Un
home gran, assegut en el banc del patí, observa entretingut la mainada que, amb
els seus cants i grits de joia, alegren l’espai on abans hi havia hagut l’era.
Li crida l’atenció la innocència dels jocs dels seus nets. La innocència i la seva
pèrdua li fan recordar la conferència, més aviat xerrada, a la que va assistir,
abans d’ahir al poble.
L’home
es mira les mans, escorxades i rugoses, les fosques venes es marquen sota la
pell. Són unes mans treballades en la feina del camp. Són unes mans aspres que
fa temps han deixat d'acaronar la pell de la companya. Pensa en ella, de nou. Fa cinc anys, que el va
abandonar, per sempre més, per anar-se’n al país dels justos, si és veritat que
hi ha justícia en l’altre món. El va
deixar, trasbalsat i mig perdut, en aquesta terra que tant van treballar.
Tots
dos junts van aixecar la casa, de la pobresa de la postguerra. Aprofitant
parets velles, van saber construir-ne de noves per tenir habitacions per viure,
primer per a ells, després per als fills que van anar venint. Van netejar les herbotes de la terra dels camps, van treure les pedres i finalment, van llaurar i van
plantar les llavors.
Poc
a poc, la casa va tenir noves dependències per a les persones, com també per als
animals. La Conxita va ser la companya amb qui espatlla amb espatlla, i de sol
a sol, van construir un petit oasi de benaurança. Mentre ell conreava la terra,
ella carregada de cabassos i cistelles portava a vendre al poble les gallines, els
conills i els productes de la granja. Tenien clar que ho havien de fer per què
els seus fills poguessin tenir estudis i,
no haguessin de fer un treball tant d’escarràs
com el seu.
L’home
agafa el bastó que té recolzat a la paret i camina, poc a poc. Les cames també flaquegen
ja que han acompanyat el cos en els esforços fets durant tants anys. Mira els
seus nets, alegrois corren i entren, xafardejant a la quadra i els corrals. No
entenen que podien haver guardat en aquests llocs. Són una nova generació que
no h viscut, sinó que ha estat de visita, la vida de la gent del camp. Ells, pobres
nens, dintre de tot, han viscut sempre confortablement a la ciutat. Tal vegada
la ignorància sigui el mateix que la innocència. O si no, caminen parelles.
El
seus fills parlen amb un desconeguts i, escolta que negocien que pot ser
millor si vendre-s'ho tot o, muntar un negoci de turisme rural. Un dels
visitants comenta:
¾
I
el vell?
¾
Anirà
a la residència del poble. Ara ja hi va amb la bicicleta a dinar.
¾
Però
veig que encara cultiva un petit hort, per cert, molt ben cuidat.
¾
Aquí
sol no s'hi pot quedar i a les nostres cases ens fa nosa. No sap viure en la
ciutat. A la seva terra i amb la seva gent viurà molt millor. Nosaltres ja ens
muntarem un torn per venir setmana sí, setmana no, a veure’l. Quina feinada no
pensi pujar, fins a la muntanya per veure el pare. Sort, que entre els tres ens
ho combinarem. Jo crec que vendre seria el millor, menys mals de cap.
¾
Ja
sabem que en aquesta moments han baixat molt de preu.
¾
Bé,
però alguna cosa en donaran. Almenys per pagar la residència de l’avi, mentre
visqui, no? La casa és quasi nova. Hi ha
molt terreny. Els pares ho cuidaven molt.
¾
Bé,
ho provarem. La casa està força bé. L’han sabut mantenir.
¾
Els
pares, tant la mare, al cel sigui, com el pare eren uns manetes i força treballadors. Si hagués vist vostè la riquesa que ha sortit d’aquesta casa. No hi mancava de res.
¾
Però
vostès no hi venen gaire.
¾
Miri
ens trobem tan bé a Barcelona! A més, a l’estiu tenim uns xalets, en una
urbanització de la platja, on ens ho passem d’allò més bé. Però que molt bé Qui
puja aquí dalt? Això si, cuidarem que el pare, tingui una bona residència per
viure.
La
innocència total només la tenim en el claustre matern. La vida ens dona tants cops i en tantes múltiples vegades, que
finalment acumulem tanta experiència, que amb els pas dels anys la innocència
queda amagada per la crua veritat de l'existència.
Miquel
Pujol Mur
