Auvinyà
és un poble especial que ens va encantar, però cercant dades de la seva
construcció i els seus promotors va sortir enredada en les xarxes una llegenda
que en va fer somniar (m’enamoren les llegendes) i vull donar-vos-la a conèixer.
La
llegenda de la Dama Blanca que diuen que simbolitza la independència i es
llibertat andorranes enfrontades al poder feudal.
He
trobat diferents versions i el que m’ha satisfet és l’escrita per Albert
Puigoriol a les pàgines del seu llibre “Andorra, el meu país” i ella es què
vull donar a conèixer, també és la més coneguda, transcrivint les seves lletres
sense modificar.
La llegenda de la Dama
Blanca se situa vora la frontera, a Auvinyà: «En temps molt llunyans, la guarda
de la frontera hispano-andorrana estava a cura d'una sola i nombrosa família.
Però, de mica en mica, es va anar reduint, fins que finalment sols en quedà una
dona. Quan aquesta morí, l'entrada fou confiada a la misteriosa Dama Blanca que
diuen que vestia tota d'aquest color.
Precisament, en
aquella època, un cap guerrer molt poderós -un general- feia terribles
incursions cap a les Valls d'Andorra i deixà el record en una font: la Font del
Rei Indi. Fou allí que, una vegada, se li va presentar la Dama Blanca i li
ordenà que la seguís.
Quan el ferreny
general tornà, estava visiblement preocupat, i va donar ordre als seus soldats
de retirar-se riu avall. (...) Passaren els anys, i alguns oficials d'aquell
cap guerrer gosaren endinsar-se novament -i ho van fer sense cap entrebanc- en
terres andorranes, la qual cosa féu pensar al general que ell també podria
tornar a pujar Valira amunt.
Així, una nit s'hi
aventurà, i ja ningú no el veié més. Un temps després, es tingué notícia que un
llop feia grans malvestats en els ramats. La pobra gent d'Auvinyà estava molt
inquieta, i es va organitzar una batuda, dirigida per un dels caps grossos del
país. Aquest va reeixir a acorralar i matar el terrible animal (...).
Aquell personatge,
dies després, es posà malalt, i a les nits tenia uns deliris espantosos. En un
moment de calma, se li presentà la Dama Blanca i li explicà que en el cos
d'aquell llop tan ferotge s'amagava l'ànima del famós i cruel guerrer
desaparegut».
Cal afegir que, segons
la llegenda recollida per Puigoriol, aquell ardit patriota morí, però que,
abans, tingué el consol de saber que, amb el seu sacrifici, havia alliberat la
seva terra de les maldats que s'hi cometien.
I hi ha una altra versió de la llegenda de la Dama Blanca d'Auvinyà, no tan coneguda (o tant o més coneguda, si cal, però que se sol silenciar perquè afecta un possible copríncep), que substitueix aquell guerrer per un eclesiàstic: «Per aquella època, era l'Església d'Urgell la que s'havia atribuït el control d'Andorra, fent pagar als seus habitants fortíssims impostos (...).
Una nit, s'aparegué a l’eclesiàstic
la Dama Blanca, que seduí el prelat, i els dos s'endinsaren en el bosc. Aquest
fou l'últim cop que hom veié el bisbe. En aquelles mateixes dates, un gran llop
ferotge començà a causar estralls a Sant Julià de Lòria. I els afortunats que
aconseguiren escapar-ne amb vida, molt pocs, afirmaren veure en els ulls de la
bèstia la mirada desesperada d'una persona, d'un eclesiàstic...».
La Dama Blanca va prometre que, mentre ella
existís, Andorra continuaria sent un país independent... i, amb això, encara,
de tan en tan, diuen que se la veu caminant pels boscos d’Auvinyà, vetllant que
cap malfactor pugui arribar a la vall amb la intenció de fer maldats a la terra
andorrana.
Sigui
com sigui, la qüestió és que, durant molt de temps, hom considerà que la
misteriosa Dama Blanca d'Auvinyà era la protectora de les Valls d'Andorra. De
la mateixa manera que ara ho són la Mare de Déu de Canòlic i, sobretot, la Mare
de Déu de Meritxell, patrona d'aquest petit i bell país pirinenc.
Gràcies
al qual el català gaudeix de reconeixement internacional, atès que el Principat
d'Andorra, que el té com a idioma oficial, forma part de l'ONU, des del 1993,
en qualitat de membre de ple dret...
Podrà ésser d'altra forma que el català sigui
reconegut internacionalment
Text
i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada