ENGRUNES DE TALLER D’ESCRIPTURA VII

 Petits escrits que han quedat pendents d’un taller.

Passant l’estona 

El Pere i el Joan es troben a la cafeteria de la plaça Major.

¾    Caram! Quant de temps! Pensava que t’havies perdut.

¾    Jo, què va. Això, tu. Els divendres sempre em trobaràs aquí i assegut a la mateixa cadira.

¾    A sí! Què té de particular,  aquesta cadira?

¾    Mira, veus passar la gent. Les mares amb els fills, ben agafats de la mà. Els homes, que corren rere dels nens, rient, com si ells també fossin canalla. Tota una mostra, de la vida d’una ciutat.

¾    Caram! Molt contemplatiu t’has tornat.

¾    Sí, saps què? Primer pau i després glòria. Gens d’estrès i bona vida. 

Miquel Pujol Mur

ENGRUNES DE TALLER D’ESCRIPTURA VI

 Petits escrits que han quedat pendents d’un taller.

El carreró és fosc, com una boca de llop, ensopego contínuament. Cap llum il·lumina el terreny ple de pedres de tota mida. Les tàpies del cementiri a un costat i, cases abandonades a l’altre. Abans, aquestes cases eren poblades de gent mísera i alguna vella meuca, igualment perduda de tota esperança. També hi havia alguna casa barata de perdició. Ara, són una despulla, sense trista alegria. Sí, l’alegria dels pobres, que riuen, malgrat els manquin moltes coses per sobreviure. Només l’alegria dels mínims detalls, de les petites il·lusions. 

Alguna rata aprofita la foscor per amagar- se entre les ruïnes de les parets i, teulades mig ensorrades. 

Les tàpies del cementiri separant les cases de les mínimes esperances, del lloc on l’esperança s’ha perdut del tot. De les seves tombes, no pot escapar-se ningú. Només hi cap pensar en la resurrecció, si tal vegada, no és un engany.

Miquel Pujol Mur

ENGRUNES DE TALLER D’ESCRIPTURA V

 Petits escrits que han quedat pendents d’un taller.

Narrador testimoni 

Ja està altra vegada a l’aventura. Quina se’ls haurà ocorregut a aquests beneïts. No hi ha manera de descansar. L’altre dia el soroll de les motos i els crits dels  espectadors. Avui a veure on em porten. Soroll de portes i algun que altre cop. Ei! Sóc una màquina però no soc tota d’acer. Respecteu-me. 

Em posen en posició, el trípode ben afermat i, em treuen la tapa del visor. Molta gent cridant i molt enfurismada. Uns brandeixen escombres i pals. Tots criden. Altres clamen contra l’alcalde, altres de l’Ajuntament. Lladres és el crit més suau, els altres els callo. 

De cop, entren al carrer dotze furgons carregats d’agents. Són forts i van armats. Unes quantes empentes. Més crits s’obren pas a la escala i treuen la pobre parella i les seves pertinences. Segellen les portes. El vell porta a la mà el rebut del més de maig, encara no acabat. 

Marxen els agents i la gent crida. 

Em recullen i escolto algun que grava a la meva memòria aquestes paraules: Bulling immobiliari. Injustícia social. Ara on aniran aquestes dues persones i, altres en la mateixa situació. 

Per això, tants polítics. 

Notes per escriure el reportatge. 

Miquel Pujol Mur

ENGRUNES DE TALLER D’ESCRIPTURA IV

 

ESPERAR, SEMPRE ESPERANT

Estic esperant escoltar el so del telèfon. No sé si serà una bona notícia o, tal vegada, una de dolenta. Tant em fa, ni bones ni dolentes acabaran el meu patiment. Què espero, ara? Res! La meva sentència està marcada en els fulls del calendari. Però la data, encara no està establerta. Però sé, que un o altre dia em serà assignada. Per qui? Ignoro quina autoritat establirà el moment  i, el meu sofrir dins de la vida haurà finit.

Finir és una paraula concreta? És real aquesta paraula? O més que res és una paraula que ens ensenyen en el moment de néixer. Tot ésser humà lluirà un instant, potser uns anys i, finirà. Com una estrella fugaç en el cel de la vida. Aleshores, el seu cos s’alleugerirà del pes de la consciència i, també descansarà.

Tant pesa la consciència? Què que fa que caminem capcots, gran part de la nostra vida? Qui és que no té res per penedir-se, cap petit pecat ni cap furt, malgrat sigui un llapis d’un company.

Espero, però el telèfon roman callat, potser no ha arribat la meva hora.

Miquel Pujol Mur