En les nostres sortides gaudim admirant les serres i muntanyes del nostre país. Unes vegades a peu, altres en cotxe voltem i coneixem indrets que a nosaltres ens assemblem interessants.
Admirable
és contemplar una muntanya, un pla, un riu o l’obra de l’home que ha perdurat
durant segles a l’acció del temps i dels humans. Tot té la seva raó d’esser i
la seva història que ens parla dels nostres avantpassats i les seves creences i
necessitats.
Últimament
hi ha una cosa que em neguiteja: EL BOSC.
Actualment
se’n parla en tots el mitjans de comunicació de sequera i ens queixem que fa
mesos que no plou. Els humans ens queixem per tot: si no plou, perquè plou
massa; si neva, si no neva; si fa fred, si no fa fred. I em fa por si un dia
ens queixarem i plorarem perquè els nostres boscos han desaparegut i plorarem
la manca de previsió per evitar-ho.
No
sé les avantatges o desavantatges de posseir un bosc. Tampoc ser a qui pertanyen,
ni tan sols si són públics, privats, municipals o de qualsevol ens que mana o
governa.
L’altre
dia en un marge vaig agafar-me a uns matolls i en la meva mà l’herba van
desfer-se com a sorra, pur encenall inflamable a la més petita guspira de foc.
Però més enllà, a pocs metres el bosc era ple de matèria densa, bruta i seca
que cremaria fàcilment. Llavors el gran desplegament: bombers, avions, camions
com un exercit disposat a lluitar contra les flames destructores de
l’incendi.
Durant
anys hem malfiat diners en pompes i celebracions de tota indole per mostrar la
nostra riquesa, atraure el turisme i hem deixat al marge tenir cura dels
nostres companys els arbres.
Recordo
encara no fa un parell d’anys a una dona que anava pel bosc recollint bolets
però a més del cistell portava una bossa per portar-se les brosses que
demostraven el pas humà. Una gran tasca que mai estarà reconeguda, no crec que
a aquesta persona busqués cap recompensa, només era estimar allò que és de
tots.
Sabeu
com és de formós un bosc net i endreçat, sense argelagues ni bardisses seques. Un
bosc on els arbres grans creixerien i no estarien rodejats d’altres arbres en
perpetua lluita de supervivència. Un lloc on el foc, si n’hagués, recorreria el
sota bosc, però no arribaria a cremar els arbres.
També
sense llaunes o ampolles ni deixalles. Anar a practicar esport o picnic és
agradable però deixant les instal·lacions millor que quan vam arribar.
I
les administracions, propietaris i demés responsables dels boscos facin alguna
cosa per què la massa arbòria no es converteixi amb una bomba i després plorem
per les quantioses pèrdues i la destrossa feta en la bellesa del nostre estimat
país.
Miquel
Pujol Mur
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada