CERCANT EL FUTUR.

Començarem aquesta història en el passat, per què com podem encertar el futur des del present, sense comptar amb les dades dels nostres ancestres. Us imagineu com es podem fer els experiments mèdics sense dades aportades pels primers metges en el albors de la humanitat. 

El Fidel, un noi en aquella edat que és comença a pensar en el demà, es preguntava a si mateix assegut a la taula del menjador

¾    Què faré en el futur?- Aquest tema el frissava profundament.- Aleshores, em faré gran o tal vegada els científics hauran trobat l’elixir de la eterna joventut. 

Neguitós i frisós s’aixeca de la cadira i corra escales amunt. Va a l’eixida on el seu besavi, un futuròleg aficionat, guardava una meravellosa i única bola màgica capaç d’endevinar l’endemà. 

Posant-la damunt la taula començà tot una sèrie de frases iniciàtiques, fins que la bola, com una bombeta a qui algú ha pitjat el polsador de l’electricitat s’encengué amb llum tremolosa. 

Davant seu, com amb un televisor amb mala imatge, començà a sortir el seu futur. Primer, és veu com un jove fent el servei militar. Sempre ha esperat que amb un futur anul·léssim aquesta obligació que només fa que perdre el temps al jovent, malgrat que altres persones parlin i diguin que enforteix el caràcter dels homes. Ja els hi donarà caràcter fort quan arribi el moment! 

Tornant al futur passen tota una sèrie d’imatges d’un possible demà, noietes, promesa, dona, família, etc. Caram! Com ha passat el temps, qui és aquest personatge de cara arrugada, ulls petits i mans tremoloses que jeu en un llit d’aquesta habitació que per la seva blancúria sembla ser d’un hospital.  

Una nuvolada enfosqueix la bola, i tot això queda enrere i aleshores es troba dalt d’una boira blanca davant d’un senyor de cara seriosa que li preguntà el nom.

¾    Jo, Fidel !- contestarà amb veu alegre.

¾    Hum!!! De fidels, n’hi ha molts- mussitarà de llavis endins l’home seriós, mentre, enmig de la roba se li veuen unes claus.

¾    Però jo sóc Fidel. Jo, sóc el Fidel i seré sempre el Fidel.

¾    Em donés un mal de cap infinit, passa i parla directament amb el Cap. A veure, si ell té més paciència. 

Llavors obrirà la porta i entrarà amb l’ànim compungit davant de la presència del Creador i aquí acabarà la seva prepotència. mirarà al Senyor, els seus ulls immediatament baixaran cap el terra i la seva cara avergonyida es posarà vermellosa.

¾    Qui ets bon noi?- preguntà amb el Déu amb veu melodiosa.

I el Fidel contestarà:

¾    Jo, el Fidel, Senyor! Sóc el Fidel!- respondrà retorçant-se les mans i plorant de por, per el gran desconeixement i la poca importància del seu nom. 

El Magnífic agafarà un gran llibre de tapes gruixudes i fulles de paper de barba, i començarà a fullejar-lo, passant lentament pàgina a pàgina, n’hi ha tants d’apuntats en les llistes del Senyor, fins que trobarà la fitxa del noi.

¾    Home, mira! Caram! Ho veig malament, molt dolent no ho has estat - l’interpel·larà- però allò que pogueren dir respectuós amb mi, no! I amb els altres tampoc. Has estat un de tants. Ni peix, ni carn. Saps què? Et donaré una segona oportunitat, ara que ja ho has vist. Ves-te’n, torna al menjador de casa i comença una nova vida. A veure si la pròxima et puc fer lloc aquí dalt. 

Assegut davant la bola la torna a mirar, ara ja no sap si és la primera o la segona oportunitat, donada pel Suprem, o potser la tercera o la quarta.  

Ai, Senyor!! Tingueu misericòrdia dels pobres pecadors que sempre ho volen fer bé, però, ni amb el futur ni ara se'n surten.  

Miquel Pujol Mur.