El
jove remena en el calaix de la taula del despatx. El seu pare l’ha telefonat
per dir-li que busqui certs documents i els hi porti a la universitat. Però
malgrat seguir les indicacions no aconsegueix trobar el sobre indicat.
Finalment pren el telèfon i li truca per demanar-li de nou les instruccions.
La
recepcionista li respon que el seu pare, el professor Matas, és en una reunió i
no pot entrar a preguntar res. Insisteix més la senyoreta contesta sempre que
no hi pot fer res perquè una reunió del claustre de professors no es pot
interrompre mai. Cansat deixa l’encàrrec que quan sortí el telefoni per
continuar la recerca.
Penja
l’aparell i posa en ordre tots el documents que ha tret dels calaixos intentant
quedin on eren abans. Empeny una carpeta i sona un soroll estrany. Enfonsa la
mà trobant un objecte metàl·lic que encuriosit treu i diposita damunt la taula.
Un tub ennegrit pel pas dels anys i amb una tapa daurada que el tanca. Un porta
llicència de soldat.
L’obra
i dintre troba una sèrie de documents. El posa plans damunt el tauler i comença
a llegir-los. Quina sorpresa de tot això no en sabia res.
Unes
terres a Sud-americà que pertanyen en part al pare i una fotografia molt vella
amb una noia que segons el revers és diu Eliana. Sospita que el pare de jove no
era tan seriós i sever com ara. I si li pregunto a la mare, li donaria raó o
s’horroritzaria al saber-ho. Millor callar i en tot cas primer preguntar-li al
pare.
Assentat
a la taula mira els calaixos i se n’adona que la dreta també podia ser l’altre
costat segons s’ho miri. Obre el calaix i just enmig troba el sobre que li
havia demanat el pare. Pren la carta i tanca el calaix, després enrotlla els
documents i cuitosament els recull en el tub per posar-lo on era abans.
Aleshores
fa el pensament de portar el sobre al pare i callar el referent al tub ja què
podria ser una bomba explosiva que malmetés l’harmonia de la casa.
En
aquestes entra la seva mare i veient el
tub comprometedor damunt la taula diu:
¾
Ves
per on el teu pare encara guarda els documents de la meva cosina Eliana. Potser
encara hi ha la fotografia que el hi vaig fer. Érem tan joves. Va ser en el
nostre viatge de noces. No te’n recordes la tieta Eli.
El
jove és dona un cop a la front. La tieta Eli, però, si no ho sembla. Tan prima
a la foto i tan grassa com és ara.
ABANS DE TENIR QUALSEVOL
MAL PENSAMENT D’ALGUNA PERSONA MÉS VAL ASSEGURAR-SE SI SÓN UNA REALITAT O UNA
QUIMERA.
Text:
Miquel Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada