L’1 de maig d’enguany van
celebrar-se a la nostra ciutat el VIII Memorial en record de l’assassinat del jove
berguedà, Josep M. Isanta de 22 anys, durant les festes de la Patum. Aquest
acte de l’homicidi d’una persona patumaire, vull dir amb això que vivia i
participava de cor a la Patum, va ser un acte de violència sense motiu.
Només vull fer notar el meu
sentiment de dolor i fer constar la meva participació en dit homenatge. Vaig
dir unes poesies, per descomptat no són meves, la poesia no és una matèria on
em trobi a gust. Hi ha poetes i poetesses que saben rimar les seves lletres que
participaren en l’acte. Però vull deixar constància del meu pas per aquest
recital poètic organitzat per la Plataforma de Convivència al Berguedà.
El Toni Gol va convidar-me,
com en altres ocasions, (crec que el Toni em valora massa), a recitar unes
poesies i no vaig saber negar-me a aportar unes breus paraules per una causa, la
qual mai hagués hagut de ocórrer.
Per tant vaig dir la poesia de
Miquel Martí i Pol: “Parlem de tu”
Parlem de tu, però
no pas amb pena.
Senzillament
parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar marfonent-te, de les teves
coses parlem, i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties.
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar marfonent-te, de les teves
coses parlem, i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties.
De tu parlem, però
no pas amb pena.
I a poc a poc, esdevindràs tan nostre
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te; a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo
I a poc a poc, esdevindràs tan nostre
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te; a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo
De tu parlem, però
no pas amb pena.."
Després la meva modesta
aportació, vaig llegir una poesia d’una dona berguedana a qui jo particularment
aprecio molt, la Ramoneta Feixa, que va escriure aquesta poesia l’any 1944. Per
vosaltres: “A unes mans”
M’agraden les
teves mans,
ni molt xiques ni
molt grans
no són perfectes,
tenen defectes,
però són maques
les teves mans.
Alegres i
enjogassades
deuen saber
acariciar
i quan no tenen
raó,
humils i tristes
s’apleguen
per demanar-me
perdó.
Plenes de joia
saben gaudir,
plenes de penes
saben sofrir,
quan seran soles,
velles i tremoloses...
sabran morir.
M’agraden les
teves mans,
ni molt xiques ni
molt grans,
no són perfectes,
tenen defectes,
però estimo les
teves mans.
Així va finalitzar la meva aportació a un fet tant punyent.
Miquel Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada