LO REI. I.

Diari d’una jornada reial en recordança d’un llibret, llegit ja fa molts anys, escrit per en Frederic Soler, més conegut com a Pitarra. 

Avui m’he despertat a una hora prou matinera, potser el gall del bisbe amb el seu cant estrident, ha estat el causant del meu desori. Desitjo, amb impaciència, que per Nadal sigui al plat i ben rostit, ens hi farem un bon àpat. Malgrat tot, no les tinc gaire clares amb aquest bisbe dels nassos.  

El clot a l’altre costat del llit encara està calent. Passo la mà per damunt i noto la calidesa d’una dama de bon veure i una certa aroma molt peculiar, que en arribar als meus narius em fa certa recordança. Ai, Déu meu! Parlar de recordances després d’haver traginat gola avall uns quants gots de bon vi i ballar fins a mitjanit amb tota una colla de donzelles de grat mirar. És molt demanar! Però lo rei, és lo rei! 

La culpa és de la dona, sempre manant i xafardejant  amb un o altre, i ara sembla que si li  arrufa el nas. És farà vella? Que no sap que quant veig un pal d’escombra, amb quatre penjolls de coloraines, ja m’hi vull ficar al llit a jugar allò que juguem sense roba les dones i els homes. Caram, quines manies li agafen ara! Si totes les seves dames, també, amb passat pel meu tàlem. Unes, de bon grat i altres per deure, perquè per alguna cosa, sóc lo rei. No sé que l’ha emprenyat ara, tal vegada se n’ha assabentat que el fill acabat de néixer de la cosina del bisbe, (collons de gall, no calla) és fill de les meves reals parts.  

Ara l’ajudant de cambra, que ve a ajudar-me a vestir. Ai, Senyor! Quin càstig tornar-se gran! Abans no estava de tantes galindaines, d’un bot saltava del llit, en posava qualsevol roba i l’armadura al damunt, i en un barrip-barrap baixava les escales. D’un salt muntava el meu cavall i a la guerra. Una bona guerra i una bona femella omplien cada dia el cor de lo rei!  

Sí, noi, tens raó porta’m la capa, no, la corona, no. No veus que estic a la meva cambra. Que en faré amb la corona posada, donar cops a una paret o l’altre, com si fossin les banyes d’un brau. O tal vegada saludar-me a mi mateix en passar davant el mirall. Sí! Guarda-la! I que passi el Fonollosa, que parlarem de batalletes i de joventut. Segur, que també em voldrà donar consells i algun que altre recadet de la dona. Si sempre estan xiuxiuejant, si no fos pel que sé, pensaria que m’enganyen. Ep! Noi, escoltem no corris tant, per després cridem a l’escrivà que li haig de dictar unes quantes lleis i un memoràndum. Sí, ja ho sé, les memòries. Com vols que escrigui les memòries si no sóc capaç d’escriure el diari del dia. Com pesa això de ser lo rei! 

Continuarà...

Miquel Pujol Mur.