LA INNOCÈNCIA

 Un home gran, assegut en el banc del patí, observa entretingut la mainada que, amb els seus cants i grits de joia, alegren l’espai on abans hi havia hagut l’era. Li crida l’atenció la innocència dels jocs dels seus nets. La innocència i la seva pèrdua li fan recordar la conferència, més aviat xerrada, a la que va assistir, abans d’ahir al poble.   

L’home es mira les mans, escorxades i rugoses, les fosques venes es marquen sota la pell. Són unes mans treballades en la feina del camp. Són unes mans aspres que fa temps han deixat d'acaronar la pell de la companya.  Pensa en ella, de nou. Fa cinc anys, que el va abandonar, per sempre més, per anar-se’n al país dels justos, si és veritat que hi ha justícia en l’altre món.  El va deixar, trasbalsat i mig perdut, en aquesta terra que tant van treballar. 

Tots dos junts van aixecar la casa, de la pobresa de la postguerra. Aprofitant parets velles, van saber construir-ne de noves per tenir habitacions per viure, primer per a ells, després per als fills que van anar venint. Van netejar les herbotes de la terra dels camps, van treure les pedres i finalment, van llaurar i van plantar les llavors. 

Poc a poc, la casa va tenir noves dependències per a les persones, com també per als animals. La Conxita va ser la companya amb qui espatlla amb espatlla, i de sol a sol, van construir un petit oasi de benaurança. Mentre ell conreava la terra, ella carregada de cabassos i cistelles portava a vendre al poble les gallines, els conills i els productes de la granja. Tenien clar que ho havien de fer per què els seus  fills poguessin tenir estudis i, no haguessin de  fer un treball tant d’escarràs com el seu. 

L’home agafa el bastó que té recolzat a la paret i camina, poc a poc. Les cames també flaquegen ja que han acompanyat el cos en els esforços fets durant tants anys. Mira els seus nets, alegrois corren i entren, xafardejant a la quadra i els corrals. No entenen que podien haver guardat en aquests llocs. Són una nova generació que no h viscut, sinó que ha estat de visita, la vida de la gent del camp. Ells, pobres nens, dintre de tot, han viscut sempre confortablement a la ciutat. Tal vegada la ignorància sigui el mateix que la innocència. O si no, caminen parelles. 

El seus fills parlen amb un desconeguts i, escolta que negocien que pot ser millor si vendre-s'ho tot o, muntar un negoci de turisme rural. Un dels visitants comenta:

¾    I el vell?

¾    Anirà a la residència del poble. Ara ja hi va amb la bicicleta a dinar.

¾    Però veig que encara cultiva un petit hort, per cert, molt ben cuidat.

¾    Aquí sol no s'hi pot quedar i a les nostres cases ens fa nosa. No sap viure en la ciutat. A la seva terra i amb la seva gent viurà molt millor. Nosaltres ja ens muntarem un torn per venir setmana sí, setmana no, a veure’l. Quina feinada no pensi pujar, fins a la muntanya per veure el pare. Sort, que entre els tres ens ho combinarem. Jo crec que vendre seria el millor, menys mals de cap.

¾    Ja sabem que en aquesta moments han baixat molt de preu.

¾    Bé, però alguna cosa en donaran. Almenys per pagar la residència de l’avi, mentre visqui, no?  La casa és quasi nova. Hi ha molt terreny. Els pares ho cuidaven molt. 

¾    Bé, ho provarem. La casa està força bé. L’han sabut mantenir.  

¾    Els pares, tant la mare, al cel sigui, com el pare eren uns manetes i força treballadors. Si hagués vist vostè la riquesa que ha sortit d’aquesta casa. No hi mancava de res.

¾    Però vostès no hi venen gaire.

¾    Miri ens trobem tan bé a Barcelona! A més, a l’estiu tenim uns xalets, en una urbanització de la platja, on ens ho passem d’allò més bé. Però que molt bé Qui puja aquí dalt? Això si, cuidarem que el pare, tingui una bona residència per viure. 

La innocència total només la tenim en el claustre matern. La vida ens dona  tants cops i en tantes múltiples vegades, que finalment acumulem tanta experiència, que amb els pas dels anys la innocència queda amagada per la crua veritat de l'existència.

Miquel Pujol Mur