En Francesc Canals i Domènech, membre de l’Il·lustre
Col·legi d’Advocats de la província de Barcelona, a causa del seu bon treball
en els diferents jutjats de la capital i de Catalunya en general, està
reconegut com un dels millors juristes en el seu àmbit de gestió.
És una persona de mitjana edat, sobre la
cinquantena d’anys, En aquesta fotografia es pot observar la seva noble fisonomia.
Està feta al luxós apartament de Palamós, tal com s’observa pel blau de cel que
es veu darrere de la seva persona. És el lloc on acostuma a passar els dies d’oci,
per oblidar-se del seu treball, quan li permet la seva feina. Com es veu,
malgrat ser un dia de vacances, porta una camisa blanca i si no porta la
corbata és perquè l’ha deixat dins el cotxe quan pujava de Barcelona, on s’ha
vist obligat a anar a causa d’un tràmit requerit pel Jutjat número 5.
Ha baixat conduint el seu Mercedes i acompanyat
per la Marta, la seva esposa, que ha aprofitat el viatge per anar a la ciutat a
fer unes compres, més tard pujarà amb la seva mare, conduint el cotxe petit, ja
que la sogra vol passar uns dies amb la família a la platja.
És un home que a més d’exercir amb
honradesa la seva professió, és un bon creient i col·labora tant amb l’obres de
la parròquia, com així mateix amb l’APA de l’institut on han estudiat els seus
fills, dues noies i un xicot. La noia gran que és casada, el farà avi en uns
mesos, i és de viatge amb el seu marit a una illa exòtica. El noi és estudiant
a una prestigiosa universitat nord-americana. La filla petita, de setze anys,
viu a casa amb els pares. Aquests dies només la veu entrar i sortir, el que fa
que pensi que la seva vida no és suficientment ordenada ni cristiana, però les
amigues, els amics i les discoteques l’atrauen massa, malgrat que la seva dona
li digui que això és normal amb una joveneta de la seva edat.
En acabar d’arribar de Barcelona, entra a
l’apartament i el que veu el fa quedar intranquil i el seu rostre denota l’estranyesa,
davant el que ha trobat. Primer ha anat al bany i, al llençar un mocador de
paper al cubell higiènic, l’ha sorprès una tireta que era al fons, l’ha agafat
i la seva cara ha canviat amb un rictus amarg ja que és d’un test d’embaràs i el
color indica que és positiu. No és de la seva muller, ja què a causa del darrer
part hi van haver-hi unes complicacions i el metge va assegurar que no podria
tenir-ne més. Només pot ser de la filla, l’Olivia.
Això l’ha fet posar-se neguitós, més entra
al seu despatx i una altra qüestió el deixa astorat, el quadre d’en Dalí que
tenia penjat a la paret ha desaparegut. L’havia comprat a uns ignorants pagesos
de Garriguella que l’havien trobat a les golfes de la masia i que desconeixien el
seu vertader valor. El seu amic Tomàs, company del club de golf, va fer de
mitjancer i de conseller com a expert d’art, ja que té una galeria de pintura i
escultura a Barcelona. Bé, això d’amic, ara pensa que no fa tant temps que el
coneix i, fins i tot, el va sorprendre quan li va proposar la compra.
Ara se’n penedeix de la compra del quadre,
perquè malgrat li va costar bastants diners, no té una factura que li serveixi
per justificar la seva pertinença i poder reclamar el seu valor a la companyia
d’assegurances, en cas de confirmar-se el robatori dins l’apartament. No ha volgut
portar la pintura al pis de Barcelona per evitar preguntes xafarderes dels
amics i coneguts que els vinguessin a visitar.
Agafa el telèfon, telefona al club de golf
i demana per recepció. Se li posa una senyoreta que li respon amb anglès:
¾
Hello,
mister?
¾
Si
us plau en català, que sóc de la terra!
¾
Perdó,
senyor. Què desitja?
¾
Sóc
en Francesc Canals i li voldria demanar que em donés el número de telèfon del
senyor Tomàs Ardèvol. Per favor!
¾
Miri
no puc donar-li, les normes del club no m’ho permeten, però com que fa pocs
dies un altre senyor va trucar demanant per la mateixa persona, li diré en
confiança que aquest soci va ser donat de baixa per defunció fa un parell
d’anys.
¾
Senyoreta,
vostè està de broma, si jo vaig parlar amb ell fa una setmana, potser encara
no.
¾
No
li hauria de dir, però si és una cosa de diners, més val que vagi a la policia.
Bon dia, senyor Canals.
El Francesc la cara se li ha posat blanca com
el paper i se li ha contrafet una mica més, mentre pensa:” Com m’ha pogut passar
això! Jo que sempre he fet complir i he complert la llei! Com pot ser que aquesta
vegada, l’única vegada que faig una malifeta m’hagi d’equivocar, i em creia que
feia un bon negoci. Ni factura ni res. I a més no puc anar a la policia, i
menys jo, a presentar una denúncia. Una vegada només! Si se sabés seria la
rialla dels companys. M’ha fotut, ben fotut l’amic Tomàs. Un dia, si me’l trobo
pel carrer... Quina ensarronada!”- I nota com si una mà li oprimís el cor.
Es serveix una beguda i assegut espera la
família, mentre pensa quina excusa donarà per la manca del quadre. També pensa
com encarar l’altra problema que té entre mans, com comunicar-li a la Marta, la seva muller, i
entre els dos saber qui és el noi que ha embarassat l’Olivia. Només faltaria
que fos qualsevol ximplet del poble o un paio d’aquests que fan de cambrers a
l‘estiu. Tal com són les noies d’ara, es fixen amb qualsevol perdut i de
seguida creuen estar enamorades i endavant com si no pogués haver-hi
conseqüències.
Aleshores, se sent la porta del pis que
s’obre i entra la dona de fer la neteja, que se’l mira una mica confosa al
trobar-lo sol, i li diu.
¾
M’he
deixat una cosa per acabar del bany. - Mentre camina pel passadís -. Ai, senyor
Francesc, m’ha sorprès trobar-lo perquè aquell amic seu amb qui va portar el
quadre del despatx, me l’he trobat aquest matí, precisament quan baixava amb la
pintura per l’escala i m’ha dit que estaria tot el dia amb vostè. M’ha fet
la impressió que vostè l’esperava a baix amb el cotxe engegat.
Entra dins la cambra de bany i se sent
soroll quan mou de lloc els diferents útils d’higiene. A la poca estona surt,
agafant-se les mans i tota avergonyida, li pregunta:
¾
Sr.
Francesc, perdoni que li faci una pregunta, no haurà trobat per casualitat una
tireta petita al bany. És que em fa falta per dir-li una cosa al meu marit.
A poc a poc, amb la cara de qui es treu un
pes de sobre, el Francesc fica la mà a la butxaca de la camisa, treu la tireta
i li dóna.
¾
Moltes
gràcies senyor, no sap el greu que em sap. No sé el que haurà pensat, potser
que sóc una mica descuidada. Perdoni.
¾
No
es preocupi, si sabés el que he arribat a pensar. Moltes gràcies per venir a
buscar-ho. - Deixà anar un sospir d’alleujament -. No es torni a deixar una
cosa com aquesta!
¾
Clar
que no! Si sabés com de content que es posarà el Manel.
Quan marxa, el Francesc s’imagina el
batibull que es podia haver armat a casa seva. Quasi s’oblida del maleït quadre.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada