L’HERÈNCIA DEL PARE

 

Va trucar a la porta i, en obrir me’l vaig mirar amb dubte. Feia tants anys que no el veia ... És el mateix, em vaig dir. La seva mateixa mirada d’ulls petits i oblics, el seu cabell negre i fort i el seu somriure feliç. 

Avui ha vingut el notari a llegir el testament del pare. La mare, fa anys que és morta. Ja suposava quines serien les seves darreres voluntats.  El nostre pare s’havia acovardit amb la mort de l’esposa estimada i, no havia sabut restablir la normalitat amb el fill subnormal, a casa. Li havia buscat, una residència especialitzada en nois amb problemes com el seus. Cada quinze dies el visitava i, tornava emocionat pels avanços del Sergi. 

Mentrestant jo vaig continuar la meva vida. Treballo des de fa anys en una bona companyia. He naufragat en dues ocasions, en el procel·lós oceà del matrimoni. La primera dona, a l’assabentar-se del problema del meu germà i, aconsellada per la seva mare, de seguida va comunicar-me que no volia que els seus fills, poguessin heretar tal circumstància. Un matrimoni de tres mesos, si hi va arribar. La segona vegada, vaig ser jo, se’m va barrejar tot i, la ment no em va deixar en pau. L’estimava, però la vaig perdre per no ser prou home. Tal vegada, havia iniciat la nova relació sense haver aconseguit asserenar l’anterior.   

El testament era ben clar. La casa, a repartir entre els dos per igual, però jo fent de tutor del meu germà. Sinó, l’hereu de la totalitat del patrimoni familiar seria per al Sergi. No em va estranyar sabent la manera de pensar del pare. Sincerament, jo no necessitava pas,  cap llegat de l’herència. També, tinc el meu propi pis. Però la seva abraçada, al veure’ns, va sacsejar el meu interior. Malgrat tot, era el meu germà, tant de mare com de pare. No em va reprotxar res, de la meva absència durant tants anys. 

Per acabar de trencar el gel, van trucar de nou a la porta. Vaig obrir i va treure el rostre, la Neus. La veïna del pis de sota, aproximadament de la mateixa edat del Sergi i, també amb seqüeles del síndrome de Down. Sempre ha estat cuidada pels seus pares, però durant cert temps havien estat companys de col·legi, fins la decisió del nostre pare. Al veure’s, va ser com si haguessin estat units sempre. Van posar-se a parlar. Tenien tantes coses a explicar-se ... I, m’he adonat que per damunt de les seves deficiències, entre ells, hi ha un amor, del que potser jo no n’he gaudit mai, en els meus matrimonis. 

Vaig entrar en la cuina i, vaig adonar-me que el cubell de les deixalles era ple. Com que també, havia vingut a saludar el meu germà, la mare de la Neus, he decidit baixar les restes, al contenidor. En arribar l’ascensor al segon pis, dels dotze que té l’edifici, un crec sobtat em va sorprendre. Es van apagar els llums i, a al cap de poca estona, es van encendre un altre cop. Aleshores, fent estrebades la cabina va acabar de baixar. Fent força amb les mans, vaig poder obrir les portes. La portera em va ajudar a sortir. De seguida em va donar l’auricular i el número de telèfon dels responsables de l’ascensor. 

Paraules obligades del relat

Hola –vaig dir- escolti’m ... és el número 9 del carrer del Dr. Fleming ... Si, exacte. Creu que em podria enviar algú tan aviat com pugui? Ara mateix? Ah! Molt amable. 

Vaig pensar i em vaig asseure en la cadira que m’havia ofert la portera de la finca, a esperar amb paciència l’home que havia de venir de seguida a arreglar l’ascensor. 

Miquel Pujol Mur

PASSIÓ PER ESCRIURE

Se n’era una vegada, una ploma estilogràfica que no podia parar d’escriure. Unes vegades, eren coses assenyades, altres disbarats, més o menys grossos i, també formoses paraules, que obrien el camí al cor. 

Però ella, treballava a preu fet: escrivia i dibuixava. Malgrat que algun que altre garagot sortia del seu plomí. 

Res, no podia parar les paraules, les frases, els paràgrafs i algun que altre rodolí que transcrivia, en el blanc paper. 

Tot, s’acumulava en el seu pensament, no podia o no volia deixar espai per buscar noves paraules. Sempre es deia, que el gran defecte de l’escriptura  i, encara més de la parla eren limitar les paraules.

 Perquè amics? Quantes paraules, genèricament, fem servir de tots els extensos diccionaris. La seva grossor, no és gens comparable amb la seva utilització. 

Quantes en queden obsoletes, per antigues o arcaïtzants, oblidant-nos absolutament  de la seva raó de ser. 

Ara, obedients a les modes fem servir noves paraules, generalment de procedència estrangera i, abandonem a la paperera, les pròpies de la nostra llengua. 

Poc a poc, la tinta de la ploma s’esvaneix i, tota altra paraula queda esborrada del pensament. 

Ara sí, com s’ha acabat la tinta, aquest semi conte, també ha finit. Que mai ens manquin les paraules per l’enteniment  de les races humanes. 

Miquel Pujol Mur

RETRAT DE DONA

 Han passat prop de trenta anys i, encara ens estimem. Com aquell primer dia que va obrir la porta de l’aula.

M’han canviat d’Institut. Ha estat una pensada del meu pare, que diu que en aquest nou, amb una ensenyança més moderna aconseguiré millorar les meves notes. No es que siguin dolentes, però el meu pare, militar de professió, sempre exigeix el màxim, dels seus subordinats. A casa meva, tots som obedients als seus mandats: dona, fills i, fins i tot. la tieta, un xic revolucionària. No diguem res de l’àvia materna, el seu gendre és el seu ídol. Per tant, la potestat del meu pare s’inicia en la família i continua sense diferència amb la tropa, sense saber ben bé, quina és la diferència, ni quina és la prioritat.

El primer dia de classe, un company, no en recordo el nom, m’ha dit:

¾    Tenim professora nova.

¾    Ah! Sí? - He contestat distret.

¾    És el número 1 de la seva promoció. Excel·lent professora, i molt, però molt, formosa.

¾    Caram! Vaig pensar.

En aquest moment es va obrir la porta i va entrar la nova professora. Amb un gest amable, ens ha manat asseure’ns.

Ja asseguts a les nostres taules ha passat llista. Sí, la seva aparença era meravellosa. El monyo ferm, i sense cap cabell que s’escapés de la seva rodonesa. La boca de llavis plens, em van fer pensar en les belleses romanes vistes al Museu del Louvre. Però, si tot era excepcional, a l’escoltar la seva veu, dolça i ben modulada, tot, en el meu interior ha esclatat d’admiració.

Quants anys pot tenir aquesta excelsa criatura? Quinze anys més que jo. M’era igual. Em vaig fer la ferma promesa que aquell àngel, en forma de muller, seria la meva esposa. Quan ha pronunciat el meu nom al passar llista, no vaig saber respondre, estava perdut, obnubilat i ofuscat. Un company va fer-me una empenta  i finalment, vaig remugar alguna cosa. Quan sortíem em va dridar:

¾    Escolta que tens algun problema d’oïda? M’ha semblat com si estiguessis absent, a la classe, al passar la llista.  

Déu meu! Com vaig gosar respondre-li  i, com vaig estar capaç de dir-li el que vaig dir?

¾    No, no tinc cap problema .- Vaig contestar.

De sobte com un rierol desbordat per una pluja torrencial, vaig afegir, sense saber ni que deia. Van sorgir de dins meu, com una explosió, aquestes paraules. - És que l’estimo. Em vull casar amb vostè.

Va riure i va dir: Ai, noi com corres. Encara no has arribat a la jovenesa i somnies amb una dona que podria ser la teva mare. En tot cas et presentaré la meva filla, més d’acord amb la teva edat. Mes a  la seva veu, hi havia una inflexió de comprensió i dolcesa.

Ni filla ni res. He continuat enamorat i els meus sentiments han creat un vincle a la seva ment, com per plantar la llavor del nostre amor. No tot ha estat una lluminària festiva. Hi ha hagut molts alts i baixos. Un dels més ferms opositors és el meu propi pare que en l’assabentar-se’n l’ha denunciat.

L’han acomiadat de l’Institut. Malgrat les meves imploracions, el tribunal l’ha condemnat a la presó. Els seu home se n’ha divorciat. Però finalment, plantant cara al meu pare i al món ens vam casar. Gràcies, tieta revolucionària! Tu has estat el motor que ha dirigit el nostre camí. 

Miquel Pujol Mur                                                     

 

AQUESTA SETMANA SANTA FARÉ UNA LLEU PAUSA EN LES

MEVES PUBLICACIONS.

SEMPRE POSO EL MATEIX MOTIU: ENDREÇAR, POSAR EN

ORDRE, ETC.

MALGRAT SABER QUE COM QUASI SEMPRE NO HO

ACONSEGUIRÉ.

SINÓ HI HA RES DE NOU FINS EL 22 D’ABRIL.

GRACIES A TOTS I DISCULPEU

MIQUEL

OH VIDA, QUE DÓNES I ROBES A 'EIX D'UN INSTANT..."

 

El Joan, estava bojament enamorat de la nova veïna de la escala. Malgrat, ser feliçment casat i tenir una bonica filla de catorze anys. Però, després d’una agradable vida de casat i, estimant la seva dona, la monotonia de la vida matrimonial, o qui sap quin enjogassat follet, feia que al trobar-la per l’escala s’hi fixés massa. Només sabia, que estava casada amb un xicot estranger, que viatjava sovint i, que no era gaire a casa. 

Al trobar-la pel barri sempre el saludava amb un somriure incitador. El pobre Joan, lluitava interiorment  entre la fidelitat i l’aventura. 

Una nit tornant de treballar se la va trobar a la porta de l’ascensor. Van saludar-se i van prémer el botó. Com que l’edifici era molt alt, i ells vivien en el vint-i-vuitè pis, trigava una certa estona en arribar fins dalt. Per tant, per educació van començar a enraonar. Ella, va riure i va dir, com per matar la llarga estona.

¾    Viviu en la mateixa planta, que nosaltres. Nosaltres al segon i, vosaltres al quart. Llàstima no ens coneixem gaire més, però és que la meva parella sempre està de viatge. Moltes vegades m’avorreixo tota sola a casa. 

El perfum de la noia, era força embriagador. El Joan, en el petit espai començava a notar unes fortes sensacions, que feia molts anys que no sentia, tan recurrents. De cop, l’ascensor, va fer un soroll estrany i un crec sobtat. Va iniciar un curt descens, va frenar-se i van apagar-se els llums. La noia va cridar espantada:

¾    Agafi’m fort. Tinc por, Morirem? 

I va abraonar-se fortament als braços del Joan. El perfum el marejava, la noia agafada firmament a ell, a les fosques i notant l’escalfor de la jove. No va poder fer res més que fer-li un petó a la front, com hauria fet a la seva dona o filla, en una situació semblant. Un petó, per ajudar-les a  asserenar-se. Però, la situació era molt allunyada del seus desitjos. La noia, el pressionava més i el Joan ja no sabia què fer.   

En pocs moments la cabina va recupera el moviment però, va continuar a les fosques i la noia no el deixava moure’s. Tampoc podem dir que el Joan, fes gaire forces per deslliurar-se. Li recordava moments amb la seva esposa, de joves. De cop, va obrir-se la porta i, davant seu estaven la seva dona i la seva filla, esperant-lo. 

La situació era compromesa encara estaven abraçats tots dos. La cara de la seva dona era un poema de ràbia  i la filla mig de mofeta. A la seva edat comprenia força, com anava el món adult. 

La veïna finalment va deixar anar al Joan. Amb un somriure còmplice, va agrair la seva ajuda. Va dirigir-se a les dues dones i els va comentar

¾    Quina sort tenen amb un marit i un pare tan complaent. Sense ell, no sé què hauria fet. Ha estat un suport molt amigable. 

Va marxat cap el seu pis. Abans de tancar la porta, va fer una salutació massa compromesa al Joan. 

Quantes explicacions, va haver de donar el Joan, a la seva dona! Quantes nits va dormir al sofà. Encara sort, que la veïna al cap d’una setmana va picar a la porta per acomiadar-se. Al seu home, li havien assignat un treball en un altre país i marxaven a viure-hi. 

Un instant poc promoure un estrany fenomen insospitat. 

Miquel Pujol Mur

CARTA AL BISBE

 

El Bisbe, està assegut còmodament en el seu despatx. El sol il·lumina l’habitació, travessant els vidres de colors dels finestrals. El mobiliari, els quadres i els tapissos estan d’acord amb el càrrec que ostenta. El nostre personatge, hauria fet obrir una mica els finestrals, per deixar entrar l’aire que comença a transmetre la flaire de la propera primavera. Però els metges i, sor Maria, li ho han prohibit. Dient-li els metges i, amenaçant-lo la seva cuidadora amb aquestes paraules: Excel·lentíssim! Oblidi’s dels corrents d’aire. La primavera, arribarà aviat i, segons estigui la seva salut, obrirem els finestrals, de bat a bat. Encara, no! Si només haguessin estat els metges, segurament ja serien oberts. Però a la seva germana, majordoma i també religiosa, Sor Maria, li té un respectable temor. Deixa els diaris i, les ulleres damunt la taula. 

Aleshores, sona un lleuger truc a la porta i, entra el seu secretari.

¾    Digues.

¾    Veurà, senyor Bisbe, ens ha arribat una carta certificada. Cosa molt estranya i, va dirigida exclusivament al seu nom. Però, no és de cap parent seu.

¾    D’on ve? El remitent, vull dir.

¾    De Norià de Dalt. Una dona, Isabel.

¾    De Norià? Aquell poble, de quatre gats, a dalt de tot de les muntanyes.

¾    Sí. Senyor ... – No pot acabar el comentari, quan el Bisbe pega un violent cop de puny a la taula i, exclama emprenyat.

¾    Malparit! Ja ho ha tornat a fer. Això que m’ho va prometre. L’enviaré a clausura però a perpètua. A veure, llegeix: 

¾    Perdoni que sigui directa. Soc una dona, que als dotze anys, em van posar a treballar. Ja sap que aquí, dalt de les muntanyes, les coses són molt diferents. Treball, molt i, col·legi, poc. Als setze, els meus pares em van presentar l’Andreu. Un home que havia quedat vidu, sense fills i, propietari d’un mas. I, vint-i-cinc anys més gran que no pas jo. Un bon partit, em van aconsellar, tant el pare, com la mare. Treballador molt i, a més la veritat és que és molt garrepa. Moltes ordres, molt treball i, poques carícies, ni tampoc, paraules dolces. No hem tingut fills i, en unes proves va resultar que no servia, ni per la primera esposa, ni per a mi. Tot això és història, han passat ja uns vint anys.

Continuo:

El capellà de tota la vida, arribats quasi els noranta anys, no podia  ni dir la missa. El van enviar a Solsona i, ens han portat com a rector, a mossèn Guillem. Alt, ben plantat, viril, proper a la cinquantena però, fort i eixerit. No sabem d’on ha vingut, però, sap parlar de debò. Uns sermons perfectes, que enlluernen tothom. Sobretot a les dones, que som la majoria, dels assistents a missa. Pels comentaris de les xafarderes i les panxetes, que es veuen pel carrer, el nivell de dones embarassades, s’ha elevat enormement en el poble. L’alcalde està content, diu que el poble renaixerà. Però, la darrera notícia del prenyat de la seva dona, ens sembla que no el fa gens feliç. Segurament, va parlar massa de la “bona nova ciutadana”  i, ara haurà de callar.  

Em confesso: jo també vaig caure en el parany de les paraules dolces. Dels tocaments de mans i les comprensives paraules, al confessionari: Sí, pobre filla quan anys de patiment i, de treballs. Aleshores, m’acaronava la cara. I aquella seva veu profunda, plena, insinuant, de mascle coratjós, ressonava dins del meu cap. Finalment com qui no vol la cosa, una tarda, una visita a la sagristia, un gotet de vi de missa, que escalfa de valent, molta calor, massa escalfor, mig mareig. El seu consell, no et sufoquis, descorda’t la brusa i, després ... Una mica més. Tranquil·la, em deia: Ja saps que jo  soc un capellà.

Un Bisbe, malgrat tot, és un home i, ja sap el que passa, després.

Ara expliqui’m, com li faig cinc cèntims al meu home, de que espero al cap de tants anys i, no essent ell fèrtil, una criatura. Un miracle!    

D’aquesta carta, en guardo copia i, del comprovant del seu enviament, també. Si no em fa raons aviat, ho enviaré tot junt al Sant Pare. L’única solució que hi veig, és que em separi del meu marit i, em cassi amb mossèn Guillem, ja laic. O si no, com justifico el meu embaràs? 

Signat,

Isabel 

El Bisbe colpeja repetidament la taula. La seva ràbia és infinita. La suor li raja del front. La seva cara, es torna cada cop més vermella. Fins que, amb un fil de veu, assenyala els finestrons  i, mana:

¾    Obre’ls, abans que m’ofegui. Pesi a qui pesi. Cabronàs de nebot! Quants problemes més m’ha de causar el fill de la meva germana Lluïsa? Sempre, sempre, segueix un mateix  i únic timó, com a guia. 

Miquel Pujol Mur                                                               

UNA CARTA DE MALS RECORDS

 

En un dels indeterminats carrers d’una gran ciutat, hi ha les restes d’una xabola, entremig d’altres del mateix ordre. Trossos de fusta, parracs de teles velles i, brutícia, són la mostra de la pobresa més indigna que hi viu. Dins la grisor del carrer i, les restes de les altres barraques, se’n distingeix una per estar il·luminada, malgrat la tardana hora de la nit. S’escolten roncs a les altres, crits apagats i cants de borratxera. Un petit foc dins d’una llauna grossa, ajuda a escalfar una mica l’ambient. Un dels dos homes, remou l’estripada maleta, on guarda totes les seves míseres pertinences. La maleta, vella i atrotinada, a més d’una motxilla, que ha tingut temps millors, són tota la seva riquesa. 

Remou en les diferents piles de coses maldestres buscant alguna cosa que serveixi per apaivagar la fam, d’anys i de misèria. Un tros de pa, malgrat sigui remullat i vell, un bocí de formatge, tot serveix. Agafa la motxilla i la capgira. La seva memòria, falla sovint últimament i, molts cops no recorda immediats i, propers moments de la seva vida. 

Observa al seu company, tan brut i esparracat com ell. Les sabates que porta, mostren que han estat llençades després d’una llarga vida. Les seves, unes esportives, que van perdre el dibuix en qualsevol pista, de qualsevol lloc.  Mentre veu com l’amic escura la llauna, com si fos el més exquisit plat del millor restaurant, li diu:

¾    D’on has tret aquesta llauna?

¾    Del contenidor de les coses caducades del supermercat. I tu el formatge?

¾    És un entrepà, que he trobat en una paperera del col·legi.

¾    Quina sort! 

L’home, remena un altre cop la motxilla i, d’un racó sobresurt un tros de paper, el tiba  i de seguida el reconeix. Un sobre. El mateix sobre de sempre. Per què, ara el punyeter sobre? Malgrat tot, l’obre i treu el paper. La carta. Un agredolç somriure, mig ganyota, es mou a la seva cara. Li recorda quan era nen. La carta, que va escriure una vegada als Reis. Carta al Reis. Divina innocència. 

La llegeix. És escrita amb la lletra de nen que creu encara en els Reis. Es frega els ulls. Són humits i, es barregen les llàgrimes amb la pols de mil camins. 

·        Pare, jo vull ser enginyer, com el tiet, per poder ajudar-vos a comprar una casa, per viure junts. Serè un bon estudiant.

El vostre fill que us estima. 

A continuació, tota una sèrie de zeros, que representen els petons d’un nen, que creu en la vida. 

Les llàgrimes, la pols, el record del pares ja morts i, la mala sort d’una vida equivocada des del principi, s’entremesclen en la seva cara donant-li un trist i grotesc aire.   

Arruga el paper, prem el sobre damunt i fa una bola. Amb un moviment de menyspreu, la llença al petit foc. Per un instant s’il·lumina el petit resguard. 

Miquel Pujol Mur    

EL CONTE DEL LLANGARDAIX

 

Se n’era una vegada, un vailet petit  que esperava alguna cosa, sense saber ben bé, quina. Per a ell, tot era com un somni. Però alguna, ell creia n’havia de passar. El Cristian estava assegut a la vora d’un camí. Ben bé, no sabia què hi feia, fins feia un moment dormisquejava i ara, tot just havia passat un carro. 

Però ell es preguntava contínuament:

¾    Què faig jo aquí? On era abans?.- D’aquest enraonament no se’n sortia, fins que desesperat, va posar-se a plorar i, cridar cap el cel dient: Què espereu, què voleu de mi, si només soc un petit nen. 

Tant cridava, que finalment, d’un forat d’un marge de terra, va sortir un llangardaix gros. Tot verd i lluent de cara que, girant-la com la giren aquestes bestioles, va dirigir-se al noi  i, li va preguntar:

¾    Què et passa tant cridar? Fins i tot jo, que dormo molt endintre, he sentit els teus brams.

¾    És que no sé on soc, Ni, per què soc aquí.

¾    A veure noi, pel que jo sé els humans viviu en cases amb la família. A veure, com es diu la teva mare?

¾    Coi! Com s’ha de dir. Mama. És molt maca.

¾    Tranquil, deu haver-ni un home, el teu pare, suposo. Com li dius?

¾    Com vols que li digui. El seu nom de sempre, papa

¾    No hi ha cap persona més a casa teva?

¾    Sí, l’àvia i li diem, àvia. Clar, com ha des ser. Així, àvia 

El llangardaix, cansat d’enraonar amb el nen i, no aclarir res fa fer un gran xiulet, acabat amb un bram, que va alertar a totes les famílies de llangardaixos dels voltants. El Cristian, va haver de tapar-se les orelles, per evitar cap mal i, va tornar a plorar. El gran llangardaix, estava neguitós pels plors del nen. Finalment, el nen esgotat de tan plorar, va callar els seus crits. El rei dels llangardaixos, va començar a parlar: Companys, aquesta criatura no ens deixa dormir. 

Aleshores, sobtadament va escoltar-se una veu molt dolça, que digué:

¾    Què et passa petit? Tant neguit, tant remoure’t en el llit. Que tens mal de panxeta?. Que no t’agrada, el ninot del llangardaix, que t’ha portat l’oncle. Me’l dones? El nen, es remou un xic més dins del llit i, quan nota que l’àvia li vol prendre el nino, diu - entre somnis: No, àvia, que ell em salvarà, em portarà de nou a casa. Seguidament, s’arrauleix agafant ben fort el ninot.

¾    Dorm, menut dorm.- mussita l’àvia mentre l’acotxa-. Un malson, veuen massa el televisor, aquestes criatures. 

Aquest, mig anomenat conte, com tots els contes, s’ha acabat. 

Miquel Pujol Mur