EL RELLOTGE DE BUTXACA

Cada matí l’home abans de posar-se dempeus la cosa habitual que feia era donar corda al rellotge de butxaca que romania damunt de la tauleta de nit. Seguidament mirava per la finestra per veure quin tipus de dia feia i saber quina roba posar-se. 

Al vespre al canviar-se per anar a dormir sempre deixava el rellotge amb molta cura al costat del despertador electrònic. Això vol dir que no era el més important per aixecar-se i anar a treballar. Però en despertar-se sempre seguia les dues accions, donar corda al rellotge i mirar per la finestra. 

Aquell matí l’estúpid i modern despertador no va sonar. Ràpidament i certament esverat tot just posar els peus a terra, vestir-se i a córrer cap l’estació. L’esmorzar ja el faria més tard potser aprofitant una estona a mig matí. Va entaforar el rellotge de la manera a la butxaca i va marxar per agafar el tren. 

En arribar a l’estació va adonar-se que el tren era parat a l’andana i no trigaria a arrancar. Va córrer desesperat agitant els braços per cridar l’atenció del cap d’estació i saltant per damunt la barrera va prendre tot just la manilla de la porta i va poder entrar al vagó. 

S’asseu a la butaca del tren i nota que el seu cor batega per fi pausadament. Respira satisfet ja què malgrat la carrera, els nervis i potser l’esforç al que no està acostumat tot funciona perfectament. Per comprovar-ho respira compassadament, després accentua la força de la respiració i treu amb força l’aire.  Hi ha d’oxigenar-se interiorment pensa. L’home és una mica hipocondríac i es posa el dit polze damunt la vena del canell i compte. Arruga el front, alguna cosa no va bé i torna a repetir la mateixa presa del pols. Cinquanta murmureja i mou el cap negativament. Empal·lideix un xic. Respira fondo; es toca el front; no hi ha febre; respira l’alè en la mà oberta i olora la seva respiració. No no hi ha cap símptoma. 

Torna a posar els dits en el canell i torna per enèsima vegada i compta. Quaranta-cinc. Ostres això, va a menys. Torna a posar la mà damunt el front- Febre, no en tinc. I torna prendre’s el pols. 

Tres persones properes se’l mirant fixament. Un d’ells s’aixeca i va a buscar el revisor. Ni sigui què... 

De sobte l’home s’alça, fica la mà a la butxaca i treu el rellotge. Obre la tapa i mira la busca dels segons que es mou lentament quasi al ritme del seu cor. Dóna corda al rellotge, el posa en hora, somriu beatíficament i s’asseu. 

UN CANVI EN LES PETITES COSTUMS HI HA VEGADES QUE TÉ UN GRAN VALOR EN LA VIDA.  

Miquel Pujol Mur.