La sala és plena de gom a gom. La novetat del cas ha
portat molt públic per assistir a la vista que es porta a terme en la sala
principal del Jutjat Tutelar de Menors. En aquest lloc es revisen i decideixen els
expedients per concedir l’adopció d'infants.
En el fons de la sala està el grup de consellers assentat
darrere de la gran taula de fusta fosca. Davant seu, sobre la mesa, hi ha les
carpetes dels casos pendents de cursar les darreres gestions.
Els components del Consell són, en grau màxim,
escrupolosos abans de donar per confirmat cada expedient i estudien amb gran
interès cadascun dels punts dels informes facilitats pels especialistes per fer
efectives les adopcions. Tenen experiència en llegir les enquestes, malgrat tot
sembla que busquin el malaurat fil invisible de cada cas. Saben que cada nen o
nena que entreguen a una parella és una nova vida que hauria d’esdevenir una
gran obra i formar un bon/a ciutadà/na.
Per desgràcia els pas dels anys i el múltiples fracassos
els han fet escarmentar en moltes ocasions. No ignoren que una petita part del
col·lapse en que està sumit el sistema judicial és per la seva culpa. Potser el
voler donar una oportunitat a un infantó sense haver valorat suficientment el
grau d’integritat, moralitat o de cohesió dels nous pares fa que s’equivoquin
sovint.
La sala és una de les sales més gran del grup d’immobles
situat a les afores de la ciutat. El complex urbanístic anys abans havia estat
una de les universitats més importats del país, però la manca d’espai per
instal·lar els necessaris laboratoris havia fet que es fes una nova edificació
buscant el màxim de habitabilitat i modernitat per les noves tecnologies.
Aleshores degudament condicionat el recinte havia passat a ser la seu del
Jutjats de la ciutat.
La sala havia estat durant molts anys, potser un parell
de segles, l’església del recinte i els seus alts finestrals encara conservaven
els vitralls amb motius religiosos. Quan tocava el sol la llum s’estenia en les
parets de la sala en una gama de colors verds, vermells, blaus i grocs d’un
gran cromatisme. A mida que el astre rei minvava el seu poder sigui per
acostar-se el capvespre o pel pas d’un núvol canviava a una gama més fosca,
menys viva i un ombra d’un gris opac baixava fins els bancs on s’asseia la
gent, tant els jutges com el públic.
La sala era plena per un personal barrejat de les
diferents races que composava la comunitat. En els bancs del cantó dret hi ha
un nombrós grup de homes i dones de raça blanca que fan un cert enrenou, com si
volguessin cridar l’atenció. Com si la seva presència fos com una amenaça vers
l’altra gent de color que omplia la dependència. La seva indumentària té un toc
una mica colonial com si encara visquessin en els temps que eren plantadors i
propietaris de terres i esclaus.
La resta del públic està format per un heterogeni grup de
diferents races i situacions socials. El mateix hi ha una parella de negres
vestint roba de qualitat com un grup de “raperos” sorollosos. Tanmateix al
costat un grup de xinesos vestits amb el clàssic vestit oriental com uns altres
amb vestimenta europea. Uns pocs indis i l’habitual barreja de mestissos de
variada intensitat de color. Malgrat cada raça sembla ocupar un lloc determinat
en la sala com si no sols fóssim racistes els blancs agrupats en el cantó dret
sinó que sembla que cadascú reconeix que pertany a grup racial diferent i busquen
la complicitat dels seus propis congèneres.
CONTINUARÀ...
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada