REBAIXES TOQUEN! II

Està distret observant el carrer des de l’alçada del novè pis quan sent un amable cop de palmell a l’espatlla i es gira per trobar-se amb el Magí, el carota impenitent, el conqueridor i perseguidor de faldilles de l’oficina. Noia nova, allà era el Magí, tant si era una joveneta de divuit anys com si ja rondés la quarantena, totes tenien un no sé què, que segons deia feia que valgués la pena conquistar-les. Alguna l’havia aconseguida, però, també havia rebut més d’un mastegot, tant per part de la interessada, generalment una mica més fluixets, com també d’algun emprenyat i malcarat xicot o marit. Però, no se li podia negar, ell tornava i tornava, com si mai acabés d’aprendre. 

Des que es van jubilar no l’havia vist més i ara el sorprèn veure’l carregat de bosses i bosses. El Magí, les deixa a la cadira del costat, crida al cambrer, demana un caputxino i sense preguntar si podia o no, s’asseu al costat de l’Egus. Aquest cortesament s’admira de la carrega i comenta:

¾    Caram! Si que vas ple de bosses! Tantes coses has comprat?

¾    Ai! Sí, moltes i molt interessants. Quasi m’he barallat amb una donota. Tu creus que em volia prendre una tanga negra preciosa, tota ella brodada. Una mica més i arribem a les mans. 

L’Egus no està gens interessat, però, amablement pregunta:

¾    Per la teva filla?

¾    Però, que dius! Jo no tinc filles! 

L’Egus fa un gest estrany i pensa: “Deu tenir algun affaire jove”.

¾    I saps què? – Continua el Magí- M’he comprat una samarreta curta i ajustada de canalé que hi fa joc. Es tan curteta que se’m veurà el pírcing del melic.

¾    Pírcing del melic? - Exclama l’Egus i rumia dubitatiu: “Ull, que n’ha de ser de joveneta!”. “Però, si el Magí és de la meva edat”.

¾    Sí, home! Un pírcing daurat molt maco que també imita un elefantet però, amb la trompa amunt. El Jimmy, està enamorat a més no poder. Sempre s’aprofita per acaronar-me’l i petonejar-lo. 

L’Egus està esmaperdut, cada vegada ho entén menys. Es dóna un cop a la templa per esbrinar si és ben despert. A més s’ha adonat de les celles depilades i pintades més amunt del seu ex-company de feina i quasi sense esma pregunta:

¾    El Jimmy?

¾    Sí, és el meu company, el meu amor. Jove i brios com un poltre. Tan àgil i fort, que em fa conèixer allò més profund de la poesia de l’amor.

¾    Però si tu perseguies totes les dones- quasi crida estupefacte l’Egus.

¾    Si tens raó, però finalment vaig comprendre que jo de les dones cercava aquella feminitat que no podia extreure del meu cos d’home.  

A l’Egus, mig de li escapa una rialla, tan estrafolària troba la nova versió del seu conegut.

¾    No ho entenc!

¾    Si, home, si, mira la meva mare va morir quan jo era un infant i em van criar el meu pare, adust i dur com una roca i la seva beatona germana. Que al cel siguin, però que no tornin mai! El meu pare  sempre era absent, i la meva tieta Celestina, només veia al dimoni pertot arreu. Tot era pecat, penediment, càstigs i resar, vinga a resar. Això a mi, un pobre infantó, em va provocar que em tanqués em mi mateix i fugís de tota carícia. Tampoc en rebia cap, ni una, ni del pare ni de la tia.

¾    Caram! Va ser molt dura la teva infantesa.

¾    I tant! Aleshores quan ens vam conèixer jo cercava en les noies i les no tan noies per retrobar aquestes desitjades sensacions femenines no conegudes. I no ho aconseguia, fins el meu encontre amb el Jimmy. Ja fa uns anys, no creguis tampoc és tan jove com explico, és per donar enveja als altres. Llavors sí, vaig rebre carícies, petons i abraçades. De dins meu va brollar com un torrent tumultuós, allò tan amagat que cercava sense trobar. Ara, en aquest instant, sóc feliç i enamorat! 

L’Egus calla, íntimament segueix sense comprendre el canvi, tot un batibull d’idees recorren el seu cervell. Ara hi ha una cosa que sí entén, al Magí, se’l veu joiós i cofoi com mai l’havia vist. 

Dues paraules s’obren pas en el seu pensament: Donar i rebre. No, aquell desert de sensacions de la infantesa del Magí. Quan l’ex-company marxa, deixant-li una targeta de visita, queda pensatiu. 

Donar i rebre, aquest és l’entrellat de la qüestió. Donar, sense esperar recompensa, i rebre, agraint el regal per més ínfim que sigui. Potser, també és el quid de la convivència en les relacions entre els humans. Això sí, però sense pírcings, és el darrer pensament de l’Egus quan ja veu arribar la seva Marta, tota victoriosa, de la seva lluita per les rebaixes. 

Miquel Pujol Mur.