig poder.
Als vint-i dos anys vaig assentar un xic el cap amb un noi complaent, amable i tendre. Aleshores, jo ja
començava a treballar havent acabat el meus estudis d’art, i ell iniciava el
doctorat i feia també de professor en una escola a temps parcial.
Vam viure junts cinc anys. Jo
començava a treballar, cada cop més. La feina m’absorbia, necessitava temps i
segurament vaig abandonar bastant el nostre compromís. Ell va acabar el
doctorat i va trobar plaça en una important empresa. Unes conegudes de
col·legi, envejoses i de somriure maliciós, van descobrir-me que mantenia una
relació des de feia un parell d’anys amb una alumna.
Furiosa li vaig tirar en cara.
Emprenyat va dir-me que si jo hagués estat al seu costat, no hauria buscat a
fora el que jo li negava. Finalment, com un cavaller va agafar els seus trastets
i va marxar deixant-me el pis.
Un any després, immersa en el meu
món artístic vaig ser parella d’un pintor. Va ser, al mateix temps una relació
amistosa i em va servir per obrir-me pas en el meu treball. Va ser el meu
mecenes, amic i company alhora. Vam viure junts aproximadament tres
anys. Sis mesos abans dels fets que us vull relatar, vam trencar quan va trobar una dama rica que el
va convertir en una primera figura en el món nord-americà.
Després d’aquesta ràpida visió de la
meva vida, tal vegada com un “culebró”
passem a la raó d’aquesta història.
Continuarà ...
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada