L’ESTIUEJANT.

El nen juga a pilota en la plaça i guaita repetidament el balconet de la casa. Del balcó pengen panotxes de blat de moro posades a assecar. N’havia de grogues i també alguna de vermella. Però no eren les panotxes el que fa que el Marcel miri el balcó sinó que mira si veu a la nena de cabells rosos i ulls blaus que ha arribat fa poc al poble a estiuejar. 

Una novetat que va ferir el seu tendre cor. Acabava de sortir del col·legi amb els seus companys de classe. Eren una vintena mal contada de la seva edat en la classe. Davant seu són asseguts els nens petits fins a 8 anys, junts nens i nenes, perquè així ho vol la mestra i ho acceptà el capellà. “A aquesta edat són tots criatures sense maldat i poden jugar junts”. 

Després els pupitres dels alumnes una mica més grans. Això de sentir-se dir alumnes els enorgulleix, és una categoria que els separa dels pàrvuls innocents. A les seves taules, les noies són assegudes separades dels nois, perquè segons paraules de mossèn Joan:” La picardia comença a fer estralls i la curiositat de com són les nenes i els nens provoca caure en la  concupiscència” 

En les taules de darrere s’asseuen els grans que molts cops falten a classe per ajudar als pares en les feines del camp i les noies per col·laborar a la casa. Aquest és un món diferent on s’escoltaven paraules estranyes que fan fer rialles als nois i envermellir a alguna mossa. Malgrat tot, la senyoreta, una avesada mestra, manté un cert ordre escoltant i castigant. Moltes ocasions prefereix no escoltar cap de les grolleres paraules dels alumnes dels pupitres finals. 

Més el Marcel la sobtada aparició de l’àngel ros, de pell blanca, ulls blaus i caragolats tirabuixons, que en baixar del cotxe de línia l’ha mirat encuriosida ha estat com una batzegada en el seu cor. Ha quedat tant embadalit que no ha notat l’empenta que li ha donat el Martí de cal Xargall. Ha restat esmaperdut, quiet  i sol rebent el sol de la tarda en la parada de l’autocar. 

Ara, l’endemà la ha vist jugar amb una nina rosa com ella a la porta de la casa. Està sola i una feliç idea ha brillat en el seu pensament. Lleuger com el vent ha corregut a casa seva i prenen per la mà, a la “tonta”, de la seva germana Montserrat mig l’ha arrossegat a la plaça prometent-li una baldufa que sap li agrada. Ja en la plaça li ha donat un espenta cap l’àngel ros.

¾    Hola- ha dit la Montserrat- quina nina més maca.

¾    Sí- ha respòs l’àngel d’ulls blaus- me l’han regalat els pares.

¾    Jo també en tinc una, demà la portaré- contesta la mallerenga de la Montserrat.

¾    A sí, aquesta es diu Anna com jo. La meva mare també se’n diu. 

Anna, Anna, Anna, aquest nom sona com una campaneta en el cervell del Marcel. Oh, Anna!!! No hi ha temps a perdre. Com un esperitat ha corregut a casa i agafant la fins ara esgarrifosa nina de la Montserrat retorna sense alè a la plaça i s’apropa a les dues nenes i li entrega a la seva germana.

¾    Té Montserrat t’has deixat la nina a casa. Sort que em preocupo per tu- va fer-li una ganyota que deia- “Calla’t o no hi haurà baldufa”. 

La Montserrat, innocent criatura, l’ha presentat tot dient:

¾    Anna, és el meu germà Marcel. Ha vingut a buscar-me per...Ai!!- Va callar al rebre la trepitjada. Menys mal!

¾    Hola jo em dic Anna, tu Marcel?- ha trinat com un àngel de blanca pell.

¾    Sí Marcel.- A mig tartamudejat mentre mirava com ballen els rínxols dels cabells daurats. 

I va començar una il·lusió en uns cors d’infants.

 

Una nena de cabellera daurada i un noi de vermellosos cabells.  

Miquel Pujol Mur.