Observa
el riu i pensa:
¾
Aquest
com nosaltres neix petit i rodola entre pedres. Va rebent experiències,
mitjançant els afluents, les persones que trobem al llarg del camí. Dóna i
donem vida i en els petits redós del seu curs queden amagats els petits secrets
íntims (defectes i desraons) que tots guardem avergonyits sota el somriure o la
indiferència. Només en arribar al delta amb tots el cúmul de sapiència, la
màxima amplada del riu, la suma dels anys, les vivències, els errors que també en
conté, aleshores s’adona/adonem que tot allò fineix. Aviat entrarà en l’aigua
del mar i el seu jo serà una gota, una gota més dins d’altres gotes similars.
Sent
una veu que el crida:
¾
Josep!-
Alça la vista mirant la dona que se li acosta.
¾
Marta,
què vols?- Els records l’assalten, com en el flash-back d’una pel·lícula evoca
la noia jove i enjogassada que va conèixer i la compara amb la dona de
moviments suaus i calmats que se li apropa.- Quants anys.
Però
la mira una i altre cop, i veu que és aquella companya, la còmplice i la
guardadora dels secrets. La mateixa però, com ell, tots aquests anys han
modificat la juvenil fesomia i el lleuger cos.
La
torna a mirar mentre s’aixeca i li dona la mà. Ara la mira directament als ulls
i la seva mirada fixa veu saltar les guspires del foc, l’entremaliadura dels
pensaments i sense pensar-ho li fa un
petó sentint en els llavis un regust a cacau.
Serà
la xocolata? Agafats de la mà acaben de fer el camí, com el riu de la vida,
mentre sona contínuament una música amb joc de sentiments.
Miquel
Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada