Ja sé que a
vosaltres, que sou gent arrelada a aquesta terra prepirinenca, això segurament
us semblarà una nimietat que vau fer de molt joves i a la qual no li vau donar
cap importància, però jo, encara que m’agrada la muntanya no ho havia fet mai.
Simplement pujar a la Tosa d’Alp.
Ara us
narraré un fet bastant recent. Un dia parlant amb uns companys de sortida em
van dir:
¾
I si demà, al
matí pugem a la Tosa, des de coll de Pal.
Ells són uns
muntanyencs avesats que han fet moltes excursions i caminades. També he de
reconèixer que ha conseqüència de vàries operacions quirúrgiques el meu peu no
em permet caminar per certs tipus de terreny, i per tant haig de vigilar
l’equilibri. Però sóc un enamorat del caminar i de la muntanya, per tant
m’arrisco a fer coses que possiblement no hauria de fer. Segurament, he arribat
massa gran a poder practicar la meva afecció.
Aquell matí
va començar d’hora, tal com s’inicien la major part de les sortides a muntanya.
Anàvem amb el cotxe. Després de travessar Bagà, vam pujar per la carretera fins
al coll de Pal. Vam aparcar el vehicle on ens van indicar unes persones que
feien de control en la marxa de muntanya de la vall de la Molina. Tot seguit
vam carregar-nos les nostres motxilles i amb l’ajuda dels bastons
començàrem a pujar la primera carena, seguin les marques pintades a les
roques.
A poc a poc,
vam pujar el fort pendent trepitjant l’herba arrelada a terra, que com una
catifa amortia les nostres passes. Aviat vam haver de parar, aquest cop a
posar-nos el jersei que portàvem de reserva, ja què, malgrat eren els darrers
dies d’estiu passava un aire fred que ens va obligar a abrigar-nos. Pas rere
pas, vam fer el camí fins el primer coll, on comencen les roques. Vam seguir
endavant un tram més fins a prendre una baixada bastant pronunciada i que ens
permetia veure la pujada que venia a continuació. Una espècie de tobogan.
En aquest
lloc vam tenir que alentir el nostre caminar perquè en direcció a nosaltres van
passar els dos cents quaranta-tres participants de la marxa. He de dir que n’hi
havia uns quants, pocs, que segurament ja no compliran els quaranta i potser un
o dos, els cinquanta anys. Homes i dones s’esforçaven a complir l’itinerari,
saltant i corrent van creuar per davant nostre i es van perdre de vista. De
tant en tant, encara vam trobar algun d’endarrerit. Aquests devien arribar a
misses dites.
El camí és
fàcil perquè no té gaire dificultat, només és qüestió de paciència i anar
pujant. Com hi ha un refrany castellà que diu: “paso a paso se hace el
camino”.
Per fi vam
arribar a la darrere pujada des d’on es veu el cim de la Tosa d’Alp i el refugi
del Niu de l’Àliga. L’emoció em va omplir, havia aconseguit arribar a dalt. Va
ser com un petit instant de glòria.
Els companys em
van mostrar una flor d’una petita planta, que em van dir que té la
particularitat que al seu voltant es comença a formar la gebrada que permet que
després la neu s’arreli. Vertaderament al seu voltant s’havien format petites
estries de gel.
Vam arribar fins
al vèrtex geodèsic que marca el cim. La majestuositat de les muntanyes vistes
des d’aquella alçada, els possibles llocs per visitar i els punts de referència
van fer que multitud de sentiments afloressin a la meva ment. Va ser com una
sensació de nirvana, una sensació íntima, pot ser i tot, una llàgrima va
rodolar dels meus ulls.
Poca cosa
més, un tallat al refugi, veure les seves instal·lacions, conversar amb els
companys, amb gent que estava també de pas i una colla familiar que pujava amb
els seus fills. Són records abans de davallar cap al cotxe.
Va haver-hi
un petit detall que haig de comentar com a negatiu. Un grup de persones que amb
guia pujaven a cavall a visitar el cim. Els animals patien, ensopegaven, queien
i, fins i tot, van deixar unes taques de sang al rocam. Això és fer
turisme?
Miquel Pujol
Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada