Després d’una i mil proves amb blogs compartits amb excel·lents companys/es m’he decidit a la meva joventut acumulada – expressió escoltada darrerament- a publicar aquest blog.
Si les meves frases acompanyades de les fotografies de la M. Rosa, la meva parella, us són grates ambdós ens trobarem satisfets de què la nostra modesta tasca sigui del vostre interès.


dilluns, 21 d’abril del 2014

L’ADOPCIÓ DE PETER. II.

Ara, per fi, arriba a les mans dels consellers el cas que comporta la presència de tant i bigarrat públic. Una carpeta feixuga, gruixuda i malmesa per les moltes mans que han examinat el seu contingut i han omplert l’expedient de anotacions rere anotacions.  

Tal com diu l’uixer:

Cas 3406/8. Adopció d’un nen blanc de tres anys per part de Sam Brown i Lee Mi, de raça negra ell i groga ella. - Sembla que les darreres paraules remarcant el color ho ha dit amb un cert so mordaç com recalcant la diferencia de color entre el components del matrimoni i també el to més pàl·lid de la criatura. 

El fet és ben senzill el matrimoni són propietaris d’un establiment d’alimentació des de fa anys en el suburbi de la ciutat. Amb bones referències econòmiques i també morals. Sense cap escàndol ni públic ni d’ordre privat. El Sam forma part de l’orquestra de gospel de l’església baptista del barri i la Lee l’acompanya sempre i ha adoptat; segons les males llengües, per amor; la religió i les aficions del seu espòs. 

Són gent normal, treballadora, preocupats pel seu treball i que mai han intervingut amb cap míting ni manifestació. S’han respectat sempre mútuament malgrat les diferents procedències i els diferents hàbits inculcats per llurs famílies. Res ha objectar sobre ells ni com a persones ni com matrimoni. L’única cosa que pertorbava el seu enteniment era no haver pogut tenir un fill propi. 

Van recollir fa uns tres anys un nadó al costat del qual jeia el cos sense vida de la seva mare. Una drogoaddicta que malvivia demanant caritat i recullin menjar pel carrer i contenidors. Dormia entre cartons a prop de la part de darrere de l’establiment de la parella. L’havien socorregut en varies ocasions però el seu caràcter incívic i malcarat els havia fet desistir. També portats per la pena havien avisat a la policia i els serveis socials de la comunitat però al cap de un parell de dies tornava a ser al seu cau. A la fi van desistir en part per llàstima i perquè quan tornava es mostrava més violenta i malintencionada. 

La Lee quan va sentir els petits moviments del nadó entre els seus braços, aquella suau i tendre escalfor, va plorar d’alegria, feia temps que volia una criatura, i fins i tot, el plors del petit marrec sonava com a música celestial en la seva ànima. El Sam observava les intenses reaccions de la seva dona i tampoc podia contenir les llàgrimes, malgrat feia el possible per amagar-lo.

Van avisar els serveis del poble i van pagar de la seva butxaca un enterrament decorós al cos de la mare de l’infant. 

Van acollir la criatura després del tràmit pertinent. Ningú s’hi va oposar, qui volia un fill del carrer, desnodrit i de salut incerta, de mare drogoaddicta i amb poques esperances de sobreviure. I la parella van construir una llar plena d’amor, com estimen els que somnien en la paternitat no aconseguida, al voltant de l’infantó. 

Amb passat tres anys el marrec és un formós infant, sa, que no ha heretat cap de les  nafres de la seva mare.  

Ara comença la revisió de l’adopció. Ja no és un míser esser humà abandonat i despullat. Els jutges han de decidir si concedeixen l’adopció definitiva malgrat la diferencia de races. Hi ha alguna família blanca interessada en adoptar el nen. El Sam i la Lee són bones persones amb bons cabals i moralitat. Quines esperances de viure tindrà el Peter, així és diu, amb un gueto negre. A quin col·legi ha d’anar al dels blancs o al dels negres. 

Feixuga decisió, penseu, vosaltres que faríeu? Amb els blancs, amb els negres, amb els mestissos de cap raça. A on el col·loquem? 

Miquel Pujol Mur