El Marià seriosament rep les notícies,
una rere l’altre, amb semblant impàvid sense mostrar en cap moment el mal que
li produeixen, amagant amb el seu posat cada cop més trist, les fuetades que
amb maldat fuetegen la seva carn, en aquest cas és el seu cervell qui rep bufetada
rere bufetada. Cadascuna de les intervencions fan que inconscientment
s’encongeixi un xic més.
Seré en una situació
irregular? Pensa. A veure he cotitzat com en van dir més de quaranta anys i em
van descomptar el que van voler per assegurar-me allò que deien una pensió
digne i justa. La dubte el corca per dintre, com qui no vol.
Ara on ha anat la clau
d’aquesta caixa que em van prometre era tan o més segura com pogués ser la caixa forta del Banc
d’Espanya. El Banc d’Espanya una oportunitat, sí, però no pas per tu, n’hi ha
que s’han assegurat el futur i les pensions ficant-ne directament les mans,
sense posar-ne res, i traint-les plenes de diners i aleshores depositant-los a
comptes en països estrangers. La indefensió fa que el pobre Manel sigui menys
visible enfonsat en el sofà.
Qui em pot assegurar posant la
mà al foc quina és la persona poderosa i honrada que no ha ajudat a buidar les
caixes de qualsevol institució d’aquest país. Pensions que té com cert que
qualsevol persona, dient-ne persona, encorbatada o no, decideix suprimir
simplement sortint d’una reunió celebrada en un saló ample, ben encoixinat, amb
calefacció a l’hivern i aire condicionat a l’estiu on entren amb carteres
plenes de papers i estudis sense pietat i així justificar-se a si mateixos
dient:
Als ...( n’hi ha estament per
retallar) no cobraran la pensió, la paga, l’ajuda i tantes altres formes de
dir-ne diners a persones de comptes exigües.
La mida del Marià minva a cada
nova dubte.
Per l’home un simple obrer no
hi ha partits, ni centrals que valguin els veu iguals de satisfets i amb un
somriure mel·liflu mentre juguen amb els diners i la vida dels altres.
Canvia la imatge hi surten els
problemes de personatges que sense escrúpols ha construït edificis faraònics
que després només són megàlits inservibles i onerosos. O gent que s’han servit
de mil i una influències per defraudar a un país on les seves lentes rodes de
la justícia potser la jutjaran la setmana del tres dijous.
Encongit, anorreat, trobant-se
un ser ridícul voldria ser encara capaç d’aixecar una bandera; millor dit una
bandereta, per no molestar massa a ningú; i cridar amb una veu que sap sortiria
escanyolida de la seva gola: On són els meus diners, aquells que vaig cotitzar
(sense poder fer cap pregunta) durant tota una vida de treball i esforç per
assegurar-me una vellesa estable.
El Marià s’aixeca del sofà, no
la paraula adequada seria cau, perquè el seus ànims són tan petits que creu ser
un cuc i arrossegant els peus, com si reptes, va a dormir l’estrany somni
insomne i ple de mals somnis dels ciutadans desvalguts davant la maquinaria de
l’Estat.
PD. El Marià no m’ha deixat
posar cap foto per no molestar a ningú.
Miquel Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada