El noi que no volia
córrer, però es mirava a la noia gasela va decidir fer-li un obsequi per cridar
la seva atenció. No volia que el veies com un més dins el munt de nois
abominables menjadors d’entrepans.
Passant pel carrer Gran va resseguir una a una les
botigues cercant i escodrinyant els múltiples objectes que li oferien les mil i
una tendeta.
En passar per la botiga on venen coses d’art imaginari
una estranya figura li cridà l’atenció. Era diferent a les altres figures:
gros, rodo, abonyegat i amb una llengua carabassa que li sortia de la boca com
s’imaginava que es posaria la seva si corria darrere la ràpida noia.
Finalment es decidí i entrà a la botiga.
¾
Què vol?- Li pregunta la dependenta després dels
bons dies habituals.
¾
Aquella figura. Però sap que és?- demana
animosament.
¾
Manel!- crida la dependenta- Què és aquella
figura de la closca verda?
¾
A mi m’ho dius?- respon una veu d’home des del
fons de la rebotiga.- Va comprar-la la mare.
¾
Miri, no ho sabem, però és bonica.- De cop per
fer l’article afegeix- A més li portarà sort.
Sense saber per què el noi treu la mà de la butxaca i
paga.
¾
Sort, sí, sort!- pensa al ser al carrer- i com li dono
si sempre corre lleugera com el vent?
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada