Tothom
corre per l’escenari, en un racó un és treu els pantalons (en l’improvisat
escenari no ho ha camerinos) per posar-se els calçons per disfressar-se del
personatge a representar. Els àngels sense ales corren pel passadís vestint-se
de blanc. Damunt la cadira prop del penja-robes quedaven les robes de diari,
unes penjades i les altres mig penjades, les altres purament llançades damunt
d’una cadira. El penja-robes és atapeït al màxim amb la roba de les disfresses.
N’hi ha un repenja’t a la taula posant-se les sabates.
Passa
la directora amb un somriure als llavis però fuetejant amb les preses a tot
l’elenc.
¾
Escolta
– pregunta l’indecís de torn- com començava jo després o abans de...
¾
Noi,
com sempre, que no te’n recordes anaves...
¾
A
sí, després de la música i sortia de la dreta.
¾
Noooo,
després de la música però sorties darrere de l’últim àngel per l’esquerra.
¾
Ah,
jo em pensava...
¾
Bé,
ja tu diré quan hagis de sortir.
¾
Tu,
Pere, com està l’escenari, Nooo. Així no, les bales de palla enmig i la Verge
Maria asseguda a sobre.
¾
Diu
la Maria que no vol assentar-se que se li enganxen les mitges.
¾
Quina
Maria si no hi ha cap Maria. Ahhhh. Vol dir l’Esther la que fa de Verge.
¾
Clar,
la Maria...
¾
Va
deixeu-m’ho estar. Digues-li que va vestida amb faldilla llarga. Ostres, com
estic avui, amb la túnica, vull dir, i no farà malbé les mitges.
¾
I
la música...
¾
La
portava el Pere, més s’ha oblidat el pen- drive a casa i ha tornat a buscar-lo.
¾
Només
faltava això ara ens tindre’m d’esperar.
¾
No
ve ara mateix.
¾
Ja
sóc aquí!!!
¾
Ja
tenim el Tarradellas altre cop. Ahhh. Ets tú que portes això de la música.
¾
Sí,
però el nen hi ha gravat davant els Simpson. Ho esborraré en un moment.
¾
Directora
– pregunta un altre actor aficionat a les noves tecnologies- que et sembla si
poso un altaveu més gran.
¾
No
ho farem sense altaveus. Ja hi van quedar-hi.
¾
Però
jo pensava.
¾
Prou
sense altaveu.- Contesta autoritàriament la directora.
¾
Què
quedo bé?- Pregunta esperant una resposta afalagadora la Verge.
¾
A
veure, si molt bé, i el nen.
¾
El
portava la Palmira.
¾
Palmiraaa.
El nen on és?
¾
Vatua
l’olla! Me l’he deixat a casa damunt del llit amb la roba de la disfressa i me n’he
oblidat.
¾
Ai,
Senyor. Demà no l’oblidis.
¾
Noia,
agafa una bufanda i fes veure que és el nen.
Llavors
passa un altre actor amb la camisa mal cordada i un paper a la mà llegint-lo
amb veu alta. De actrius/actors amb papers a la mà n’hi ha un munt. La
directora, ulls de garsa per vigilar-lo tot, pregunta:
¾
Que
encara no sabeu que teniu que dir- mentre arreplega al mal vestit i li posa bé
la camisa.
Tots
a cor responen:
¾
Si
però ho repassàvem una mica.
¾
Manoi,
que malament aneu de la memòria.
¾
Endavant
a assajar i que surti el que Déu volguí.- I fent un picament de mans dona
començament a l’assaig general.
Un
s’entrebanca, l’altre ha de repetir, un aplaudiment per qui ho ha fet bé.
Aquell ha sortit per la dreta i és per l’esquerra. Un altre no se’n recorda
gens de que ha de dir. Ei, aquells pantalons no lliguen, són negres i han de
ser blancs. Els pastors s’han deixat la bota, la verge s’ha quedat ronca.
Però
endavant. Darreres reflexions de la directora:
¾
Demà
a les quatre per vestir-se i actuar. Repasseu una mica el vostre paper. I
preneu til·la. No us deixeu-ho el nino.
L’endemà
s’obre el teló i una mica més tard els aplaudiments dels espectadors, un sospir
general d’alleujament recorre l’escenari a l’abaixar-se el teló i un somriure
beatífic i descansat demostra la satisfacció dels improvisats actrius i actors.
Després
una que altra crítica s’escoltarà, no tot és or en la vinya del Senyor, també
hi ha una mica de zitzània en aquest món.
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada