ENGRUNES D’ESCRIPTURA V

 Petits escrits que han quedat pendents d’un taller.

Narrador testimoni 

Ja està altra vegada a l’aventura. Quina se’ls haurà ocorregut a aquests beneïts. No hi ha manera de descansar. L’altre dia el soroll de les motos i els crits dels  espectadors. Avui a veure on em porten. Soroll de portes i algun que altre cop. Ei! Sóc una màquina però no soc tota d’acer. Respecteu-me. 

Em posen en posició, el trípode ben afermat i, em treuen la tapa del visor. Molta gent cridant i molt enfurismada. Uns brandeixen escombres i pals. Tots criden. Altres clamen contra l’alcalde, altres de l’Ajuntament. Lladres és el crit més suau, els altres els callo. 

De cop, entren al carrer dotze furgons carregats d’agents. Són forts i van armats. Unes quantes empentes. Més crits s’obren pas a la escala i treuen la pobre parella i les seves pertinences. Segellen les portes. El vell porta a la mà el rebut del més de maig, encara no acabat. 

Marxen els agents i la gent crida. 

Em recullen i escolto algun que grava a la meva memòria aquestes paraules: Bulling immobiliari. Injustícia social. Ara on aniran aquestes dues persones i, altres en la mateixa situació. 

Per això, tants polítics. 

Notes per escriure el reportatge. 

Miquel Pujol Mur

ENGRUNES DE TALLER D’ESCRIPTURA IV

 

ESPERAR, SEMPRE ESPERANT

Estic esperant escoltar el so del telèfon. No sé si serà una bona notícia o, tal vegada, una de dolenta. Tant em fa, ni bones ni dolentes acabaran el meu patiment. Què espero, ara? Res! La meva sentència està marcada en els fulls del calendari. Però la data, encara no està establerta. Però sé, que un o altre dia em serà assignada. Per qui? Ignoro quina autoritat establirà el moment  i, el meu sofrir dins de la vida haurà finit.

Finir és una paraula concreta? És real aquesta paraula? O més que res és una paraula que ens ensenyen en el moment de néixer. Tot ésser humà lluirà un instant, potser uns anys i, finirà. Com una estrella fugaç en el cel de la vida. Aleshores, el seu cos s’alleugerirà del pes de la consciència i, també descansarà.

Tant pesa la consciència? Què que fa que caminem capcots, gran part de la nostra vida? Qui és que no té res per penedir-se, cap petit pecat ni cap furt, malgrat sigui un llapis d’un company.

Espero, però el telèfon roman callat, potser no ha arribat la meva hora.

Miquel Pujol Mur