UNA DE TANTES ESTACIONS DE METRO

 

Estació del metro. Un ganxo en la cantonada d’un túnel de comunicació. Quan veu algú, un xic desesperat, perquè de li escapa el metro posa un peu davant seu i crida desaforadament. 

Un altre pinxo, està a la guaita, per quan es discuteixin, anar a separar-los i robar-li la cartera. 

Un guàrdia de seguretat que s’ho mira, però no té cap interès, si no arriba a majors en participar. Un seu company la setmana passada va voler ajudar i va rebre una ganivetada. Hi ha que vigilar, però la família és la família. Les cares dels seus dos fills, les té ben marcades dins el cervell. Prudència, ordre  i treball per sempre. 

Pels túnel entren a tota velocitat els trens i deixen un xiscle de ferro damunt de ferro al frenar. S’obren les portes i un eixam de persones surten esvalotades per arribar ràpid als trens d’enllaç. 

Una corrent d’aire irromp dins l’estació. Pinxos, ganxos i guardians de l’ordre passegen per l’andana. La meitat del bancs ocupats per pidolaires amb una gorra al terra. En un passadís sona el soroll d’una guitarra o d’un violí d’un de més jove, que demana almoina. El motiu, molts, viatges trencants, aventura, drogues... 

¾    Escolti per què m’ha trepitjat? Que no veu per on camina.

¾    Es que se m’escapava el metro. Dispensi.

¾    El metro? Sap què,  potser arribi més d’hora

¾    Ja he arribat a l’hora.

¾    Sí! Que creu que no l’he vist, fent-se el graciós, amb la cambrera jove del bar. Més valia que guaités el rellotge.

¾    Escolti, vostè que es creu! Que perquè li he posat el peu a sobre s’ha de queixar tant. Deu ser de sucre vostè, millor dit, de nata.

¾    Dues nates li fotreria jo, desgraciat! Fixis, quasi no puc caminar. Apa, digui’m el seu nom i, el numero del DNI i, cridaré al guàrdia.

¾    Sap què! Adeu, que arriba el meu metro.

¾    Escolti, les seves dades!

¾    Vostè deu estar aquí, només per queixar-se. Es que no té casa on molestar a la dona.

¾    Ja el fotre jo, amb la seves amenaces

¾    Adeu, no sigui que li trepitgi un altre cop. 

Tota un vida de segon ordre en una estació de metro. 

Fa molts anys que no baixo a la capital, desitjo hagi canviat tot, però tinc força dubtes. Els humans, som humans i, això no és qualsevol cosa. 

Miquel Pujol Mur

LA SORT I LA FAMA 2ª part

 

Em vaig girar i, la viva representació d’una carnal deessa, em va obnubilar. No vaig saber que  contestar i, ella, arrapant-se més va continuar parlant: 

¾    Hola, Robert, què et sembla si anem a gaudir del temps lliure? 

Com podia ser que sabés el meu nom? Ignorant de mena. Ja estava registrat en el mateix moment de posar la primera fitxa al tapet i, guanyar. Sincerament era encisadora, mai havia sentit per una noia, una passió tan forta. Aquella piga ballarina a la seva galta, em recordava la Sandra. El meu primer amor, quan encara era un vailet innocent que s’iniciava a la vida. Sorprès vaig preguntar: 

¾    Sandra, ets tu? Vas marxar i ara ...

¾    Sandra, Belinda, Susan, quina importància té, un nom? Jo soc aquella, la que soc ara i, et faré conèixer un nou món. 

Aleshores, va jugar amb les seves mans, acaronant-me com mai no ho havia sentit. Vaig començar a perdre, el poc judici que tenia. Quan va acostar els seus vermells llavis i, em va besar, jo era simplement un ninot. Sí era com un veler emportat pel vent de la passió. Què va passar després? No ho sé. Em vaig mig despertar, en un llit i, una habitació desconeguda. 

De sobte, uns cops a la porta van esparverar el meu poc enteniment. Va entrar un policia. Al veure l’espectacle, va parlar pel telèfon i, van venir-ne més. Després, un, al que li deien l’inspector. Em van emmanillar. Tot seguit, més policies, vestits de blanc. Van posar-me una manta per sobre i, em va treure encara nu pel passadís, fins a introduir-me en un cotxe policial. 

A la comissaria em van regirar de mala manera. Mai no m’havia trobat més torbat. Semblava, ben bé, un conillet d’Índies. Va ser un escorcoll violent i denigrant. Finalment, cansats de remenar-me impúdicament, van ficar-me, només vestit amb la manta, en una cel·la. Vaig plorar, com mai no ho havia fet, en tota la meva vida.

Al matí, em van deixar dutxar. Amb roba meva, portada des del meu Hotel em vaig vestir i, vam portar-me davant del comissari.

¾    Assegui’s, innocent ocellet. Té molta sort, perquè de les càmeres, ho van filmar  tot.

¾    Tot! - Vaig exclamar.- Fins hi tot el moment ...

¾    Sí, van filmar-ho tot! Bona pel·lícula, va representar. El felicito va quedar molt bé. Va complir com ha de complir un home. Ho fan per fer-li desistir de tota protesta.

Tornava a estar avergonyit. Jo el rei del jovent del poble, filmat en ple treball. No sabia què dir. Volia parlar però, només barbotejava, no em sabia expressar.

L’home, ho va notar i comprensiu, va explicar-me.

¾    Va anar a raure, amb una de les pitjors màfies, que es dedica a buidar les butxaques, dels afortunats en el joc. La noia, era un ganxo molt temptador. Però, tenia un macarró encara més cobdiciós, que va entrar a l’habitació, va agafar els diners, va matar la xicota, sense cap compassió i, va fugir. Les càmeres del passadís de l’hotel, el van gravar. Total, amb les il·legalitats de l’habitació i les del passadís, els hem empresonat a tots i, ha quedat provada la seva innocència. Tingui, els seus diners i un bitllet d’avió, regal del Comissionat, pel bon nom de la ciutat. Li aconsello que marxi ben de presa. Podria tenir repercussions. 

Va mostrar-me el diari. Em vaig horroritzar, les prediccions de la meva tia–àvia, la de les cartes, s’havien complert. En la capçalera de premsa, se’m veia sortir de l’habitació, ensangonat, tapat amb una manta i emmanillat. 

Vaig maleir tots els auguris, tant els bons, com els dolents. 

Miquel Pujol Mur

LA SORT I LA FAMA Iª part

 

Entremig del sopor del son, escolto un soroll com si la porta és tanqués de cop. El cap, em fa mal. Tal vegada, com si un cos estrany, cuc o escarabat, es remogués dins l’interior del meu cervell. Un raig de llum, que penetra per la cortina mal tancada, explota en els meus ulls. Per un moment, queda cegada, la meva visió. Tot és negre, al meu voltant. Ni la nit més fosca, és comparable a la negror que tanca tots els meus sentits  Escolto un lleu so, com si fos la dringadissa d’una cosa metàl·lica, que caigués del llit. 

Miro a terra i, encara encegat, no endevino què pot ser. Intento recuperar la raó del que faig, en aquesta habitació. Tanco i obro les mans, per saber si la meva existència és real. Estan enganxoses, com si una substància estranya,  entrelligués els meus dits. Encuriosit, me n’apropo un a la boca. Té un caire dolç, com no ho havia sentit mai. Aquella olor en recorda alguna cosa. Sí! Fent un bot, m’assec al llit. La mare, matant algun animal. Cada cop estic més confós, però poc a poc, intento esbrinar el perquè. 

Em miro, estic completament nu. Tot el meu cos està ensangonat de dalt a baix. Una tauleta de vidre, em mostra restes de licor, en uns gots. Dos o tres ampolles, estan caigudes damunt la maqueta. Unes ratlles blanques i, una espècie de tub, al seu costat. No comprenc que ha pogut ser. No estic gens acostumat a les drogues ni a l’alcohol. Amb els meus amics i amigues, fem festes però, sense cap d’aquests condicionants. Tal vegada, un rom amb cola o una tònica amb ginebra o vodka. 

Em tombo i, miro a l’altre costat del gran llit. Ara sí, que m’esparvero, faig un xiscle i em tapo de seguida la boca. Una noia! Està nua, bocaterrosa i, observo que la sang ha sortit, ara ja no en surt, d’un enorme tall al coll. Callo, m’aixeco, m’assec en una butaca. Sense quasi adonar-me’n, agafo un dels vasos i una ampolla, mig plena, i em serveixo un got ple. 

La meva tia-àvia, m’ho va dir sempre: Robert un dia seràs ric i famós, ho he vist en les cartes del Tarot. Era una de les endevinadores més famoses del meu país. Havia sortit a la televisió. Això vol dir, que sempre em vaig veure com un predestinat, a la fortuna i a la bona vida. 

Sempre he estat afortunat. Ric, no. Però amb diners suficients per viure. Alt, esportista i ben plantat. “Novietes” sempre una o altra. De vegades n’havia més d’una voltant al meu costat. Amic de la broma i el sarau. Sempre que ho desitjava, aconseguia dormir acompanyat. La meva sort, és que quan em coneixien millor, buscaven un xicot més seriós i correcte per casar-se. He de reconèixer que eren força intel·ligents. Sabien el que cercaven, com a company per a sempre. 

Un dia, em va tocar un premi en una loteria. No m’ho vaig pensar gens. Em vaig vendre la moto. Vaig comprar un bitllet d’avió i me’n vaig anar a Las Vegas. L’Empori de joc i el vici. Però jo soc un afortunat. Igual que el rei Mides, que tot el que tocava se li convertia en or. 

Tot just vaig llogar una habitació a l’hotel i deixar l’equipatge, tot seguit me’n vaig anar al Casino. Quin, no tenia importància. Jo anava a rebentar la banca i l’endemà, seria un home ric, riquíssim. 

Llums, màquines escurabutxaques i, noies espectaculars. Gent que anava esperitada d’una taula de joc a una altra, provant fortuna. Em vaig fer un lloc a la ruleta. Per un moment, vaig estar observant. Aleshores, vaig apostar. No podia ser d’una altra manera. Vaig guanyar! No solament un cop, sinó molts. Ja havia aconseguit la meva meta. L’endemà tornaria i, un altre cop, la sort seria la meva companya. 

Vaig apropar-me a la caixa. Vaig cobrar les fitxes que havia guanyat. Els diners, n’hi havia tants que me’ls va posar en una bossa. Aleshores, una mà va posar-se damunt la meva esquena. Una veu, un xic fosca i apassionada, em va dir: 

¾    Un home tan afortunat, deu tenir moltes més passions amagades. 

Continuarà ,,, 

Miquel Pujol Mur

LA PIETAT

 

Em dic Miquel Àngel, coses del pare, com jo picapedrer i marbrista, en honor del gran escultor Michelangelo Buonarroti.  Suposo, que en alguna ocasió algú li va parlar de l’obra del gran escultor o, li va ensenyar fotografies d’alguna de les seves obres. Havia de ser així, perquè no hem sigut mai gent de gaires diners per poder viatjar. 

La vida és molt dura, de vegades, per a la gent treballadora. Ara, al cinquanta anys, em detinc i em poso a meditar sobre el que ha estat la meva. He continuat el negoci del pare, hauria de posar que l’he millorat. Els anys han passat i, les màquines han suavitzat la feina dels homes. Tot plegat, l’afany per oferir un treball millor i més econòmic. La competència també vol treballar i les ofertes a bon preu estan sempre al peu de canó. 

Deixant a part la feina, aquesta tarda assegut al sofà he repassat la meva vida. Home, sa de moment, mitjana posició econòmica, aleshores el  pensament fa un biaix i continua pel camí dels mals records.   Vidu i sense descendència. El meu fill va morir en un accident de moto. La meva dona no va suportar la seva mort. Al cap de mig any, el va acompanyar al país del no retorn. 

Sol i sense desigs de sortir al carrer, em vaig encaparrar en voler esculpir. Si em vam posar Miquel Àngel, els meus pares, potser hi hauria també  una vena artística en mi. Només sentia dins meu el desig o, tal vegada la força de provar-ho. Segurament, la causa era la ràbia, d’haver perdut les persones estimades. 

¾    Sí el mestre, em vaig dir, havia estat capaç de fer-ne tres, tal vegada jo ho podia intentar amb una. 

Vaig encarregar un tros de marbre blanc. Això sí, de mides més petites que la del geni i, hi vaig invertir un munt d’hores. Cada moment que podia m’escapava del taller i, treballava la pedra.  Alguna nit, per què negar-ho, moltes nits, m’havia quedat a dormir o, més ben dit, a no dormir, mentre esculpia i esculpia. Com si en la meva obra, m’hi anés la vida. Ho vaig aconseguir. Per fi, l’obra era acabada. 

De bon matí vaig anar a buscar la mare i el pare, ja molt vells. Els costava  caminar. Orgullós els vaig mostrar la meva obra. Vaig quedar sorprès al veure la seva reacció. Em van mirar tots dos sorpresos.

La mare em va dir suaument mirant-me als ulls:

¾    Ho has fet tu?

¾    Clar mare qui volia que ho fes? 

El pare també es va acostar i va posar-se a vora meu.

¾    No te n’has adonat, fill?- Vaig veure unes llàgrimes als seus ulls. Cosa estranya en el pare.

¾    No! Què li passa a la meva escultura?

¾    Mira-te-la bé. - Va intervenir, la mare. 

Vaig fer un pas endavant i amb la claror del llum del dia, ho vaig veure. La mare i el pare ho van dir quasi a cor

¾    La Verge té clavada la cara de la Sara, la teva dona. El Jesucrist és la reproducció exacte del Joan, el teu fill.    

Ens vam abraçar tots tres, fortament, com si en fóssim un de sol i, els sentiments pels perduts, dona i fill, ens van unir més del que ho havien fet mai. 

Miquel Pujol Mur