Vertaderament
el Joan és un panxa contenta.
La
primera cosa del dia, un bon esmorzar acompanyat com ha de ser per un cafè i
una copeta de cognac. “ Mecàsum, s’ha
de dir brandi, no sigui que vinguin els francesos”. Per assaborir tan bon
esmorzar, cal acabar-lo amb una tassa de cafè ben fort i cremós i un bon brandi català
d’almenys cinc anys, i que millor per iniciar un bon jorn que una bona faria
gallega que cremi amb una bona cendra blanca i perfumi amb l’olor de tabac tot
el seu voltant. Aleshores diu.
¾
“Als
carlins que els mati Déu”
I
surt del bar, agradablement entonat, després d’haver saludat els tertulians.
¾
“
Anem-hi, que el món és gran”
Porta
el cabell gris tallat una mica llarg del clatell, ulls un xic petits però amb
picardia i ganes de riure. Una mica mofletut
i de cara vermella. La seva panxeta ens demostra que és un bon vivant.
I
què més podem dir del Joan. Mitja alçada i enfundat amb el clàssic uniforme de
comercial, una americana blava i un pantaló gris. Porta uns mocassins
negres i mitjons foscos. La camisa i la
corbata que quedin a joc, però més d’una vegada la corbata es queda rebregada
dins el cotxe.
El
director protesta pel “sin corbatisme”, però quan la suor regalima coll avall se
l’afluixa i pensa:
¾
“
Que és foti” Clar, ell amb l’aire condicionat a l’oficina.
Parla
bé i sap fer-ho. Fa anys que treballa amb aquest mercat del pisos i coneix
totes les martingales per vendre.
Té
una frase clàssica que serveix per donar pressa sobre la compra a qualsevol indecís
client. Quan ensenya el pis, amb la seva cartera sota el braç, sempre diu:
¾
Donis
pressa que hi ha dos o tres parelles que volen comprar el pis i hi ha una que
ja volen donar la paga i senyal el proper divendres.
Però
l’amagat secret d’aquest bon vivant,
allò que l’amarga per dins i per fora, i que quan és a la feina vol oblidar per
sempre més, és la sogra. La que controla la seva vida i la de la seva submisa
muller, submisa a les ordres i disposicions de la seva amantíssima mama.
Més
tot això sap que es resumeix en unes paraules de la mama política, mira que dir
mama política, quan la política i els seus amagatalls són tan tenebrosos. La
frase és: A veure quan em doneu un parell
de néts per tindre entre els braços, que tal com aneu no tindreu fills. I
és que li fa recança en els temps actuals portar un fill al món.
Avui
en arribar a casa ha rebut una sorpresa. Per primera vegada en molts anys en obrir la porta la sogra l'ha fet
dos petons, un a cada galta, i li ha dit: per
fi en fareu àvia, ja era hora apuntessis bé el dia i hora.
Murri
és diu a si mateix: Ara si l’has fet bona, l’altra dia amb el bon sopar i les
copes no vas controlar prou. Una nit que
la meva sogra estava simpàtica. Hum!!!
Nano,
entre la dona i la sogra t’han portat a l’hort! Més un somriure entreobre els
seus llavis: Serè pare!
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada