RETENCIONS I MÉS RETENCIONS I

 El cotxe és davant del portal a punt per iniciar la sortida. Jo, el Pere, conductor i propietari del vehicle m’he llevat d’hora per poder marxar amb temps suficient, però ens manca un dels convidats. Som tres, amics de tota la vida, que volem fer una sortida a buscar bolets. El companys que m’acompanyen són, el Xavier que fa una estona que estem parlant mentre esperem a l’Andreu que encara està per arribar. Impacients mirem i remirem la cantonada, per on ha de venir el company. Ja ho saben prou, l’Andreu té una” pachorra que se la trepitja”. Sempre arriba el darrer i a més sembla que ho fa expressament, camina lenta, lentament i a poc a poc, com fa per a tot. Bé, menys a l’hora de menjar, aleshores és el primer a taula i el que endrapa més. Els amics ho sabem de sobres i sabem que arribarà almenys deu minuts tard. Immutable, com sempre, ens saludarà amb un amable.

¾     Bon dia!!! Ja m’espereu? Nois, que matiners que arribeu a ser. Sincerament és que sembla que aneu esperitats. Quan vulgueu marxem.

¾     Va calla i puja d’una vegada! – diu el Pere, però sense emprenyar- se perquè sap que sempre ha estat igual- On vas amb aquesta cistella tan grossa! No ens cabrà  al maleter!

¾     Ah! Però no anàvem a buscar bolets? Ai, mare meva! Que voleu tornar a aquell lloc on mai en trobem?

¾     Pugues d’una vegada o et deixem?

¾     D’acord. 

Poc després en sortir del poble a la C-26 i en direcció a la Cerdanya una cua impressionant de cotxes els fa deturar. El Xavier exclama, tot enfadat.

¾     Aquests pixa-pins és veu que no saben com escapar de Barcelona. Vinga! Tots a la carretera i a la muntanya a respirar una mica d’aire sa i a contaminar-nos a nosaltres.

¾     Xavier! – mira de posar pau el Pere.- Aquesta gent molts eren de poble com nosaltres i van marxar a la capital per a treballar. Nosaltres si que som els afortunats de viure en un lloc tan bonic.

¾     Frena! Frena! No veus que aquest frena. Et ficaràs a sobre.

¾     Calma! Calma! Ja el veig i he parat a temps. No em posis nerviós.

¾     Escolteu vosaltres dos els de davant, què arribarem aviat? Tinc gana i em podria menjar un entrepà que porto. – Pregunta l’Andreu.

¾     No! No! Ja t´he dit mil vegades que dins del cotxe no es menja! La bronca que em faria la Neus.

¾     Tu sempre amb l’excusa de la teva dona. Et té ben agafat! Sembles la seva titella.

¾     Tu, calla i dorm. I deixeu-me conduir tranquil. De Guàrdia Civil vigilant-me ja me’n fa el Xavier. Tu, Andreu, maco, dorm, ja et despertaré en arribar. 

Dit i fet, l’Andreu s’adorm i he pogut conduir el cotxe més tranquil. Bé, això de tranquil, ho deixaré a mitges perquè aguantar el meu copilot també té mèrit. Sincerament, escoltar el Xavier és pesat i a més, és reiteratiu. Poc  a poc, xino-xano per fi hem arribat a lloc. 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur

CARTA A L’ALCALDESSA

 Sra. Alcaldessa                                                    Obdúlia Vistacurta Cristina Abadal                                   Del mateix poble

Ajuntament de Nosegon                                        Uns carrers més avall 

Il·lustríssima batllessa 

Em dirigeixo a vostè per una raó que vull exposar-li més avall. Abans de tot vull que sàpiga, perquè no es faci il·lusions, que jo no la vaig votar en les darreres eleccions. Raó, només una,  la seva manca de moralitat. Jo, fidel seguidora de la doctrina no la he vist mai als oficis religiosos. Ai! Aquesta joventut!

Ara li vull exposar la meva queixa. Vostès, que es gasten tants calers en “merendoles”, ja sé que li diuen recepcions. Viatgets, quan i a on els interessa, ja sé també que li diuen actes de representació. També en sopars de més d'un duro, bastant més, i ara en euros no és el mateix. Ja sé que a aquestes despeses els diuen convenis municipals entre ciutats germanes. Però tot això deixa els eraris municipals, tremolant com les fulles seques dels arbres. La seva solució, també la sé, no sóc tan ignorant, és fàcil, s’apugen els impostos, els càrrecs i les multes als soferts ciutadans. 

Després d’aquest preàmbul més que res fullaraca perquè continuaran fent el mateix “in secula seculorum” exposaré la meva petició. Anava a posar allò de “que Déu la conservi per molts anys”, però les companyes del Casal m’han dit que quedava antiquat. 

Ja que els fons municipals semblen ser sempre recuperables, i en bé de la comunitat, li demano de tot cor que posi en circulació un parell de guàrdies municipals. Sòcialment, una important creació de treball, i un cotxe patrulla, petita despesa ja que també el pot fer servir per posar sancions al conductors despistats. Són una plaga. Si veies com passen els anomenats passos zebra. 

Ja m’he enrotllat, les del Casal diuen que repapiejo constantment. Bé la utilitat de dita patrulla seria controlar les llargades dels camals d’això que li diuen pantalons curts o “short” (modern modisme anglòfon). Miri, les noies es passen en la seva curtedat, la patrulla hauria de comprovar i segellar si són correctes. Les mosses encara tenen les cames maques almenys la majoria. Si hagués vist les meves quant tenia setze anys! 

Però també, però que molt necessari és controlar els pantalonets curts dels homes. Vostè no sap la mala ganya que fa veure unes cames peludes i fosques circulant sense pudor per la nostra ciutat. Ni decència ni bon gust. 

La meva propera nota serà també per demanar que es controli la durada dels petons de les parelles a la via pública. 

Esperant presti la deguda atenció a la meva petició. 

Sincerament,

Obdúlia

QUAN LA VELLA PASSIÓ RETORNA DE NOU

 UTILITZAR PARAULES: RECORDS, GITANES, COVID 19, ESTACIÓ 

L’estació del tren està plena d’advertències sobre l’actual pandèmia que assola aquest el nostre país. Quantes coses noves, desgraciadament, no ens han portat cap alegria als habitants d’aquest el nostre món. En aquesta estació ha passat una gran part de la meva vida. 

Passatgers, maletes, trens de carbó, de gasoil i finalment  elèctrics. Tot un cúmul de treball i en poques ocasions alguna una alegria. He passat molts anys tancat rere la taquilla, ara substituïda per una moderna màquina  impersonal. 

Soc assegut en un banc mirant el pas apressat de la gent. Malgrat estigui jubilat m’agrada venir i asseure’m en el banc de l’andana exterior al l’estiu i de la sala d’espera a l’hivern. 

Una persona, una dona, també gran, s’asseu al meu costat. No la conec però després de molt pensar crec recordar-la d’alguna cosa. He passat tant temps en aquest lloc. 

La seva mà deixa un paquet de “Gitanes” al meu costat. Tabac francès , aleshores la meva memòria, com en la matinada d’un dia clar i solejat s’obre als records dels anys joves. 

Un paquet de Gitanes, i aquella mossa esplendorosa que sempre el deixava a la tauleta de nit mentre jugàvem a ser dona i home. Em giro i la miro fixament. 

Els cabells rosos ja no hi són, ara són blancs, com els meus. La seva cara té moltes arrugues, abans era llisa i fina, però uns ulls blaus com aiguamarina, aquest sí que hi son. 

Poso la mà damunt el paquet de tabac i la seva mà es recolza damunt la meva. Després de tants anys ella a tornar a l’indret on va ser feliç. Vull creure que malgrat el temps passat iniciarem de nou aquell idil·li abandonat tants anys enrere però amb la serenor que comporten els anys. 

Miquel Pujol Mur

LES TRES DE LA MATINADA II

 A la nit tornem al llit i, a dormir. Per sort avui he agafat un son plaent. Les tres de la matinada:

¾     Ring, ring.

¾     Sí.

¾     Te’n recordes de mi?- ara és la mateixa veu metàl·lica, però femenina.- Ens vam estimar molt. Jo et baixava el dit per enmig de l’esquena i tu et removies. Vam passar-ho tan bé! M’estimes encara?

¾     Jo! No la recordo.

¾     Sí! L’any passat a la platja, jugàvem enmig de les onades, com nens grans. 

Penjo desesperat, i em prenc dues píndoles per dormir. Deixo despenjat el telèfon. Com que estic de baixa, descanso, faig el just per viure. De nou a les tres de la matinada altre cop: ring, ring. Despenjo i amb veu somnolent dic:

¾     Qui és?

¾  Nano !- la mateixa veu masculina de llauna.- Tu i jo éren molt amics, jugàvem a papes i mames al llit de la teva àvia.  El tenies tan bonic.

¾     Però què diu. Jo no he estat mai amb cap home, mai. Ni he conegut tampoc cap àvia ni cap llit. Vostè està sonat. 

Desendollo el telèfon i més malament que no pas bé, dormo. Però entremig del son em veig perseguit per un home gran, gros i potent.

 A les tres de la matinada dels dies següents sona altre cop el ... ja ho sabeu per què repetir.

·         Hola!! Mira, tinc una fulla d’afaitar a les mans. No notes com llisca damunt la pell i te’n va traient tiretes.

·         Hola maco, has vist quin paisatge més bonic. Mira, mira com caus pel precipici.

·         Hola peixet!! Ben bé, no ets un peixet. Això, això, empassa aigua sense parar, mentre t’enfonses dins la mar.

·         Hola preciós! Et manca aire, esbufegues. Et remous t’ofegues. Clar, t’he posat una bossa de plàstic al cap.

·         Hola amant del meu plaer. Com ho sento al pensar amb tu. 

Sincerament estic mig boig. El metge, m’ha allargat la baixa només veure’m la cara. Sense voler, com cada vespre me’n vaig a dormir. Em pregunto, serà una obligació anar-se’n al llit cada nit sabem que et turmentaran? 

Dormo, dormo, dormo. Ostres! Les vuit del matí i he descansat tota la nit. En sento alleugerit. Descanso encara més, surto a comprar somrient, saludo a tothom. En acabar el dia és arribada l’hora d’anar a dormir. Dormo tranquil·lament, mes em desperto i miro el rellotge. Les tres, observo el telèfon, no sona. Per què no sona, si ja són les tres? Li crido: són les tres. El despenjo, només el soroll de la línia. 

Estic neguitós tot el dia. Me’n vaig a dormir i no puc. Encenc el llum i miro fixament l’aparell. Les tres, i no sona. Sí, ja son les tres, maleït estri, per què no sones. 

Les tres i cinc! No puc perdre el temps. Sense ordre, començo a remarcar números, sense saber a qui pertanyen. L’he de trobar. Per què no em truca? Vull escoltar aquella veu metàl·lica que em remou per dins. A les tres de la matinada assegut al llit telefono a totes les meves coneixences. Provo si reconec la veu que necessito per a no dormir. 

Miquel Pujol Mur

LES TRES DE LA MATINADA I

 Per fi  he agafat el son reparador que tant necessito. Fa hores que faig voltes en el llit sense poder dormir. Demà, com cada dia, m’he de llevar d’hora per anar al treball. Sé positivament que quan no aconsegueixo agafar el son, a l’endemà no treballo ni suficient, ni bé. L’encarregat m’ha cridat l’atenció en més d’una ocasió. Però, què hi puc fer? Soc una persona de temperament negatiu, un pessimista d’arrel, sempre m’ho he estat. Fins i tot els pares m’ho deien, per què vas sempre amb aquesta cara trista pel món? Canvia, somriu i el món, que té coses maques, somriurà amb tu. Mes, jo mai els hi vaig fer cas i ara, sent un solitari, malgrat me’n recordi en alguna ocasió, se’m fa molt difícil canviar. 

Bé, aquesta nit he agafat el son fa molt poc temps, remenant en els meus pensaments tristois, quan de sobte em desperto esparverat a l’escoltar el timbre del telèfon, de la tauleta de nit.

¾     Què coi passa!? – crido espantat, malgrat saber que ningú em pot contestar. El primers pensament que m’acudeixen al cap són: Que hi ha foc? Vas tancar la cuina? 

Torna a ressonar nerviós el telèfon:

¾     Riiiing, riiing.  

El prenc de mala gana i pregunto el clàssic:

¾     Digui, digui? 

Res, no hi ha cap resposta. Només escolto el respirar d’algú a l’altre costat de la línia. Sona com un ronc. Cada vegada el ronc és encara més fort

¾     Qui és? Què vol? 

La mateixa ronca i forta respiració, com si fos una amenaça, i res més. Penjo una mica inquiet. Sona el timbre altre cop i torno a despenjar. La mateixa respiració, però ningú respon a les meves paraules. 

Al matí, al poc d’entrar a la feina, la primera esbroncada.

¾     Noi, què fas? 

Aquesta nit el meu propòsit és dormir com un angelet i recuperar-me del malson d’ahir. Però a les tres del matí el telèfon torna a sonar:

¾     Riing, riing 

Despenjo. Una veu metàl·lica i sense cap entonació em contesta:

¾     Si vol una aspirina, premi l’un. Si desitja una lavativa, marqui el dos. I si la seva necessitat és un orinal, el tres. 

Quasi trenco l’aparell del cop que li dono al penjar. Això és repeteix tres vegades. L’endemà al matí vaig a la feina amb els ulls com a taronges. L’encarregat, només veure’m.

¾     Què no et trobes bé? Ves al metge i agafa la baixa, no pots treballar així. 

Després de la visita del metge, - m’ha fet la baixa- he dinat i fer una becaina. 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur

FONT DE LA TEULA. SANT MARTÍ SACALM. SUSQUEDA. LA SELVA

 Poques paraules a afegir. Els rètols, són prou explicatius. Només una cosa a dir l’aigua, era força bona i fresca.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

ÉS MILLOR RESTAR CALLAT I SEMBLAR BRÈTOL, QUE PARLAR I ACLARIR ELS DUBTES. G. MARX.

 2.      2.  LA PLACETA 

No me la treia del cap quan finalment en un teatre he vist que feien un xerrada política. He entrat més que res per amagar la meva pròpia vergonya i manca d’atreviment. Un senyor que no sé qui era ni de quin partit ha començat a donar consignes i expressar ideals. Com que estic embromat pel succeït i no combrego amb el que diu ni amb les seves  expressions m’he aixecat i he cridat: No és veritat! 

Mai no ho hauria fet. Ni mai ho havia fet en la meva anterior vida. Però una cosa em corroïa per dintre, m’ofegava, em cremava com si fos el foc de l’infern. Sincerament crec que estic boig. Dos homes s'han aproximat, m'han agafat dels braços i ràpidament m'han tret per una porta dissimulada. Un fort cop de porra m'ha fet caure al terra del passadís, unes quantes puntades de peu quan ja era a terra i una veu que em diu no precisament com un amable consell, sinó més aviat com una amenaça:  No tornis mai, si et veiem per aquí ja no arribaràs ni a entrar. 

Encongit de dolor, amb una cama coixa i un bony al cap he sortit al carrer. Una noia de faldilla curta, cames llargues i un escot que no dissimulava res va apropar-se em va dir: Vols que fem alguna cosa, t'ho faré a bon preu. 

Estava jo per fer coses ni malgrat fos amb la reina del Nil. Així que he tornat a córrer. Lassat, coix, la cara bruta, el cabell amb sang i amb un trau al cap del cop de porra, he anat ranquejant per l’acera fins que per descansar vaig veure una sala on fèiem un acte espiritual o religiós i he fet cap a dintre. Un lloc on tot és bondat podia ser el refugi més adient per una ànima i un cos adolorit. Assegut en una butaca, em fregava la cama  per calmar el dolor. Però com que soc curt de gambals, ho reconec, després d’una experiència com la passada, tampoc vaig saber callar. m'he alçat i he cridat: Això és mentida! 

Aquesta ha estat sonada, tothom s'ha girat mirant-me amb ulls ferotges. Dos arcàngels, suposo per la seva forma de tractar-me, no havien de ser ni querubins ni àngels, m'han arreplegat com una pilota i m'han tret al carrer, arrossegant-me. Si els altres m’havien apallissat aquest no s'han oblidat de cap part del meu cos. Els ulls botits i sanguinolents, el llavi com una coliflor i, del cos més val no parlar-ne. M'he arrossegat fins al mig del carrer. Les meves cames no m’ha aguantaven i els meus braços tampoc. Simplement era un cuc que reptava per la vorera deixant un rastre de sang.

La gent em mirava horroritzada, espantada, devien pensar que ara un ésser d’un altre planeta. O simplement un fastigós borratxo. Finalment avisat per les trucades va acudir un cotxe patrulla de la policia, i vam trucar  a una ambulància perquè em portés a l’hospital.  

Mentre em curaven l'he vista, la dona de la placeta. Amb la còfia d’infermera encara era més formosa. Quan m'ha netejat la sang i les brosses dels ulls, m'he quedat encara més enamorat. També m'ha reconegut, malgrat la meva desastrosa aparença, ja que acostant la seva boca a la meva orella m'ha dit: No et preocupis et curaràs, només són ferides superficials. Encara podrem fer una cervesa a la cafeteria de la plaça. 

Miquel Pujol Mur