EL JOAN, EL COMERCIAL DE L’IMMOBILIÀRIA EL PATUFET

Vertaderament el Joan és un panxa contenta.  

La primera cosa del dia, un bon esmorzar acompanyat com ha de ser per un cafè i una copeta de cognac. “ Mecàsum, s’ha de dir brandi, no sigui que vinguin els francesos”. Per assaborir tan bon esmorzar, cal acabar-lo amb una tassa de cafè ben fort i cremós i un bon brandi català d’almenys cinc anys, i que millor per iniciar un bon jorn que una bona faria gallega que cremi amb una bona cendra blanca i perfumi amb l’olor de tabac tot el seu voltant. Aleshores diu.

¾    “Als carlins que els mati Déu” 

I surt del bar, agradablement entonat, després d’haver saludat els tertulians.

¾    “ Anem-hi, que el món és gran” 

Porta el cabell gris tallat una mica llarg del clatell, ulls un xic petits però amb picardia i ganes de riure. Una mica mofletut  i de cara vermella. La seva panxeta ens demostra que és un bon vivant. 

I què més podem dir del Joan. Mitja alçada i enfundat amb el clàssic uniforme de comercial, una americana blava i un pantaló gris. Porta uns mocassins negres  i mitjons foscos. La camisa i la corbata que quedin a joc, però més d’una vegada la corbata es queda rebregada dins el cotxe.  

El director protesta pel “sin corbatisme”, però quan la suor regalima coll avall se l’afluixa  i pensa:

¾    “ Que és foti” Clar, ell amb l’aire condicionat a l’oficina. 

Parla bé i sap fer-ho. Fa anys que treballa amb aquest mercat del pisos i coneix totes les martingales  per vendre. 

Té una frase clàssica que serveix per donar pressa sobre la compra a qualsevol indecís client. Quan ensenya el pis, amb la seva cartera sota el braç, sempre diu:

¾    Donis pressa que hi ha dos o tres parelles que volen comprar el pis i hi ha una que ja volen donar la paga i senyal el proper divendres.   

Però l’amagat secret d’aquest bon vivant, allò que l’amarga per dins i per fora, i que quan és a la feina vol oblidar per sempre més, és la sogra. La que controla la seva vida i la de la seva submisa muller, submisa a les ordres i disposicions de la seva amantíssima mama.  

Més tot això sap que es resumeix en unes paraules de la mama política, mira que dir mama política, quan la política i els seus amagatalls són tan tenebrosos. La frase és: A veure quan em doneu un parell de néts per tindre entre els braços, que tal com aneu no tindreu fills. I és que li fa recança en els temps actuals portar un fill al món.  

Avui en arribar a casa ha rebut una sorpresa. Per primera vegada en molts anys en obrir la porta la sogra l'ha fet dos petons, un a cada galta, i li ha dit: per fi en fareu àvia, ja era hora apuntessis bé el dia i hora. 

Murri és diu a si mateix: Ara si l’has fet bona, l’altra dia amb el bon sopar i les copes no vas controlar prou. Una nit que la meva sogra estava simpàtica. Hum!!! 

Nano, entre la dona i la sogra t’han portat a l’hort! Més un somriure entreobre els seus llavis: Serè pare!

Miquel Pujol Mur                                                     

TEMPS DE CONFUSIÓ.

Idees forjades seguint el llibre sense lletres de Salvador Vinyes i Cluet.

Enmig de la plaça de l’ajuntament al migdia d’un dissabte l’home tot desesperat clama davant la tribuna de l’edifici.

¾    Aquí! 

Tant  li era no hi hagués ningú, només cridava per treure els agres sabors  que porta dins el seu cos. 

 

Ha perdut el treball, l’ha abandonat la dona i els fills. A més se li han emportat tot el que posseïa, els diners, fins i tot, les llibretes dels pocs estalvis que tenien. 

Només l’havia quedat el que portava dins el bitlleter, i ara en donar una volta pel mercadet algun pispa l’ha robat.  

Enfurismat, amb el capcot, els punys closos i la mirada plena d’odi contra el món ha caminat des del passeig vers el bell mig de la plaça de sant Pere. 

Deambula fins les escalinates de l’església de santa Eulàlia i deixant-se anar s’asseu mig de gairell en un graó. En aquest moments és una titella a la que el titellaire ha deixat amb el fils flonjos. La mirada fixa i tèrbola d’abans vagareja per la barana de pedra del carrer com si d’un moment o altre esperes un miracle o el cataclisme final que acabés en la seva trista existència.  

Potser té l’esperança que la guita xica tregui el cap per sobre la barana i en lloc de trons i flames li portes la cartera robada. 

Un municipal se l’acosta i la seva presència l’acovardeix. Com si fos un turc vençut en la lluita contra els cavallets segueix el pas dels altres vianants i marxa. Guaita darrera seu per veure si s’ha marxat el malcarat vigilant de l’ordre. Dubtes i dubtes, més reflexions incertes volten pel seu enteniment.

¾    Què fer?   

Pot ser les figures dels plens, encesa i reflectint el foc el pot ajudar.

¾    D’on surten els plens? 

Del costat de l’Ateneu, potser li manllevaran un xic de menjar. 

Camina amb pas sigil·lós amb la seva esperança d’endrapar una mica d’aliment. Encongit passa per la vorera de la plaça, allà on fa més ombra, mentre dins el seu cap, trasbalsant més les seves idees, sona el pa- tum- pa- tum del tabal des de dalt la postada. 

Encara més espaordit l’ombra li recorda el gegant vell amb la maça aixecada i fitant-lo amb la seva cara negra. Aquell home cridaner cada cop s’acoquina més.      

          - Sense un duro i sol, pobre de mi!

Sent unes paraules dolces la geganta jove se li atansa i amb veu amable li diu:

          - Acostat al meu veral, que algú t’ajudarà. 

S’apropa, no ho té gens clar, posa amb frissança el peu sobre un graó, mira enrere amb temença. Sent un tro i els seus narius oloren la pólvora del petard de la guita gran.

          - Potser?

 

Dubta i riu, tremola, mentre enmig dels nans vells va d’un cantó a l’altre, als acords de la seva música. Aquell nan em somriu, l’altre en guaita malament. La cara d’un nan o l’altre canvia i es mou a causa del reflex de la llum i la foscor. 

La confusió l’envolta, la ment desvarieja, la Patum a ple sol. 

Les diferents cares el rodegen, unes brunes, les altres confoses, tot és un caos. 

Riuen els nans joves, seriosos el vells. Les guites amb la seva dansa de foc i fum. Els gegants vells i joves i a la llunyania el so seré del ball de l’àliga mentre la figura es mou als acords de la música ancestral.   

El giravol com la vida, plena de llum; com la vida, plena de negror, com la vida; salta i riu, com la vida;  plora i ens prem el cor, com la vida. 

Un somriure entreobre els llavis de l’home com una benedicció del cel.

           - Què és això? 

Sant Miquel i l’àngel que brillen amb una llum blanca, amb una claror excelsa mentre abaten les maces sorolloses. La brillantor i l’esmortiment del soroll compassa el cor de l’home. 

Aquesta breu instant de pau defuig en rodó de cop, tot volta, la negror, la llum, el camí celestial, o de l’infern, la foscor, la pau, el cos li tremola mentre tot s’entrecreua dins la ment. 

Mira amunt, se sent com si fos un petit escarabat, un vil animaló al que el gegant jove trepitja, però no una trepitjada normal sinó d’aquelles que mouen el peu i volen fer desaparèixer tot rastre.  

S’endreça, el giravolt volta i il·lumina la plaça.

¾    Si és de dia!  

Sota la portalada de la Barruga, un record de joventut, aquell primer amor que es va fondre com les llums de la Patum. 

Temps de confusió, temps d’esperança. 

Miquel Pujol Mur                                           

REBAIXES TOQUEN! II

Està distret observant el carrer des de l’alçada del novè pis quan sent un amable cop de palmell a l’espatlla i es gira per trobar-se amb el Magí, el carota impenitent, el conqueridor i perseguidor de faldilles de l’oficina. Noia nova, allà era el Magí, tant si era una joveneta de divuit anys com si ja rondés la quarantena, totes tenien un no sé què, que segons deia feia que valgués la pena conquistar-les. Alguna l’havia aconseguida, però, també havia rebut més d’un mastegot, tant per part de la interessada, generalment una mica més fluixets, com també d’algun emprenyat i malcarat xicot o marit. Però, no se li podia negar, ell tornava i tornava, com si mai acabés d’aprendre. 

Des que es van jubilar no l’havia vist més i ara el sorprèn veure’l carregat de bosses i bosses. El Magí, les deixa a la cadira del costat, crida al cambrer, demana un caputxino i sense preguntar si podia o no, s’asseu al costat de l’Egus. Aquest cortesament s’admira de la carrega i comenta:

¾    Caram! Si que vas ple de bosses! Tantes coses has comprat?

¾    Ai! Sí, moltes i molt interessants. Quasi m’he barallat amb una donota. Tu creus que em volia prendre una tanga negra preciosa, tota ella brodada. Una mica més i arribem a les mans. 

L’Egus no està gens interessat, però, amablement pregunta:

¾    Per la teva filla?

¾    Però, que dius! Jo no tinc filles! 

L’Egus fa un gest estrany i pensa: “Deu tenir algun affaire jove”.

¾    I saps què? – Continua el Magí- M’he comprat una samarreta curta i ajustada de canalé que hi fa joc. Es tan curteta que se’m veurà el pírcing del melic.

¾    Pírcing del melic? - Exclama l’Egus i rumia dubitatiu: “Ull, que n’ha de ser de joveneta!”. “Però, si el Magí és de la meva edat”.

¾    Sí, home! Un pírcing daurat molt maco que també imita un elefantet però, amb la trompa amunt. El Jimmy, està enamorat a més no poder. Sempre s’aprofita per acaronar-me’l i petonejar-lo. 

L’Egus està esmaperdut, cada vegada ho entén menys. Es dóna un cop a la templa per esbrinar si és ben despert. A més s’ha adonat de les celles depilades i pintades més amunt del seu ex-company de feina i quasi sense esma pregunta:

¾    El Jimmy?

¾    Sí, és el meu company, el meu amor. Jove i brios com un poltre. Tan àgil i fort, que em fa conèixer allò més profund de la poesia de l’amor.

¾    Però si tu perseguies totes les dones- quasi crida estupefacte l’Egus.

¾    Si tens raó, però finalment vaig comprendre que jo de les dones cercava aquella feminitat que no podia extreure del meu cos d’home.  

A l’Egus, mig de li escapa una rialla, tan estrafolària troba la nova versió del seu conegut.

¾    No ho entenc!

¾    Si, home, si, mira la meva mare va morir quan jo era un infant i em van criar el meu pare, adust i dur com una roca i la seva beatona germana. Que al cel siguin, però que no tornin mai! El meu pare  sempre era absent, i la meva tieta Celestina, només veia al dimoni pertot arreu. Tot era pecat, penediment, càstigs i resar, vinga a resar. Això a mi, un pobre infantó, em va provocar que em tanqués em mi mateix i fugís de tota carícia. Tampoc en rebia cap, ni una, ni del pare ni de la tia.

¾    Caram! Va ser molt dura la teva infantesa.

¾    I tant! Aleshores quan ens vam conèixer jo cercava en les noies i les no tan noies per retrobar aquestes desitjades sensacions femenines no conegudes. I no ho aconseguia, fins el meu encontre amb el Jimmy. Ja fa uns anys, no creguis tampoc és tan jove com explico, és per donar enveja als altres. Llavors sí, vaig rebre carícies, petons i abraçades. De dins meu va brollar com un torrent tumultuós, allò tan amagat que cercava sense trobar. Ara, en aquest instant, sóc feliç i enamorat! 

L’Egus calla, íntimament segueix sense comprendre el canvi, tot un batibull d’idees recorren el seu cervell. Ara hi ha una cosa que sí entén, al Magí, se’l veu joiós i cofoi com mai l’havia vist. 

Dues paraules s’obren pas en el seu pensament: Donar i rebre. No, aquell desert de sensacions de la infantesa del Magí. Quan l’ex-company marxa, deixant-li una targeta de visita, queda pensatiu. 

Donar i rebre, aquest és l’entrellat de la qüestió. Donar, sense esperar recompensa, i rebre, agraint el regal per més ínfim que sigui. Potser, també és el quid de la convivència en les relacions entre els humans. Això sí, però sense pírcings, és el darrer pensament de l’Egus quan ja veu arribar la seva Marta, tota victoriosa, de la seva lluita per les rebaixes. 

Miquel Pujol Mur.

REBAIXES TOQUEN! I

L’Ego Sum Pauper, Egus per als amics, avui està molest per haver hagut de trencar la seva rutina habitual. I la culpa de tot això, només és una, un enorme rètol de bigarrats colors amb un nom, un maleït nom, que cada any reclama majoritàriament l’atenció de les dones. Aquest nom és, “REBAIXES”. Sí, així, amb lletres grosses, i a més a més, fluorescents, perquè cap persona, malgrat tingui una gran quantitat de diòptries, pugui deixar de llegir-lo. 
 

En lloc d’anar a prendre el seu cafè matinal a La Tasca i matar el matí, com és mereix tot jubilat, llegint i rellegint els diaris; full amunt, full avall; xerrar un xic amb el Marcel, fer algun que un altre sudoku, i perquè no, resoldre també els mots encreuats. Avui, no! Primer aixecar-se ben d’hora, agafar el cotxe i circular pels carrers de l’atapeïda ciutat de Barcelona. Anem-hi, caram! Ràpid! Un sobtat cop de volant per evitar un vianant distret. Ull! La línia dels busos. Desvergonyit motorista! Mec-mec. Sembla que tota la Diagonal sigui seva. Oh! Si encara li ensenya la mà closa amb el dit del cor ben dret, l’Egus no aguanta gens, baixa el vidre i crida: malparit!  

Ostres! El taxista, per agafar un client, escombra tota la Diagonal, ha creuat d’esquerra a dreta com si no hi haguessin ratlles pintades a l’asfalt. Tot un cafarnaüm de senyals per tot arreu, semàfors, passos de zebra, guàrdies urbans i vehicles, molts vehicles, que infesten la ciutat. Tot això li fa perdre la calma, la paciència i aquell “savoir faire”, tranquil i pausat, que tant li agrada.  

Segon, aparcar, cercar un espai lliure, i a més a més, pagant, perquè els grans magatzems no obren els seus pàrquings fins una hora abans de començar a vendre. 

Tercer, córrer per la vorera seguint a la Marta, que rabent i alegre travessa els carrers, esquiva els taxis i va delerosa per comprar gangues. Fins i tot, s’ha calçat les esportives per tindre més “gripping”, així se’n diu ara que estem americanitzats. 

Quart, ja arribats a les portes de ”El Tall Anglès”, les empentes de la munió de dones que volen ser les primeres en entrar a l’establiment, com si es tractes de la sortida de la marató de Nova York. 

Un cop de bossa per aquí. Ara, una cistellada per allà. Una noia que empeny pel ronyons, sense cap consideració, a la de davant. L’Egus, esporuguit s’ha posat palplantat i quiet a un costat, junt amb altres homes tan atemorits com ell. Veuen a les seves submises esposes- alguna vegada ha estat submisa una dona en el moment àlgid d’una rebaixa- que empenyen, criden, burxen, insulten i sobretot procuren anar endavant, fins arribar a les portes de vidre de l’entrada. Aleshores, una vegada aconseguida la meta, girar-se, cridar i maleir a les nouvingudes que també premen per aconseguir la primera plaça. L’Egus mira la seva Marta, tan dolça, tan suau, incapaç de trepitjar una formiga, com es baralla, fica el colze i empeny.

Valgui’m Déu! Què ha dit aquella senyora, de llarga melena rossa, tan gràcil i perfumada? Sembla impossible que aquell súmmum d’elegància i fragància, hagi proferit un insult tan gran, fins a un carreter se li envermelliria la cara. I, d’on a tret aquesta veu tan forta i dura, com de qui ha tractat tota la vida amb bestiar.

Finalment les portes s’han obert de bat a bat, l’allau femenina ha entrat i ha començat a remenar, triar, llançar, endinsar les mans fins a regirar allò més íntim de les piles, allà on només queden les fustes del contenidor i finalment buscar un lloc per emprovar-se la roba desitjada. Això si, prement-la ben fort damunt el pit, perquè ningú s’atreveixi a robar l’apreciada vestimenta.  

Fugint d’aquestes lluites, l’Egus i els altres homes han pres l’ascensor fins l’última planta on hi ha la cafeteria. Assegut a una tauleta, amb un cafetó i el diari gratuït davant seu, admira l’ordre que mostra la ciutat. Els colors  dominen la visió des de tan elevat mirador: els arbres verds, els autobusos vermells, els taxis grocs, ara es posa verd el semàfor, passen els vehicles, ara que comencen a parar, encara hi ha algun aprofitat que accelera en el darrer instant. Aleshores el semàfor s’envermelleix i tots queden parats, quan de sobte amb el llum verd arranquen els de la via contraria. Com una melodia inacabable, de temps sempre igual i rítmic.

 

CONTINUARÀ...

 

Miquel Pujol Mur.

ROMANÇOS DE QUAN EL CREADOR DESCANSÀ

Era en els dies meravellosos de la fantasia quan els homes encara no és coneixien en aquest mon i els astres, ja vells de mil·lennis, començaven a rebel·lar-se contra el seu Creador. Tal vegada el titllaven de vago perquè el darrer dia quan va acabar la tasca de Creació i se’n va anar a descansar va deixar-se moltes coses per polir.

¾    Apartat! - deia el vermell Mart a la blava Terra- no veus que fas nosa, sempre aquí, enmig del lloc per on he de passar per donar voltes a l’ardent Sol, me’n trabucaré i aniré a caure enmig de les seves flames i aleshores a més de vermell seré socarrimat.

¾    Tu estaràs socarrimat com dius, però fixat per culpa teva i del graponer i maldestre  senyor de l’Univers, aquest que fa anys i panys va marxar a reposar i encara no ha tornat. Quan vam ensopegar en la nostra anterior volta, fixa’t del cop que em vas donar en va sortir aquesta mena de cosa que diuen Lluna, que no fa més que seguir-me per tot arreu com una paparra i de qui no em puc desprendre mai.

¾    Ui! Què ets fina, filla meva? Jo d’aquestes en tinc dos i no protesto. Quan volto lluny del Sol em fan companyia i els seus xiulets al voltar a prop meu són com música celestial. Ben bé, no podia ser d’altre forma ja que nosaltres estem al Cel, m’agafés?

¾    Ets un ximplet. Si no fossis un guerrer tant busca-raons potser m’enamoraria de tu. Saps què? El vermell aquest et cau força bé, sembles un Déu.

¾    Oi que si, veritat que sóc eixerit? Ens ajuntaríem tu i jo i després en tindríem molts de petits que ens seguirien per tot arreu.

¾    Calla, calla! Com aquesta que em vigila sempre. No! Ni parlar-ne! 

¾    I aleshores si fossis Saturn que diries? Aquell vell d’allà baix, que en té varies, està molt content per que diu que són com mosses que el persegueixen i el fan sentir jove i desitjat. Crec que això de les saturnals amb deesses el porta una mica ximplet.

¾    Tu diràs el que vulguis, planeta de la Guerra, però a mi em cau l’ànima als peus tenir aquesta nosa sempre lligada, sempre donant voltes al meu costat. I per la nit, sempre la trobo mirant-me fixament per veure si dormo, jo diria que com és troba sola vol fer la xerradeta. Però no! Que encara hi ha classes i un astre tan petit i subaltern no és mereix la meva atenció. Imaginat que en comptes d’una estiguessin guaitant-me tres o quatre, per tornar-se boja! Creador, a veure si baixàs i ho arregles d’una vegada! Creu-me, n’estic farta!

¾    Bé, me’n vaig, que sinó perdo passada- Digué en Mart.- Noia, el blau et queda molt formós, però ets una mica plena d’escarafalls. Tu, no saps res de l’amor! A reveure, si canvies d’idea a la propera volta m’ho dius. 

La Terra ja s’ho va pensar i va estar a punt d’acceptar. Ben bé va anar d’un pèl, però el Creador va despertar-se i al veure el desastre del seu invent, ficant un dit a l’eteri espai el va remoure, tal cop com si nosaltres donessin volta amb una cullereta en un got d’aigua, i tot va tornar a voltar sense ensopegades. La Terra i Mart mai van trobar-se altre cop, sinó que guardant una prudent distància.

Per sort, per què altres no van tindré tanta sort, sinó fixeu-vos amb els cometes, els asteroides i altres petits cossos que volten en l’espai. Són la mostra que la trobada dels astres enamoradissos no va acabar mai gaire bé.  

" Definitivament haurà de rendir-se a l'evidència de què aquest món està boig"   Sacha Guitry. 

Miquel Pujol Mur.

UN TOMB PER LA NOU

Fa uns dies vam agafar un senzill fulletó de la Biblioteca de Berga amb un títol “ UN TOMB PER LA NOU” que ens va agradar, perquè lligava amb el nostre tarannà de caminar una mica i conèixer trossos del nostre territori, tan bonic i al mateix temps tan desconegut.  

En el cotxe van anar al poble de la Nou del Berguedà, ja esmentat l’any 948 en l’acta de consagració de l’església de sant Andreu i san Miquel de Paradís. Obedients a les instruccions vam deixar el nostre vehicle en l’aparcament de la plaça de l’Ajuntament. Aquest lloc semblà ser el més cèntric del poble ja què hi son situats els dos restaurants del poble a més de la batllia i l’escola, que ignorem si actualment amb les restriccions de tot ordre que viu el nostre país té alumnes.   

Seguint el camí poc metres més avall érem davant de l’església del poble, sota l’advocació de Sant Martí, els seus orígens són romànics, la seva acta  consagració du la data de 20 de febrer de 1196, però com passa en la majoria de les construccions el pas dels anys també ham portat un sèrie de noves remodelacions i altres reformes que canvien l’aparença  de l’edifici. He de comentar que té un bell absis tribulat que està mig tapat per noves edificacions veïnes. També molt digne d’observar és el campanar del segle XVII-XVIII que s’alça orgullós al costat. I no deixeu de fer una ullada a la porta d’entrada i la seva ferramenta.   

Seguint el nostre periple van ser al cap de poca estona davant el santuari de Lourdes (Lurda). Aquesta edificació sempre em produeix una certa sorpresa, perquè el bell edifici mai m’ha lligat amb el seu feréstec entorn. 

Mossèn Antoni Comelles, fill i rector de la Nou, malalt i pràcticament sense mitjans, viatja a Lourdes de Bigorra l’any 1877 on visqué una experiència molt positiva. Meravellat del què veié va tornar l’any 1878 i portà una imatge de la Verge de Lourdes (90 cm.) per posar-la en una petita capella. L’any 1886 sota el seu impuls i l’ajuda de gent del poble s’inaugura l’edifici. 

Després per unes empinades escales vam davallar a l’espai conegut per la cova on hi ha una imatge de la Verge i un broc d’aigua que brolla de la pedra. 

Abandonant l’ombriu paratge vam fer camí fins les restes del molí de l’Avellanosa datat l’any 1572, però amb certa reserva els seus vestigis fan creure que podia tractar-se d’època anterior, potser segle XIII? 

Seguidament reprengueren el camí, molt ben senyalitzat i protegit amb baranes, costa amunt fins el molí del Canal. També esmentat l’any 1572. amb unes restes més ben conservades potser a causa de ser una construcció més important.

 

Aleshores va succeir allò que acostuma a passar en tota sortida que s’apreciï, uns cap a la dreta i els altres cap a l’esquerra. Total ens vam donar una volta innecessària pel bosc fins a trobar un amagat camp de futbol, almenys hi ha una porteria. Ja penedits del nostre fora de ruta, tot és fer salut caminant un xic més, vam retornar al punt del dubte i vam prendre el bon camí, del que mai ens havíem d’haver apartat. 

Una estona més amunt vam trobar la font de cal Patzi i el seu saltant, quan baixa aigua, on una corda que ens tempta a si volíem córrer una nova aventura enfilant-nos paret amunt. Però com som arribats als anys de la prudència vam decidir deixar-ho per un altre dia. 

Ja arribats al poble vam tindré una agradable xerradeta amb una senyora de la Nou i ens va insistir a visitar el mirador. Poca estona després aparcàvem més avall novament el cotxe i enfilaven un camí ben preparat per arribar al petit cim. Davant nostre s’obri una bella panoràmica amb la vista del poble i del Sobrepuny dominant la vostra mirada. 

 

Ja satisfets pel sol fet de haver practicat una mica d’exercici i, a més a més, veure un bell racó del nostra país vam retornar cap a la nostra ciutat de Berga. 

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

MISSATGE DINS D’UNA AMPOLLA.

El transbordador Nautilus ha trobat a les costes de Portugal un missatge escrit fa un segle per un nàufrag català. 

La carta era redactada amb un cert pessimisme, hem de recordar als nostres lectors que eren uns temps de tensió política no gaire adient a la terra catalana. 

Els partits politics espanyols per aconseguir vots es dedicaven a fer proclames sobre el caràcter independentista dels catalans i la gent del poble espanyol es preguntava:

¾    “ Perquè no ens volen” 

La resposta a la missiva l’escrivia una nena en un treball de col·legi per fomentar l’escriptura i deia així. 

Han passat els anys, amic de l’ampolla amb el bon sentit de la paraula. Ara si tornessis  veuries una realitat que et deixaria estupefacte.

¾    “Catalunya és gran” 

S’han reconegut els seus drets sobre les terres que van dominar i sobre les que van regnar els reis comtes Pere II, Jaume I i el seu fill Pere III el Gran.  

En quasi tota la Mediterrània es reconegut l’estendard quadribarrat. Des de Grècia la senyera ondeja en ciutats i ports. 

La llengua catalana es una de les llengües oficials de la Unió Europea i Catalunya és un dels seus membres. 

Malgrat tot em de dir que, fins i tot, en els temps que figurava només Espanya havia polítics catalans com a membres del Consell d’Europa.

Ens agradaria que haguessis gaudit de l’actual realitat catalana.

 

No temeu realment el nostre desig no és tan gran, només que s’escolti la veu del poble.  

L’esperança i creure amb la força d’un poble no s’ha de perdre mai. 

Miquel Pujol Mur                                           

FIRA DE REIS A MONTCLAR.

Com molts berguedans el dia 6 de gener vam afegir-nos a la trobada de la Fira de Reis a Montclar.

La Fira és tracta de una dels esdeveniments clàssics de la nostra terra. La seva antiguitat centenària i el seu gran ressò en les nostres contrades la fan la gran festa del matí del dia de Reis.

Malgrat el seu nom, de Reis, no està dedicada als joguets, que molta mainada ja ha estrenat a primeres hores del matí, si han vingut els Reis d’Orient, o sinó, segurament ha estat el Tió el que amb anterioritat ha proveït d’entreteniment a la quitxalla.   
 

Segons dades en un principi havia de tractar-se d’una fira ramadera que es feia en el mateix nucli del poble de Montclar, però a l’anar creixent va desplaçar-se al Pla de les Alzines, lloc des d’on es pot visionar el petit poble aturonat.  

També una de les costums ancestrals és poder trobar-se i parlar amb la família i els amics mentre es passeja per l’espai de la Fira.  

Segons dades d’assistència d’anys anteriors es parla de més de cinc mil visitants que gaudeixen de mil i una coses: Parades de productes de la terra des dels elaborats del porc, els formatges, els iogurts, la mel, les conserves i les salses. La majoria són productes de fabricació artesanal. 

Roba, calçat, articles antics de vidre, motos velles, antiquaris omplen amb els seus articles els carrers firals. També la maquinària agrícola té el seu petit apartat.  

L’associació de vehicles històrics també feia una mostra de diversos vehicles que malgrat els anys, ben reparats, encara són capaços de circular per les carreteres. M’ha emocionat veure un Citroën, ara deu anomenar-se Tauró, i un Simca 1200, amén dels clàssics 600 de tota la vida i altres cotxes que van començar l’automoció en la nostra terra. Aquesta vegada no he vist de més antics, però en anteriors fires he vist un meravellós Buik, si no em falla la memòria del 29, tan nou i flamant com si sortís de fàbrica.  

Per fer pujar l’adrenalina les motos i algun quaid demostraven en els marges propers la seva capacitat i la dels seus pilots salvant obstacles. 

 

I sembla que m’he deixat ex profés per el final un dels atractius de la fira com de totes les fires, el poder provar en viu i ben cuinats els productes de la terra.  

Uns troncs ben encesos per fer caliu per torrar el pa, uns tastets (pels no de Berga,  botifarra crua) omplen en el seu flaire l’aire matinal.  

 

Si aleshores barregem el pa, el tastet, el xai, un bon allioli  de codony i una llarga xarrupada a un porró de vi, sense passar-se, que els Mossos vetllen pel bon comportament del personal tan a peu com a la carretera, festa complerta. Un altre tradició és un plat de pèsols negres també típics amb una bona rosta de cansalada. 

I per que no parlem de cotxes i més cotxes que omplen els verals de la carretera i els camins de les masies de la zona. Però no hi ha cap queixa, és una festa de tots.   

 

 

Després de passejar, parlar amb coneguts, veure l’ambient, que també omple l’esperit i gaudir de veure gent feliç, només manca tornar cadascú a casa seva.  

L’any 1900 per aquesta festa es van hostatjar al poble distingits catalanistes presidits per Àngel Guimerà. 

Miquel Pujol Mur. 

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

GAIÀ CAMINA X DESCOBRIR. LES TREMENTINAIRES.

El passat 27 d’octubre vam participar en la ruta circular per conèixer els oficis d'antany preparada per l’organització Gaià Camina X Descobrir. Hi ha molt a veure i conèixer en aquesta petita zona de la comarca del Bages. En dita sortida vam poder assabentar-nos de diferents oficis majoritàriament desapareguts a causa de la industrialització actual. Va ser un recorregut en la nostra història i també conèixer els sistemes artesanals que encara donaven treball a obrers fins ben entrat el segle XX.  

La nostra primera trobada va ser en una ben proveïda parada d’herbes i productes per la curació de malalties. Les dues persones que l’atenien era una trementinaire i la seva ajudanta que van recomanar-nos multitud d’herbes i remeis per diferents mals.  

L’ofici de trementinaire se situa en el moment en que la pressió demogràfica de mitjans del segle XIX va provocar l’èxode estacional de molts homes i dones d’aquestes valls cap a zones més riques. 

I va ser en aquest marc de desmembració social que moltes dones de les valls de la Vansa i Tuixén es van dedicar a extreure d’aquesta terra aspra i poc agraïda un medi per sobreviure a les transformacions d’una Catalunya per on, tot caminant i carregades d’herbes i olis, anirien “guarint i curant tots els mals”.

La saviesa es traspassava de mares a filles,  o sinó, netes,  quant més joves millor. Si a la família no hi havia nenes petites, les remeieres demanaven a gent del poble que els hi deixessin endur-se les nenes petites en els seus llargs viatges. Al dur jovenalla,  era més fàcil d’aconseguir un lloc on allotjar-se.

La coneixença de les plantes, les seves virtuts medicinals i els processos d’elaboració de remeis ancestrals adquirits per transmissió oral, varen ésser, entre altres, els factors que les varen motivar a exercir aquest nou ofici.

La majoria de les trementinaires seguien sempre la mateixa ruta, ja que la major part de les masies on anaven esdevenien els clients d’any rere any. No acostumaven a entrar a les grans ciutats ni freqüentaven els mercats per vendre els seus remeis ja que utilitzaven una relació més personal i directa amb la gent.

El seu nom el deuen a la trementina, el remei que més popularitat els va donar. Aquest ofici va absorbir a la major part de la població femenina de la vall durant més de cent anys.

L’últim viatge el va fer la Sofia d’Ossera, l’any 1982. Marxaven un o dos cops l’any i podien ser fora des de tant sols uns dies fins a quatre mesos. Normalment els viatges corresponien en èpoques de poca feina en els camps i les terres.

Normalment les trementinaires no guarien a les persones, però en un temps sense metges ni sense remeis qui podia negar-se a recomanar unes herbes o fer un pegat  a un espatllat, si això alleugeria el dolor.

Cada trementinaire anava carregada durant el seu periple:

Una “romaneta” per pesar els seus productes.

Les “llaunes” plenes d’olis i pega, penjades en bandolera.

Una coixinera grossa de “tallis” ( teixit de cànem) plena de coixineres més petites que contenien les herbes. 

Aquesta es penjava mitjançant unes “braceres” com si d’una motxilla es tractés i també es penjava sobre un nus molt gruixut que li feien a un mocador lligat a la cintura, pel darrera. Així el pes quedava ben repartit. 

Actualment a Tuixén hi ha el Museu de les Trementinaires on poden veure’s els estris, l’obrador i la història d’aquestes dones valentes que carregades de remeis recorrien els camins a peu i a soles portant una mica d’esperança als malats. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia actual: M. Rosa Planell Grau.

Fotografia Museu: Internet.

L’ALQUIMISTA DE PARAULES

L’home dona voltes i més voltes en el seu laboratori d’alquimista. És ja gran i una barba espessa mig cobreix la seva cara. Els cabells llargs al clatell deixen veure la seva closca tota calba. Un xic encorbat vesteix amb una bata de treball que deu haver conegut temps millors. Malgrat la seva deixadesa personal els estris i diferents utensilis del laboratori llueixen nets i polits. El matràs, les provetes, les buretes, les pipetes i els tubs d’assaig són disposats en ordre penjats cadascun en el seu lloc determinat. 

L’home ha deixat la taula de probes i és assegut en un taula enmig de la sala. Davant seu molts llibres i un cristal·litzador. Consulta nerviosament  els llibres cercant paraules i més paraules, fins que troba la que li plau, aleshores, l’apunta el nom en uns petits rectangles de paper i els fica un a un dins el cristal·litzador.   

Una vegada omplert el recipient de paperets agafa una petita ampolla plena d’un licor platejat i deixa caure una quantitat bastant generosa que remou amb una espàtula de vidre. Poc a poc els papers van canviant de color tornant-se, tot el contingut, d’un color deslluït de tinta barrejada amb el líquid. Poc després, convençut posa tot dins un forn i el gradua a certa mida d’escalfor i de temps de cocció. Mentre el forn desenvolupa el seu treball ell consulta altres llibres per confirmar les seves eleccions. 

Sona finalment el timbre de final de feina i seguidament obre el forn i protegint-se les mans amb un guants treu el vas de vidre. Dins, el líquid s’ha assecat i forma una pasta deforme amalgamat amb el paper. 

Remou i remou la pasta, la gira i l’olora però no descobreix res de nou escrit. Torna asseure’s i exclama: “ Mala sort, la pedra filosofal en una feina tan senzilla com trobar noves paraules per definir el Nadal m’ha fallat”. Veiem, i es posa a repassar les paraules que ha tret dels diccionaris: amor, fraternitat, esperit nadalenc, altre vegada amor, estimació, proïsme, donar-se, adonar-se dels demès, el altres. Caram! Més vegades amor. Família, unió, més fraternitat i més amor. Col·laboració...i més paraules. 

Per tant agafa un tros de paper i escriu: “no he trobat noves paraules, totes surten al diccionari, una i altra vegada, i en un i altre diccionari. Per tant no tinc cap innovació ni sé construir una bona paraula per definir el Nadal.”  

Per tant en la meva felicitació només puc anotar:

Una forta encaixada d’amic de veritat.

 

Una forta abraçada cordial i profunda,

de tot el meu cor al vostre  cor,

acompanyat  de petons a cada galta,

Però no petons de convinença, sinó reals.

 

Tot seguit de la meva més sincera estimació

I el meu afecte a tots vosaltres amics i amigues,

Que les festes de Nadal us siguin propicies

i de bon recordar any rere any. 

Una forta encaixada i una forta abraçada

Reals i vertaderes les dos. De cor a cor. 

Una vegada ho ha escrit, ho posa en un sobre, escriu una direcció i marxa per entregar-ho a Correus. 

Miquel Pujol Mur.