Estic esperant escoltar el so del
telèfon. No sé si serà una bona notícia o, tal vegada, una de dolenta. Tant em
fa, ni bones ni dolentes acabaran el meu patiment. Què espero, ara? Res! La
meva sentència està marcada en els fulls del calendari. Però la data, encara no
està establerta. Però sé, que un o altre dia em serà assignada. Per qui? Ignoro
quina autoritat establirà el moment i,
el meu sofrir dins de la vida haurà finit.
Finir és una paraula concreta? És
real aquesta paraula? O més que res és una paraula que ens ensenyen en el
moment de néixer. Tot ésser humà lluirà un instant, potser uns anys i, finirà. Com
una estrella fugaç en el cel de la vida. Aleshores, el seu cos s’alleugerirà
del pes de la consciència i, també descansarà.
Tant pesa la consciència? Què que fa
que caminem capcots, gran part de la nostra vida? Qui és que no té res per
penedir-se, cap petit pecat ni cap furt, malgrat sigui un llapis d’un company.
Espero, però el telèfon roman
callat, potser no ha arribat la meva hora.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada