Que cansat és ser lo rei! El Fonollosa, només ha sabut fer que tornar-me a dir els retrets de la reina, com si no els hagués escoltat mai de viva veu. Manoi! I quina veu que té la parella real quan crida! I jo que volia em donés la pau, amb quatre murmuracions cortesanes, per començar de bon grat el nou dia, doncs no, retrets i retrets. Finalment, a mig matí, han sonat les campanes de la llibertat per tot el palau. El Muntades, m’ha assabentant que sa majestat, la reina, ha fet preparar les carrosses i s’ha marxat amb tot l’embalum de fills i seguici a les terres noves. Al·leluia! Jo, encara hauria fet més, hagués fet dringar totes les campanes del regne. Visca lo rei!
Desprès, el dinar amb l’ambaixador del moro de les illes. Quantes reclamacions que m’ha donat, Senyor!! Que si els cavallers cristians no fan res més que perseguir a les móres, clar, el bisbe parlar de cristianitzar als muslims, i comencen per ensenyar doctrina a les joves. Que si els robem el menjar, pobrets cavallers d’una cosa o altra han de viure en un lloc tan petit. Quantes paraules de consol ha de parlar un rei per calmar-los a tots. Ja l’he dit que publicaré un edicte per prohibir-ho. S’ho passaran pels...! Que sacrificat és ser lo rei!
De
sobretaula una partida d’escacs, aquest joc que em vol ensenyar el Perot. Està
carregat de romanços, el que vull fer es una bona capcinada després de tan
xerrar amb el pesat de l’ambaixador. Que frissat és això de ser lo rei!
Per
la tarda passejar una estona. Després, reunir-me amb el nobles i amb els jueus.
Uns demanen i els altres, protestant, són els que aporten l’or. I jo, el pobre
lo rei, fent de mitjancer per a acontentar a tothom! Amb el escurades que són
les arques de lo rei, si ho sabéssim correrien a veure lo rei dels castellans!
Hauré d’organitzar alguna conquesta, mars enllà, per entretindré a l’exercit.
Feina per lo rei!
Ara
sopar i... Avui estic inspirat, la Sibil·la, la de la mitja muntanya, està a la
cort i no treia el nas a palau per por a la dona. Com aquesta s’ha marxat, s’ha
dit, camp lliure i en la noteta, que discretament m’ha fet arribar, diu que ha
fet pujar a la meva cambra aquell matalàs de plomes de cigne on naveguem com
nàufrags en una mar brava, orsant-nos d’un costat a l’altre. Xocant, com si els
nostres cossos fóssim portats per una onada rere l’altra. Abrasant-nos per no
perdre’ns en l’abisme. Ai, Senyor! Com se m’ha posat el pal del bauprès pensant
en solcar els bells racons del seu cos. Redimoni! Que estressant és ser lo rei
complidor i haver de mostrar sempre la força perseguint uns bells malucs!
D’aquí
una setmana faré escriure una formosa carta de penediment a la muller. La
Sibil·la, ja m’haurà deixat baldat per una bona temporada, i prometent-li a la
reina bondat i alguna cosa més tornarà a la cort. Això de portar la corona l’ha
envaneix força i veure’m fent-li la gara-gara encara l’engresca un xic.
Ai,
Senyor!!! Que fotuda és la feina de lo rei!
Miquel
Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada