 |
El meu cos respirava la música i com
si fos una sensació particular jo gaudia
al seu compàs. Un moment admirable de sentir-me a mi mateixa. Aleshores
la vaig veure en una taula propera; estava sola. Pels estoigs del seu voltant
vaig entendre que era companya de les que tocaven.
Una noia més, vaig dir-me. Vaig
voler apartar la mirada, però tot va ser en
va. Em sentia atreta per aquella cara. No sé quina era la raó. No havia sentit
mai cap interès per persones del meu sexe. Finalment avergonyida i fent un
enorme esforç vaig apartar la mirada i vaig tancar els ulls.
Va ser pitjor. La meva ment la
tornava a veure, ara en trenta mil lascives posicions. Fent-nos petons,
acaronant-nos, mullant-nos de la nostra saliva. El meu cos dansava ple de
sensacions. Jo mateixa vaig notar la proximitat del que no havia notat mai amb
cap home. Vaig tancar fortament els ulls per fugir dels meus pensaments. No
podia, una i altra vegada ens veia retratades en posicions plaents. Vaig
creuar fortament les cames i llavors el meu cos va notar el plaer més suprem.
Adelerada vaig intentar dissimular
el meu intens sentir. Vaig romandre amb el ulls tancats. Mes en obrir-los, com portat per un poderós
imant, el meu esguard va dirigir-se cap el seu lloc. Vaig admirar el seu coll, el seus incipients
pits, els seus llavis que tremolaven com ara els meus, els moviments del seu
cap i sobretot els seus ulls que em miraven amb delit. Vaig saber que el que jo
havia sentit havia esclatat també dins seu.
No sabia què fer, la sentia propera,
però havia de fer algun moviment, tal vegada, no ho sé, potser moure’m, fer un
gest. Notava els seus ulls fixos en els ,meus, em semblava que imploraven la meva
proximitat, la meva complicitat. Però podia ser veritat el que em passava? El
meu cervell em recomanava inacció.
El meu cos era incontenible de
sensacions, totes, totes, es movien dins meu: acceptació i refús, com a
contradictòries. Després, fàstic per unes relacions que desconeixia, qui era
ella, què creia jo de tot allò. Fins i tot, repulsió, per la raó que aquell
sentiment sempre m’havien ensenyat era prohibit. Tots el anys de l’educació
inculcada feien el seu pes dins les meves idees.
Els seus ulls blavosos em miraven
sense dissimular cap sentiment. Jo, m’ofegava, m’endinsava en onatges tempestuosos.
El cap no volia. El cor, si el cor pensa, m’obligava a anar endavant. Finalment
fent cas omís al cap vaig aixecar-me, vaig caminar com una somnàmbula, em vaig
apropar i vaig posar la meva mà damunt la seva espatlla nua.
Sentir la seva pell entresuada, freda,
com si després del sentir l’orgasme el seu cos s’hagués parat, va produir-me un
calfred. Ella no va fer cap esgarip ni cap gest estrany, simplement va aixecar-se,
va donar-me la mà i va seguir-me. A pesar de la seva jovenesa, vint anys, feia
temps que havia acceptat la seva inclinació sexual.
Fa cinc anys que vivim juntes. He
admès la meva homosexualitat, això que anomenen lesbianisme en les dones. Han
estat els millors anys de la meva vida. Mai havia pensat que la meva vida podia
ser tan densa, tan vívida, tan meva com amb la Laura.
Els meus pares han comprès i han
volgut entendre la meva situació. La Laura, els ha conquistat i veure la meva
felicitat també.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada