Per
anar-hi s’agafa la carretera de Berga a Solsona i una vegada passat el poble de
l’Espunyola trobem l’entrada de l’església del Sants Metges i poc després un
nou trencall a mà dreta que diu “Camí del Pantà” i vam endinsar-nos per la
pista de terra. Hi ha un magatzem i una mica més amunt vam aparcar el cotxe.
Seguidament vam pujar a peu, guaitant els diferents camins assenyalats, fins un
trencall que vam prendre equivocadament i només guiats per fort remor de
l’aigua vam arribar-nos fins un petit saltant de la riera. Aleshores ja havíem
notat la nostre falta de previsió al no portar el pertinent mapa. Vam recular
per la pista i aprofitant-nos d’una bifurcació vam visitar l’església dels
Sants Metges.
Llavors,
trencant el dit de què els homes no pregunten, vam demanar informació i vam
assabentar-nos que només ens faltava un tros de camí potser tres-cents per
trobar el pantà. Retornats al cotxe vam seguir la pista fins els pantans perquè
són dos un sota l’altre. La Rosa impulsada pel seu afany fotogràfic va fer la
pertinent fotografia i vam tornar a casa amb l’assignatura pendent per un altre
dia de prosseguir per la pista que esperem ens dugui a Coforb.
I
ara intentarem escriure un mal conte sobre una zona de grans pedres, alguna de
suggeridores formes.
Déu
en crear la Terra, per residir l’Adam i l’Eva va buscar un punt apropiat, l’Edèn.
I on va trobar aquest feliç lloc? Com no podia ser d’altra forma en una terra
amb aigua, aire pur, arbres, muntanyes...On es pugues veure tota la
magnificència del seu treball des del matí a la sortida del sol fins l’ocàs a
la vesprada. On estimar-se a la llum de la lluna amb nits inoblidables
observant el firmament i els estels. On només baixant les mans poguessin
agafar-se els fruits de la terra: les móres, els aranyons, les groselles, els
gerds i també els bolets. Amb una munió d’animalons que pastaven en les prats i
els proveïen del necessari per la seva subsistència. On podia trobar millor
lloc que el Berguedà?
Però
aleshores ja ho sabem arribà la serp envejosa de la felicitat humana i els hi
va portar noves fruites no conegudes, també plaents i van caure amb la
temptació. Déu al descobrir la seva falta els castigar i també a nosaltres, la
seva descendència, a treballar i sofrir. La majoria, altres només ficant la mà
a l’arca comunitària en tenen prou a costa dels demés!!
Més
Déu; aquí en falla la memòria, no he trobat res escrit; també va castigar a la
serp. Enfadat com estava, privat de la sensació de benestar interior de veure
reflectida la felicitat dels dos esser creats a imatge i semblança seva,
malgrat la seva bondat no va poder deixar sense càstig al vil animal i va
donar-li un cop de peu que el foragità muntanyes avall.
I
mentre davallava dels cingles, queia en els xaragalls i rodolava pels
estimballs aquell maleït dimoni poc a poc es convertí en pedra.
Ara
trencat, oblidat, i sota la vigilància de la propera església ha restat
castigat a què, poc a poc, l’acció de la pluja i del temps dissolguí la seva
desafortunada presència durant anys i anys. Sota el pantà de l’Espunyola
trobareu les seves despulles i en aquesta terra berguedana el que queda de l’Edèn.
Text:
Miquel Pujol Mur.
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada