¾
Triga
el Roger!? Per què? No haurà trobat ...? La Imma, aquella bruixa sí que li fa
la gara-gara, maleïda diablessa. Si se li veu de tres quilometres lluny, que
està boja pel meu Roger. Potser li hauria de haver dit quatre fresques des del
principi i haver-la fotut a fora d’una puntada de peu.
¾
Ai!
No sé, quan penso amb el meu estimat la pell se’m posa com de gallina, els pèls
de l’avantbraç se m’estarrufen i els meus ulls veuen llumetes. Serà la
primavera o m’ha agafat la malaltia del primer enamorament?
La
brisa torna a remoure les fulles un
l’altre cop i la Jenni es remou neguitosa en la cadira.
¾
Vaja!
Ara passa la Roser, aquella amiga de la mare tan xafardera, i em mira. Mira
massa, i em repassa de dalt a baix malgrat estigui asseguda. Potser els shorts
són massa curts? Estaran mal posades les tiretes del tanga o se’m veuran massa
per darrere? Potser, aquestes sabates de taló són una mica altes? No n’havia
portat mai, però m’agraden i fan la cama tan esvelta. Al Roger, també el posen
d’allò més...
¾
I
torna a mirar, la vella tafanera, es deu mirar la brusa, segurament una mica
atrevida d’escot, però que li anem a fer. Potser nota que no m’he posat
sostenidors. Ai, al Roger l’agrada agafar-me per la cintura i notar la tebior
de les meves ... Ara, que aquesta brisa mig fresca fa que se’m marquin massa
els ...
¾
Quantes
coses hem de fer les noies , malgrat siguem maques per agradar un home.
S’escolta
el soroll d’una moto de no gaire cilindratge i què poc després es para, però la
Jenni resta immòbil, per no mostrar la seva impaciència.
¾
Em
portarà flors? Ja li vaig deixar ben clar l’altre dia que a mi m’agraden molt.
En comptes de posar el carenat a la moto, a mi també em podria regalar, de tant
en tant, un ram ben maco.
¾
Com
serà quan sigui gran, el Roger? Panxut i calb com el pare. És que la mare també
li dóna massa de menjar, sembla que
l’empapussi per a què no pugui fugir rere una altra dona. Segurament és
un parany a tenir en compte. Ai! L’experiència de les dones grans: ben tip, mig calb i ben
... no correrà rere ningú!
¾
Em
sembla sentir una olor de roses, acompanyat del soroll de les cadires arrossegant-se
pel terra i vidres trencant-se. La seva veu, fluixeta i quasi inaudible, demana
perdó a la parella de l’altra taula.
¾
Ai,
Roger! Sempre maldestre, i amb aquests pantalons que no sé com s’aguanten, però
t’estimo tant!
Poc
després una rialla, un fort petó i mil alegrois assenyalen el principi d’una
alegre tarda que podia acabar de certa forma ... Malpensats!!! La primavera la
sang altera i si aquesta és molt jove, encara més. Quan les venes s’endureixen,
la pressió puja i al cor li costa bategar l’estació de les flors motiva molt menys.
Joventut, amb flors o sense flors, és la primavera de la vida.
Miquel
Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada