La parella ha sortit de bon matí del poble on han pernoctat. Carregats
amb les motxilles prenen el camí mig esborrat per les bardisses i els matolls.
El senderó és incert però porten força informació, tríptics i mapes, per
arribar al vell poble abandonat. L’esperit d’aventura fa més interessant la
sortida. Pugen primer per la vall de la riera. Caminen per la riba dreta fins
un pontet de pedra, restes de l’antiga ruta de traginers. Aleshores una vegada
travessat el pont el camí s’enfila per una baga prou costeruda que fent esses puja fins el poble.
L’Adrià
va davant tot aficionat i absort amb la seva tasca de guia i la Mercè segueix
però gaudint del paisatge. Els arbres, el torrent, l’aigua que davalla entremig
de les pedres, tot és una poesia pels seus sentits. El color verd, el groc
agostat de l’herba, el remor de l’aigua, fins i tot, el xop d’una granota
sorpresa per la seva presència que es llença a un petit bassiol, tot això tan
simple la fa trontollar.
Per
un moment recorda i el record la fa envermellir les dures paraules de la seva
germana Laia. Que parlant-ne fa un parell de dies li digué:
¾
Pobre
Mercè! Això és greu germaneta . Estàs flipada per l’Adrià. Ves en compte.- per
un moment es queda rumiant i continua- Escolta vaig curta de cales aquest cap
de setmana, segur que en pots deixar 100 €. Tu vas a fora i no en necessitaràs
gaire diners.
¾
Escolta
tu!- li respongué la Mercè sorpresa per la carota de la germaneta- Que tinc les
meves despeses. No creguis que m’ho paguen la sortida.
¾
Ui,
Pobre Mercè!! Enamorada i garrepa. Saps què si et va tant malament li diré a la
mamà. No sé què pensarà?
¾
Què
li diràs què? Per mi pots demanar-li el diners que vulguis! Tant em fa.
¾
A
sí. I si li dic que surts sola a la muntanya amb un noi.
¾
Seràs
capaç!
¾
Mira
sí. Així em faràs companyia. Una sense un € i l’altra castigada. Podrem jugar
al parxís.
¾
Ets...
no sé què dir! Calla. No et puc donar tants diners.
¾
Va!!
Que sé que a la capseta en guardes un quants i mira no vull ser dolenta en
conformo amb 50 €. Ja veus quina rebaixa. Ni El Corte Inglès.
¾
Anglès
deus voler dir.
¾
Bé
com soni. Me’ls donés o vaig al menjador
on el pares miren el televisor. I ...
¾
No
els tinc. Millor dit si te’ls dono no puc sortir amb l’Adrià. Et puc donar 25
però m’has de prometre que me’ls tornaràs.- Traient els diners pensarosament li
dóna a la Laia que els pren i se’ls guarda a la butxaca ràpidament.
¾
Bé,
ja veurem. Ets ronyosa però bona noia em pensava només treure’t 10 €. Que
passis un bon cap de setmana a la muntanya i amb bona companyia. Pren
precaucions. Ja saps el sol, la calor, la altra calor... Ui, jo no sé què.
¾
Calla!!-
Quan la Mercè s’abraona rere la seva germana, aquesta fuig tancant ben fort la
porta.
Des
del menjador la mare pregunta:
¾
Què
passa amb tot aquest soroll.
La
Laia que contesta- L’aire.
La
Mercè s’asseu al llit, es retorça les mans i mira amb ràbia el llit de la germana.
Si hagués estat present segur s’hauria llençat a escanyar-la. Pren la capseta,
reconta els diners i somriu, encara podrà sortir amb l’Adrià.
Aquest
noi li fa sentir, allò tan escoltat i potser tan tonto, li fa sentir papallones
a dins l’estomac.
Miquel
Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada