L’orquestra municipal oferia
un dels seus clàssics concerts dominicals i els del bar havia posat tendals i
taules per aprofitar l’ocasió. Davant de la glorieta l’ajuntament havia fer
posar varies files de cadires per als oients que volguessin escoltar la música
i estalviar-se la consumició.
Jo, com a client preferencial de
cada dia, havia ocupat el millor banc del parc, mig a l’ombra, mig al sol,
protegit del vent i amb una ampla visió dels racons i raconets de l’indret. Observava
entretingut el capbussar-se dels ànecs en la recerca d’aliments, també la
majestuosa i bonica desfilada dels quatre cignes blancs que feia uns dies
vivien, en les aigües blavoses i netes del petit llac, segurament reposant del
seu llarg periple continental.
Sobtadament vaig adonar-me de
la seva presència. Estava acompanyada de dues amigues més o menys de la mateixa
edat. Tenien les tres aquella edat imprecisa de quan una nena és converteix en
dona, però encara no ha perdut els moviments i la gràcia infantil.
Potser la forma correcta de
descriure-ho seria dir quan la poncella comença a entreobrir els seus sèpals i
mostra la vermellor amagada dels pètals de la futura rosa.
Me la mirava atentament, és
que era tan maca i tan jove que els meus pensaments flotaven, sense malícia, dins
un espai de felicitat. Sí, d’innocent felicitat, aquell breu instant quan els
llavis és destensen involuntàriament en un somriure amable.
La tenia davant meu, asseguda
amb les seves amigues en una tauleta, en aquell parc de l’estany de Puigcerdà. Jo,
des del meu banc proper, però distant, podia observar-la sense que s’adonés de
la meva mirada un xic especulativa.
Vestia un vestit vermell d’una
subtil roba que és movia i s’arrapava al seu cos seguint el caire de la
lleugera brisa. Les cames estilitzades i brunes dansaven seguint el ritme de la
música. I els seus peus, calçats amb unes sandàlies daurades, em mostraven les
ungles pintades d’un color nacrat i també es movien puntejant la melodia.
La cintura breu, era encara
molt joveneta, però sota la lleugera tela del vestit, les sines es marcaven
fermes i vibrants, com una promesa de feminitat. Els braços prims, signe de
joventut, és movien en aquella forma tan llatina d’expressar-se, acompanyades
de mil i un moviment de mans, com si fos la forma més planyen de fer entendre
les paraules. En certs moments els seus braços i les seves mans semblava que dansaven
amb els moviments d’una odalisca
captivant al enamorat.
Llavors, com en un examen de femenina
bellesa, com si jo fos un Paris mitològic que entrega la poma d’or, premi a la
bellesa, a Helena, els meus ulls pujaren una mica més.
M’esplaiava observant el seu
coll gràcil i de fàcils moviments que gaudia movent segons la tonada musical. Els
seus cabells ondejaven al vent mostrant altres parts no menys agraciades de la
seva fisonomia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada