DAVANT DE TOT LA INFORMACIÓ.

El Marià és assegut davant del televisor i en la petita pantalla surt una dona de somriure místic que intenta banalitzar les preguntes dels periodistes davant la imminent pujada d’impostos i la certa reducció de pressupostos. Temps enrere eren homes d’una o altre corbata que més o menys deien o amenaçaven amb el mateix suposat. Assegut al sofà, a cada pregunta  i a cada resposta, fa que es trobi més petit, més indefens.

El Marià seriosament rep les notícies, una rere l’altre, amb semblant impàvid sense mostrar en cap moment el mal que li produeixen, amagant amb el seu posat cada cop més trist, les fuetades que amb maldat fuetegen la seva carn, en aquest cas és el seu cervell qui rep bufetada rere bufetada. Cadascuna de les intervencions fan que inconscientment s’encongeixi un xic més.

Seré en una situació irregular? Pensa. A veure he cotitzat com en van dir més de quaranta anys i em van descomptar el que van voler per assegurar-me allò que deien una pensió digne i justa. La dubte el corca per dintre, com qui no vol.

Ara on ha anat la clau d’aquesta caixa que em van prometre era tan o més segura com pogués ser la caixa forta del Banc d’Espanya. El Banc d’Espanya una oportunitat, sí, però no pas per tu, n’hi ha que s’han assegurat el futur i les pensions ficant-ne directament les mans, sense posar-ne res, i traint-les plenes de diners i aleshores depositant-los a comptes en països estrangers. La indefensió fa que el pobre Manel sigui menys visible enfonsat en el sofà.

Qui em pot assegurar posant la mà al foc quina és la persona poderosa i honrada que no ha ajudat a buidar les caixes de qualsevol institució d’aquest país. Pensions que té com cert que qualsevol persona, dient-ne persona, encorbatada o no, decideix suprimir simplement sortint d’una reunió celebrada en un saló ample, ben encoixinat, amb calefacció a l’hivern i aire condicionat a l’estiu on entren amb carteres plenes de papers i estudis sense pietat i així justificar-se a si mateixos dient:

Als ...( n’hi ha estament per retallar) no cobraran la pensió, la paga, l’ajuda i tantes altres formes de dir-ne diners a persones de comptes exigües.

La mida del Marià minva a cada nova dubte.

Per l’home un simple obrer no hi ha partits, ni centrals que valguin els veu iguals de satisfets i amb un somriure mel·liflu mentre juguen amb els diners i la vida dels altres.  

Canvia la imatge hi surten els problemes de personatges que sense escrúpols ha construït edificis faraònics que després només són megàlits inservibles i onerosos. O gent que s’han servit de mil i una influències per defraudar a un país on les seves lentes rodes de la justícia potser la jutjaran la setmana del tres dijous. 

Encongit, anorreat, trobant-se un ser ridícul voldria ser encara capaç d’aixecar una bandera; millor dit una bandereta, per no molestar massa a ningú; i cridar amb una veu que sap sortiria escanyolida de la seva gola: On són els meus diners, aquells que vaig cotitzar (sense poder fer cap pregunta) durant tota una vida de treball i esforç per assegurar-me una vellesa estable.  

El Marià s’aixeca del sofà, no la paraula adequada seria cau, perquè el seus ànims són tan petits que creu ser un cuc i arrossegant els peus, com si reptes, va a dormir l’estrany somni insomne i ple de mals somnis dels ciutadans desvalguts davant la maquinaria de l’Estat. 

PD. El Marià no m’ha deixat posar cap foto per no molestar a ningú. 

Miquel Pujol Mur.

NADAL EN UN PAIS ...

Una vegada pujat el darrer repetjó de la petita muntanya, ja dalt del cim, una mirada a l’horitzó permet atalaiar un sobri panorama. És a la tarda i les primeres ombres de la nit van xocant l’una amb l’altra enfosquin un solejat dia. Davant seu el petit poble presagia una possibilitat d’ajuda.  

Els perfils de les cases del petit poble sense l’enviliment de la refracció solar mostren nítides les seves línies. Tot sembla una postal nadalenca però les dues persones que viatgen cerquen un lloc per refugiar-se. Ella sent propera l’hora de l’infantament i tenen necessitat de trobar un refugi.  

La dona viatja dalt d’un petit asnet, enrere ha quedat el vell cotxe rebentat per l’explosió de una mina. Per sort tots dos han sortit il·lesos. El pollí l’han trobat en l’estable d’una granja abandonada. Segurament el seus amos han considerat que fugir de la depuració ètnica practicada per les tropes invasores muntats en el petit animal no és el més adequat. Saben també que les tropes del país veí, abans germà,  els va rodejant per obra i gràcia de la voluntat del seu mandatari, que fa pocs anys era un simple suboficial de l’exèrcit.  

En arribar a la població s’acosten a l’església que domina dalt del turó les cases del poble. En poques es veu llum i la major part pel seu parpelleig s’endevina que són espelmes o altres llums fugisseres. El carrers tenen les voreres i les llombardes esbotzades per l’acció dels morters. L’aire té l’olor de la cordita que molesta el respirar i s’han de posar un mocador a la boca per evitar les partícules polsegoses de l’irrespirable ambient.  

Evitant el forats del carrer arriben fins a l’església i truquen a les portes tancades de la rectoria únic edifici que conserva immaculada la seva aparença. La resta dels edificis de la plaça mostren el vandalisme de la guerra.  Inclòs l’edifici religiós té les portes arrancades i part del bancs són llençats enmig de l’entrada. Finalment surt un capellà espaordit pel soroll dels cops a les portes rectorals. Encara porta la sotana, els cabells escabellats mostren la seva calba i porta les mans i la cara bruta de terra, només veure a la parella sense voler escoltar crida.

¾    No, no , no, no us puc ajudar. Marxeu aviat pot ser tornaran a remenar entre les runes el poc de valor que quedi o ens bombardejaran com cada nit. No tenim menjar, no tenim res- i assentant-se a terra en un pedrís mig trencat és porta les mans brutes a la cara i comença a plorar.

¾    Però, el metge no la podria ajudar?- implora l’home.

¾    Metge dieu, se l’han emportat per curar al seus soldats. Els joves també se’ls han emportat i les noies, tots presoners, qui sap que faran amb ells. Només queden quatre velles i un parell de vells ferits i misèria, molta misèria. Els altres han esta afusellats rere l’església, els estic enterrant.

¾    I les velles la podrien  ajudar.

¾    No, no, marxeu o n’hi haurà misericòrdia tampoc per vosaltres malgrat sigui la setmana de Nadal. Els humans som l’animal més ferotge i cruel de la natura.  

L’home agafa el ronsal i tiba de l’animal que inicia la marxa lentament. Surten del poble i segueixen per una pista de terra, que mena a uns camps abandonats, on entreveuen la porta d’una cabana de pedra per guardar les eines del camp. 

Pocs després un esgarips i els crits de dolor anuncien que el part s’ha realitzat i poc estona més tard els plors de la criatura demostren que el nen ha nascut sa i estalvi. 

Recollits dins la cabana amb el petit ase davant la porta per donar una mica de escalfor en la freda nit, arraulits i agafats al nen, dona i home esperen el nou dia amb l’esperança que millori la seva vida. 

De cop el cel de la nit s’obre en una gran claredat que il·lumina també el redós on són refugiats. Les bengales exploten en el firmament per indicar la situació del poble que poc després sofreix el bombardeig pels morters. 

Les bengales com falsos estels del Nadal i també el soroll de les explosions de les bombes com falsos càntics acompanyen els plors.   

Ni àngels, ni pastors ni ofrenes ni nadales sonen a les seves orelles només la destrucció portada per l’ambició, la cobdícia i la incomprensió de la raça humana vers el seu congèneres. 

Ell és el Fill de Déu

I us donarà la pau

Tot fent la guerra

A tot que és dolent. 

Només dolent i guerra ha restat del missatge de l’àngel en la vida terrenal. La pau ha desaparegut de molt racons d’aquest Món.   

Davant el refugi ressalta la forma d’un arbre a mig guerxar que en les seves branques despullades sembla la premonició de la creu.  

Miquel Pujol Mur                                                     

ANIVERSARI EN FAMÍLIA.

 Avui els pares sembla que tenen de parlar d’alguna cosa seriosa perquè a la meva germaneta i a mi ens han portat a dormir a l’hora en punt. Com sóc una mica tafaner i trapella, segons diuen, he fet com si m’adormis i després m’he aixecat sense fer cap soroll ni encendre la llum, fins i tot he anat descalç per no fer cap guirigall, i obrint una mica la porta de l’habitació he escoltat de què parlen. Els bons espies treballem en silenci!

Són a la cuina i malgrat la distància escolto perfectament les seves paraules, segurament perquè enraonen una mica fort com a vegades quan discuteixen d’alguna de les meves entremaliadures. La meva germana és més petita  i sempre la perdonen, però a mi sempre em diuen que haig de donar exemple, que sóc el gran. Maleïda qüestió, més valdria ser el petit d’una altra casa! A més com és nena també li compren els joguets nous.

S’hi fos un nen aprofitaria tots els meus joguets i ja em cuidaria jo de passar-li una mica o molt malmesos.

Però en fi deixem el drets de les nenes i els nens al marge, d’això ja en parlarem quan sigui gran.

Només entenc clarament que discuteixen dels avis, el pare del pare i la mare de la mare. i de quin dia convidar-los a dinar per l’aniversari del nen.

¾    El teu pare amb el caràcter que gasta sembla un generalet empipat.

¾    La teva mare sempre tan fleuma i ridículament enganxosa. No para de voler donar petons.

¾    Si, potser si, que és massa petonera, però pobre dona és vídua i viu sola. Pobre mare!

¾    Sí, més el meu pare que també és vidu i viu en la residència. Pobre home!

¾    Bé, no en parlem més, els invitem un dia i prou. 

I així ha quedat la cosa i sense preocupar-me més m’he tornat al llit a fer nones. Estic content perquè he aprovat això de l’espionatge! 

I per fi arriba el dia assenyalat, el pare i la mare estan en la cuina preparant el opípar dinar, els sento enraonar i fer una mica de broma. De sobte sona el timbre de la porta. Com vaig més lleuger, amb el cotxe a la mà corro i obro la porta. Ja sé que m’han dit moltes vegades que no l’obri si no sé qui hi ha. Però avui és un dia especial i no hi ha persones dolentes.

¾    Ostres, l’avi Andreu!- i en les seves mans veig un paquet, millor dit dos, un deu ser per mi i l’altre per la mallerenga de la Míriam.

¾    Hola Pere- i acota el cap per què li faci un petó a la galta.- Noi, cada dia estàs més gran. 

Sempre diu el mateix malgrat ens veiem sovint. El pare i la mare surten a rebre’l i li donen un petó de benvinguda i prenen el paquets per donar-los-ho després de dinar.

¾    I la Míriam- Pregunta l’avi.

¾    Pere, porta l’avi amb la nena. Està a l’habitació jugant amb les nines. 

Agafo a l’avi i el porto amb la Míriam, l’amanyagadora. Com a mi els jocs de nines no m’agraden, jo sóc un xicot, així que entra l’avi per la porta fujo cap el menjador. Els pares tornen a ser a la cuina i sento la mare que diu al pare:

¾    Però Joan, com has convidat avui al teu pare.

¾    No hi havíem quedat de convidar-lo.

¾    Si però no avui. Avui ve la meva mare.

¾    No fotis. Quina batalleta si no es poden veure! Mira com no en vam parla del dia el vaig convidar per avui, Tu saps que aquesta setmana he anat molt atrafegat en la feina.

¾    Sí i a més no m’ho dius. Ja ho dic jo que els homes aneu a la vostra. 

Torna a trucar el timbre de la porta i com ja m’imagino qui és torno a ser el primer. Com ho sabia la iaia, que deixa els paquets a terra, m’abraça, m’aixafa entre els braços i m’omple de petons i fa petits xiscles d’alegria.  també diu el mateix:

¾    Oh, que gran que estàs.

¾    Sí, iaia- Ostres, ens ve a veure tres o quatre cops a la setmana. Serà que aquest dia del meu aniversari tots ens fem de cop més grans. Ara que si li diu a la mare que s’ha fet més gran es molestarà. Amb les dèries que té, mirant-se al mirall cada matí i posant-se pomades i potingues a la cara i al coll. Per fi d’una estrebada aconsegueixo lliurar-me de l’ofegadora abraçada.

¾    Està el pare del Joan també.

¾    No, que em dieu. El teu pare!

¾    L’ha convidat el Joan es veu que no ens hem entès.

¾    Però Marta, si ja ho sabeu que sempre acabem discutint i ...- contesta la iaia Maria. 

Jo segueixo com espectador volem dissimular-me en la paret com fan els espies o el meu heroi el Superman. En aquestes apareix la bella dorment, la sòmines de la Míriam, la què no trenca mai un plat. Porta a l’avi de la mà i quan veu a la iaia es deixa petonejar i afalagar com si fos la fada de la  salvació. Menuda hipòcrita, que va de nena dolça. Si sabessin com dona guitzes a les seves companyes de classe.

¾    Iaia, vine a veure que m’ha portat l’avi. I el teu regal?- Aleshores agafa per una mà a l’avi i amb l’altra a l’avia i sembla que una corrent de tendresa els travessi tenint com a pont les petites mans de la néta i em fixo en la cara dels avis que canvia beatíficament. 

Se’ls emporta a la seva habitació i no sé quin miracle o encantament va fer perquè van dinar en pau i harmonia, no havia vist a l’avi tan afalagador amb ningú ni l’avia tan amable. Van marxar junts i vaig veure que es donaven de bracet  per creuar el carrer. 

Dues consideracions m’haig de fer: Per quin encanteri va aconseguir la Míriam el regal de l’avi quan els pares l’havien recollit. Què els hi va dir als avis a l’habitació que després semblaven dos colomets enamorats. Veig que l’he de vigilar més. Pot ser que encara no hagi aprovat els curs d’espia.  

Redimonis, si l’avi i la iaia s’ajuntessin perdre un regal. Possiblement serà més gran. Conformitat. En perdre per la cuina a escoltar que enraonen els pares. 

L’AMOR FINS HI TOT FA POSSIBLE ELS MIRACLES. 

Miquel Pujol Mur                                           

VIII MEMORIAL JOSEP M. ISANTA

L’1 de maig d’enguany van celebrar-se a la nostra ciutat el VIII  Memorial en record de l’assassinat del jove berguedà, Josep M. Isanta de 22 anys, durant les festes de la Patum. Aquest acte de l’homicidi d’una persona patumaire, vull dir amb això que vivia i participava de cor a la Patum, va ser un acte  de violència sense motiu.

Només vull fer notar el meu sentiment de dolor i fer constar la meva participació en dit homenatge. Vaig dir unes poesies, per descomptat no són meves, la poesia no és una matèria on em trobi a gust. Hi ha poetes i poetesses que saben rimar les seves lletres que participaren en l’acte. Però vull deixar constància del meu pas per aquest recital poètic organitzat per la Plataforma de Convivència al Berguedà.  

El Toni Gol va convidar-me, com en altres ocasions, (crec que el Toni em valora massa), a recitar unes poesies i no vaig saber negar-me a aportar unes breus paraules per una causa, la qual mai hagués hagut de ocórrer.  

Per tant vaig dir la poesia de Miquel Martí i Pol: “Parlem de tu”

Parlem de tu, però no pas amb pena.

 

Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar marfonent-te, de les teves
coses parlem, i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties.

De tu parlem, però no pas amb pena.

I a poc a poc, esdevindràs tan nostre
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te; a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo

De tu parlem, però no pas amb pena.." 

Després la meva modesta aportació, vaig llegir una poesia d’una dona berguedana a qui jo particularment aprecio molt, la Ramoneta Feixa, que va escriure aquesta poesia l’any 1944. Per vosaltres: “A unes mans” 

M’agraden les teves mans,

ni molt xiques ni molt grans

no són perfectes, tenen defectes,

però són maques les teves mans. 

Alegres i enjogassades

deuen saber acariciar

i quan no tenen raó,

humils i tristes s’apleguen

per demanar-me perdó. 

Plenes de joia saben gaudir,

plenes de penes saben sofrir,

quan seran soles, velles i tremoloses...

sabran morir. 

M’agraden les teves mans,

ni molt xiques ni molt grans,

no són perfectes, tenen defectes,

però estimo les teves mans.

 

Així va finalitzar la meva aportació a un fet tant punyent. 

Miquel Pujol Mur.

...MATAR LA IMAGINACIÓ QUAN...

Llegint l’obra teatral VIATGE de Ramon Vinyes i Cluet, notable escriptor berguedà, he trobat una frase que m’ha encisat perquè dintre d’ella s’amaga la força de les nostres Il·lusions. 

“És possible que algú parli de matar la imaginació quan és l’única que posa ales a la vida”. 

Un animaló no té imaginació palpable per tant viu seguint uns protocols que s’han tramés genèticament. La humanitat ha crescut i viscut, s’ha desenvolupat per mitjans del pensament. La imaginació, malgrat rudimentària, l’ha fet aprendre noves tècniques, noves maneres d’obrar, per tant ha avançat, potser com una antiga locomotora de vapor que primer lentament fa girar les rodes fins que finalment agafa l’embranzida que l’ha permet prendre velocitat. 

Què seria la vida sense imaginació, sense il·lusió i sense esperança; com un arbre tallat esperat ser cremat pel foc o els llamps. 

Us imagineu un món sense imaginació. Seríem uns robots que complirien només les accions perquè han estat construïts. 

Sense imaginació creiem que naixerien noves vides. Quina il·lusió hauria en qualsevol relació. Només l’atavisme reproductor. 

Fem volar la imaginació i sàpiguen acceptar l’amargor de no poder complir plenament els nostres desitjos. Potser només és difícil iniciar el primer pas desprès remeiant els errors comesos tornarem a caminar. 

Miquel Pujol Mur.

EL LLIBRE D’AMIC I D’AMAT A L’INSTITUT

“Consirós anava l'Amic pels camins del seu Amat i ensopegà i caigué  entre espines, les quals, li semblà que fossin flors i el seu llit fos d'amors".

¾    Encantadores i místiques paraules quan esbrinem que l’Amic representa l’home i l’Amat és una forma metafísica per parlar de Déu. Per tant ho podem traduir al català actual com: Cercava pesarós l’home buscant els camins vers a Déu, va ensopegar i va caure en un parany ple de dolor i tristesa (malaltia, pecat) d’on emergí pensant que això l’havia netejat dels seus vicis i per tant era un sacrifici necessari (espines) per què el camí esdevingués més fàcil (flors i llit d’amors) cap al Senyor. – Aleshores el professor va pronunciar les màgiques paraules que feia estona esperaven els seus alumnes per lliurar-se del sopor que els envaïa.- Senyors, la classe ha acabat per avui. El proper dimarts em presentaran un resum, només dues pàgines, si pot ser una mica filosòfic sobre la pràctica eremítica i la simbologia del citat text. Els recomano comprin o demanin el llibre per llegir-lo i fer un bon treball. 

El Joan i l’Anna en sortir al pati de “l’insti” es miren mútuament i arronsen les espatlles. El Joan li pregunta:

¾    A tu que et sembla tota això de la mística.

¾    Noi no ho sé, sort que és una assignatura complementaria i no contarà gaire per les notes de fi de curs. Quina pallissa entre l’amic i l’amat. Segur que no eren dos homes que s’estimaven.

¾    Calla, que no has sentit al professor?

¾    M’he adormit a mitja classe i quan m’he despertat he sentit que deia fins dimarts...El llibre no el penso pas comprar, ja li treure amb prou feines diners a la mare per sortir el dissabte i anar a la “disco”. Només faltaria demanés calés per un llibre. I tu que fas.  

¾    Malament, encara no sé on traure peles, tan em fa el pare com la mare. Ara com què només parlen de, si retallades per aquí, si retallades per allà. Em fa por que vulguin seguir les normes del govern i em quedi sense ni cinc.

¾    Tu rai, no tens l’avi? O l’àvia.

¾    Calla l’avi s’ha tornat d’un ronyós!! Com creu que el fotran a una residència no obra la mà ni per saludar i revisa la llibreta una vegada rere l’altra.

¾    Malament però et queda l’àvia.

¾    Sí, però ja saps que viu a casa la tieta i malgrat vagi i li toqui la barbeta hi ha la Imma la meva cosina, ja la coneixes, que vigila que em dóna per demanar-li igual tracte o més. Pobre iaia, entre els uns i altres!!!

¾    Ep, perdona se m’escapa l’autobús! Parlem més tard?

¾    Com vulguis. 

Al vespre una ressona una trucada de mòbil a casa del Joan, baixa la música i despenja el telèfon:

¾    Sí...

¾    Hola, sóc l’Anna.- Respon alegre la veu de la noia.

¾    Què vols?

¾    Mira, com que no sé que fer he pensat...

¾    Però no anaves a la disco?

¾    Però tu hi vas?

¾    No, no tinc parné. Ni el pare, ni la mare, ni l’avi i pocs diners de l’àvia. Tinc una depressió... Estic a punt de plorar.

¾    Va no ploris ens trobem d’hora, xerrem i sopem al McDon. Després hi ha una amiga que fa una festa a casa seva i... Què et sembla?

¾    Per mi d’acord. Saps què, l’avi m’ha deixat el llibre dels deures i si vols diumenge vens a casa i fem el deures.

¾    I els teus pares.

¾    Seran fora tot el dia. Van a parlar amb els oncles de vacances i de retallada.

¾    Serem sols?

¾    Si què tens por. Ja saps que sóc un noi serio.

¾    Serio i a soles. No sé, no sé...

¾    Va sigues valenta. No dius que de covards no hi res escrit.  A més hem de fer els deures.

¾    Bueno, tens raó, hem de fer els deures. 

Dimarts a l’hora de filosofia el professor repassa la llista i recull els treballs sobre el llibre d’Amic i d’Amat.

¾    Anna, els deures.

¾    No, no els he acabat em falta un tros.- Posant-se vermella mentre sent els riures de la Cristina que sap on anava el diumenge.

¾    Joan – Demana seguint la llista el professor.

¾    Jo, és què jo, no vaig entendre si era per avui. A més diumenge vaig tenir una trobada “filosòfica” tot repassant el llibre. Vam parlar de mística i realitat humana.- L’Anna li fa una mirada enrabiada i al mateix temps enamorada.

¾    Amb qui...

¾    Amb...el meu avi.- Respon ràpid i el color vermell taca tènuement les seves galtes. La Cristina torna a riure’ns-en.

¾    Senyoreta Cristina- diu posant- se seriós el professor- L’espero a la en sortir a la sala de professorat per saber que li fa tanta gràcia.  

Poc després es troben els tres al patí de l’Institut. L’Anna li pregunta a la Cristina:

¾    Què li has dit? No serà?

¾    No, L’he parlat de la frase del dia escrita per Raimon Llull en el seu llibre Blanquerna. L’he dit que em feia molta gràcia i m’ha deixat anar tot dient-me: Ximpleta.

¾    Aaah.- Deixen anar a l’uníson la jove parella.  

L’AMOR A DÉU COM L’AMOR HUMÀ TENEN EN UN MOMENT O ALTRE UN LLIT D’ESPINES PER SUPERAR SENSE ESGARRAPAR-SE I CERCAR LES FLORS DE L’AMOR. 

Miquel Pujol Mur                                                     

EL TUB PORTA DOCUMENTS

El jove remena en el calaix de la taula del despatx. El seu pare l’ha telefonat per dir-li que busqui certs documents i els hi porti a la universitat. Però malgrat seguir les indicacions no aconsegueix trobar el sobre indicat. Finalment pren el telèfon i li truca per demanar-li de nou les instruccions. 

La recepcionista li respon que el seu pare, el professor Matas, és en una reunió i no pot entrar a preguntar res. Insisteix més la senyoreta contesta sempre que no hi pot fer res perquè una reunió del claustre de professors no es pot interrompre mai. Cansat deixa l’encàrrec que quan sortí el telefoni per continuar la recerca. 

Penja l’aparell i posa en ordre tots el documents que ha tret dels calaixos intentant quedin on eren abans. Empeny una carpeta i sona un soroll estrany. Enfonsa la mà trobant un objecte metàl·lic que encuriosit treu i diposita damunt la taula. Un tub ennegrit pel pas dels anys i amb una tapa daurada que el tanca. Un porta llicència de soldat. 

L’obra i dintre troba una sèrie de documents. El posa plans damunt el tauler i comença a llegir-los. Quina sorpresa de tot això no en sabia res. 

Unes terres a Sud-americà que pertanyen en part al pare i una fotografia molt vella amb una noia que segons el revers és diu Eliana. Sospita que el pare de jove no era tan seriós i sever com ara. I si li pregunto a la mare, li donaria raó o s’horroritzaria al saber-ho. Millor callar i en tot cas primer preguntar-li al pare. 

Assentat a la taula mira els calaixos i se n’adona que la dreta també podia ser l’altre costat segons s’ho miri. Obre el calaix i just enmig troba el sobre que li havia demanat el pare. Pren la carta i tanca el calaix, després enrotlla els documents i cuitosament els recull en el tub per posar-lo on era abans. 

Aleshores fa el pensament de portar el sobre al pare i callar el referent al tub ja què podria ser una bomba explosiva que malmetés l’harmonia de la casa.  

En aquestes entra la seva mare  i veient el tub comprometedor damunt la taula diu:

¾    Ves per on el teu pare encara guarda els documents de la meva cosina Eliana. Potser encara hi ha la fotografia que el hi vaig fer. Érem tan joves. Va ser en el nostre viatge de noces. No te’n recordes la tieta Eli. 

El jove és dona un cop a la front. La tieta Eli, però, si no ho sembla. Tan prima a la foto i tan grassa com és ara. 

ABANS DE TENIR QUALSEVOL MAL PENSAMENT D’ALGUNA PERSONA MÉS VAL ASSEGURAR-SE SI SÓN UNA REALITAT O UNA QUIMERA. 

Text: Miquel Pujol Mur.