Algú en cert moment va acusar-me de
romàntic.
L’home
posa lentament la corbata al voltant del coll del jove segut davant seu. El
jove és callat com si el nus li prengués les ganes de parlar. El coll dret i
rígid, els verdosos ulls oberts amb un desig ardent de veure un futur amable.
Les mirades dels dos homes s’entrecreuen com volent preveure el proper moviment
de l’altre. Mitja llaçada més. El jove deixa volar la imaginació al prat proper
a casa seva.
Els
camps amb la collita preparada per segar. Les espigues ufanoses, grosses i
compactes, i la canya de color grog daurat bressolada pel vent suau que
tanmateix semblava una carícia. Les mans de la mare que acaronaven la seva cara
quan era petit i li treia el floc de cabells rossos que queien en el seu front.
Quins dolços recorda d’infantesa. Poc a poc els daurats camps i la presència de
la mare fugien empesos per altres pensaments plaents.
Els
camps; altre vegada els camps com una constant en la seva vida; però ara eren
verds, plens d’esperança vital. Pel camí corria rere la mossa del vestit
estampat que reia temptant-lo amb el so alegre de les seves rialles. Finalment
el joc acabava entremig del blat i un món de moixames i petons els envoltava en
un núvol vermell i calent.
Nota
els moviments de l’home mentre li refà el nus de la corbata.
Però
el seu pensament és llunyà. Tornà un i altre cop a la mossa, el camp i les mans
li suen memoritzant el cos i la finor de la pell estimada. Els llavis
entreoberts senten tot el calor dels llavis de la desitjada. L’herba era com un
llit on estimar-se eternament. Un cos jove vinclava damunt un altre cos jove.
De
sobte l’home deixa de fer el nus de la corbata. El jove continua amb la mirada
fixa davant seu. No vol pensar en el futur. La memòria retorna altre cop als
camps daurats de la mare. Sent com si una ràfega d’aire apartes el floc de
cabells rossos de la seva front. Nota les mans suades del record sensual dels
camps verds.
Un
suau i amistós cop de palmell a l’espatlla dreta. Es posa dempeus. En l’horitzó
entra un raig de sol que anuncia un dia de primavera.
Una
estrebada, la corbata es tensa, el terra desapareix com per eixarm i els peus
volen caminar sense camí.
Poc
després l’home diu amb veu compungida:
¾
Tot
s’ha acabat.
L’altre
home respon penosament:
¾
Encomanen
la seva ànima al Senyor.
Miquel
Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada