Petits escrits que han quedat pendents d’un taller.
El carreró és fosc, com una boca de
llop, ensopego contínuament. Cap llum il·lumina el terreny ple de pedres de
tota mida. Les tàpies del cementiri a un costat i, cases abandonades a l’altre.
Abans, aquestes cases eren poblades de gent mísera i alguna vella meuca,
igualment perduda de tota esperança. També hi havia alguna casa barata de
perdició. Ara, són una despulla, sense trista alegria. Sí, l’alegria dels
pobres, que riuen, malgrat els manquin moltes coses per sobreviure. Només
l’alegria dels mínims detalls, de les petites il·lusions.
Alguna rata aprofita la foscor per amagar- se entre les ruïnes de les parets i, teulades mig ensorrades.
Les tàpies del cementiri separant
les cases de les mínimes esperances, del lloc on l’esperança s’ha perdut del
tot. De les seves tombes, no pot escapar-se ningú. Només hi cap pensar en la
resurrecció, si tal vegada, no és un engany.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada