La
dona amb la seva mà de llargs dits pren la tassa i fa un petit glop. Només
mullant-se els llavis i amb la llengua assaboreix el gust amarg del cafè. La mà
de l’home, més gran, també pren la tassa i fent un glop passa la dolça infusió
per la seva boca. Pràcticament deixen les tasses a l’uníson en els plats.
L’Arnau diu:
¾
Ens
el tindrem d’acabar. Comença a ser fred.
¾
Només
et fixes en les coses banals. No és la fredor o el gust del cafè el que fa
trobar-nos en aquest lloc. No et recorda alguna cosa?- respon l’Elisa.
¾
I
tant. Quan érem joves i passejàvem amb la colla.
¾
Passejàvem
i m’agafaves de la mà.
¾
Sí.
Però anàvem amb els amics.
¾
Però
no van ser els amics qui van donar-me un petó assentats en aquesta mateixa
taula.
¾
Això
no. Aleshores eres la meva xicota. Més si no recordo malament aleshores jo
sortia amb moto amb el Pere, el Manel i altres. No?
¾
Sempre
a la teva. M’ho deia la mare. Aquest noi no ha madurat. Només ha canviat les
joguines per una moto. Vigila filla, no pensi que juga amb una nina.
¾
Llavors
em vas deixar.
¾
Tu
te’n vas anar no sé on, segurament una aventura, amb els amics i les motos.
¾
Em
podies esperar.
¾
Quants
anys creus tu que és pot esperar.
¾
No
ho sé. Però l’amor...
¾
Calla,
que saps tu de l’amor. La presència és vida. I el Joan era present.
¾
I
et vas casar amb ell.
¾
I
tu vas trigar sis anys a tornar.
¾
Ja
no tenia pressa. Per què? M’ho passava bé veient món i oblidant-me de certs amors.
¾
I
ara què?
¾
Són
històries passades, moment viscuts anys enrere. No vull que et molestis pas. Sé
que el teu home... L’accident!
¾
Si
sóc vídua.
¾
T’he
convidat perquè volia parlar amb tu.
¾
De...
¾
De
moments , de vida, d’ara, de... no sé com dir-t’ho. De tu i jo!
¾
Parlen.
Però, has deixat de ser el noi. M’entens?
¾
D’això
vull parlar. Demano més cafè?
¾
T’hauria
de parlar dels nervis però... Em plau una l’altra tassa de cafè.
El
cambrer porta poc després dues tasses més. Conversen i xiuxiuegen entre ells.
Més tard una lleu carícia donada en els llavis. Poc després dues ombres que
caminen presses de la mà.
Dues
tasses de cafè resten damunt de dos plats tocant-se l’una a l’altra. Un sobre
de sucre buit. Un altre té mig contingut.
L’entesa
de dues persones que lluny de l’enfrontament cerquen l’enteniment de viure
plegats.
Miquel
Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada