VIII MEMORIAL JOSEP M. ISANTA

L’1 de maig d’enguany van celebrar-se a la nostra ciutat el VIII  Memorial en record de l’assassinat del jove berguedà, Josep M. Isanta de 22 anys, durant les festes de la Patum. Aquest acte de l’homicidi d’una persona patumaire, vull dir amb això que vivia i participava de cor a la Patum, va ser un acte  de violència sense motiu.

Només vull fer notar el meu sentiment de dolor i fer constar la meva participació en dit homenatge. Vaig dir unes poesies, per descomptat no són meves, la poesia no és una matèria on em trobi a gust. Hi ha poetes i poetesses que saben rimar les seves lletres que participaren en l’acte. Però vull deixar constància del meu pas per aquest recital poètic organitzat per la Plataforma de Convivència al Berguedà.  

El Toni Gol va convidar-me, com en altres ocasions, (crec que el Toni em valora massa), a recitar unes poesies i no vaig saber negar-me a aportar unes breus paraules per una causa, la qual mai hagués hagut de ocórrer.  

Per tant vaig dir la poesia de Miquel Martí i Pol: “Parlem de tu”

Parlem de tu, però no pas amb pena.

 

Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar marfonent-te, de les teves
coses parlem, i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties.

De tu parlem, però no pas amb pena.

I a poc a poc, esdevindràs tan nostre
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te; a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo

De tu parlem, però no pas amb pena.." 

Després la meva modesta aportació, vaig llegir una poesia d’una dona berguedana a qui jo particularment aprecio molt, la Ramoneta Feixa, que va escriure aquesta poesia l’any 1944. Per vosaltres: “A unes mans” 

M’agraden les teves mans,

ni molt xiques ni molt grans

no són perfectes, tenen defectes,

però són maques les teves mans. 

Alegres i enjogassades

deuen saber acariciar

i quan no tenen raó,

humils i tristes s’apleguen

per demanar-me perdó. 

Plenes de joia saben gaudir,

plenes de penes saben sofrir,

quan seran soles, velles i tremoloses...

sabran morir. 

M’agraden les teves mans,

ni molt xiques ni molt grans,

no són perfectes, tenen defectes,

però estimo les teves mans.

 

Així va finalitzar la meva aportació a un fet tant punyent. 

Miquel Pujol Mur.