La
noia li deia al seu germà:
¾
Mira
Pere, agafaré quatre branquillons encara verds i faré una simple creu com a
record del pare i com a símbol d’esperança d’un esdevenidor millor.
El
Pere no es sabia consolar per la sobtada mort
del pare i enrabiat va agafar un filferro abandonat i en va fer un
manyoc rebregant-lo i retorçant-lo sense consideració.
L’Anna
veient el mal tracte que feia el seu germà del filferro en el qual volia lligar
la creu es posa a plorar desconsoladament ja què no veia la forma de endreçar-lo
i construir l’obsequi.
Poc
després les llàgrimes de la noia i les del Pere que encomanat al veure el plor
de la seva germana caient damunt la creu i el manyoc desorganitzat.
Un
fred vent de tramuntana davalla de les altes muntanyes de l’entorn i els dos
germans abandonant el projecte corren a refugiar-se a la casa. Al costat de la
llar i tapats amb una manta aviat s’endormiscaren segurament alleugits pels
plors de la seva pena.
De
matinada la mare torna de treballar i en entrar a la casa porta entre les mans
un petit objecte.
¾
Mireu
fills quina cosa més bonica- i els mostra les branques i el manyoc de filferro
en el qual brillaven com perles les llàgrimes i enmig una més gran feta per la
rosada i que feia més bonic el ram.
¾
Mireu
fills meus, aquest gel que brilla com perla amb l’escalfor del foc es fondrà i
les nostres penes amb el pas del anys i la calor del nostre amor familiar
desapareixeran i només seran el record d’un instant formós i amarg.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada