ANUNCIS PER GUARIR EL COLESTEROL. I

L’Egus assegut com sempre a la seva habitual tauleta del bar mirava amb cara sorpresa els mots encreuats. No entenia que aquelles paraules, de les qual tenia molt clar el seu significat, no quadressin en el caselles. Feia pocs dies havia comprat; amb l’ànim de treure, almenys una estona, els pensaments inoportuns del seu cap, uns mots encreuats de mida gegant sobre muntanyisme. 

Li havien costat diners, però la plana ocupava tota la taula per a quatre persones del bar. S’havia comprat també un diccionari en català, més gran del que tenia a casa, una goma i un llapis nous. A més portava un bloc on apuntava les paraules quan li semblàvem adequades. Però, amb això i tot, no havia forma humana de posar-les bé. Ni bedoll, ni faig, ni muntanyenc, ni fondalada, ni esbarzer i  ni molt menys giragonsa, lligaven en els blancs quadrats de la pàgina. 

Feia dies que no havíem parlat d’ell, però han estat uns dies amb moltes peripècies a la seva ben ordenada vida. Bé, ordenada fins que van passar el successos que van fer un daltabaix a la seva tranquil·la existència. 

 

Primer el seu metge li va dir que tenia una mica de colesterol a la sang i que no havia de preocupar-se, però si fer una mica de bondat. El seu intel·lecte ho va assimilar força bé i com normalment el televisor està en plena campanya d’anuncis del producte, va lligar ràpidament una cosa i l’altra, preguntant amb veu de qui té solucionat l’entrebanc.

¾    Quants D...... prenc al dia? 

La mirada compassiva del metge el va pertorbar encara més i la resposta també:

¾    De moment cap, però faci exercici diàriament. Camini, sortí a passejar amb la dona. Vagi a un gimnàs, nedi i sobretot mogui’s. Per la seva resposta ja veig que mira massa la televisió. – I donant-li una còpia de l’anàlisi on havia marcat amb asterisc el punts febles i amb un retolador vermell el més greus, l’acomiadà donant-li la mà. 

L’Egus ja és normalment un home aprensiu i baixà per les escales capcot. No va voler esperar l’ascensor, no sortís mentrestant el metge i al veure’l fent cua, llavors li recriminés davant de tothom la seva manca d’actitud esportiva i preventiva. Mentre baixava mirava el blanc paper i només veia les marques vermelles del retolador, li semblava que eren les signatures de la seva pena de mort. 

 

És que l'amic Egus fa una temporada que té els ànims, vulgarment direm, per terra. Des del dia que la seva filla, es presentà a casa amb el xicot. Aquell noi que a ell per fer-li alguna cosa és que no li fa, ni fu ni fa. La parella, bé el noi callava i només parlava la filla per dir-los-hi, com si no fos res de greu, que estava embarassada d’un mes i es volien casar abans que la panxeta fos massa prominent.  

Ja ho sap que això de ser avi és un pas més a la vida humana i que un nen alegra molt la vida dels pares. I la dels avis, als quals a més els ocupa molt temps. Però ha estat una bogeria. La Marta va fer un bot de la cadira que una mica més la trenca, no una mica més no, el crec del seient va ser espectacular. Això que quan les van comprar el venedor els hi va dir que  eren molt bones. Una mica més es desmaia, però com sempre ha estat una dona pràctica ho va entendre de seguida i va posar- se a arreglar-ho tot. Semblava ben bé que fos la culpable i no de la parelleta.

 

CONTINUARÀ... 

Miquel Pujol Mur.

CAMINANT PER L’ALTA CERDANYA. BOUCLE DELS MAQUISARDS.

Com no pot ser d’altra forma, ja tornàvem a ser altre cop enfangats. Als humans, ens costa molt de dir-nos a nosaltres mateixos: no, això no ho facis que és massa.  

 

Veiérem un rètol i ens xiuxiuejà quatre paraules a les oïdes (visuals) i tornàvem a embarcar-nos en un altre galimaties. Això ens va passar, havíem pujat al refugi de la Culassa però a mig camí trobarem un cartell, molt maco de color groc, que simplement deia Boucle dels Maquisards i no sé a qui se li va ocórrer dir: Mira això, també hi podríem anar pels temps que diu trigaríem és fàcilment assolible per nosaltres. I ja hi vam ser-hi!  

Un nou dia i de bon matí érem al pàrquing de l’entrada del poble de Llo. Gent més matinera que nosaltres no hi havia, perquè en arribar vam deixar el cotxe a primera fila i en solitari. Aquest cop el nostre apetit era també despert i només baixar vam obrir les motxilles i vam esmorzar al costat del cotxe. Poc després arribava una parella jove que després vam trobar seguint el camí a la inversa.  

Un cop satisfet aquell rum-rum de l’estomac iniciàvem la nostra caminada. Al cap de mitja hora ja havíem pujat la pista mig asfaltada de les gorges del Segre i passat el pont de la cruïlla de Sant Feliu i mas Patiràs. Pocs metres més endavant, arribàvem al rètol de la nostra perdició i començàvem la primera costa. Un camí ple d’herbei primer, un camp amb un senderó ben fressat i poc després les senyals grogues i blanques ens duien per un marge amunt. 

Bé, això va ser la primera part de la pujada però el caminoi fent esses continuà muntanya amunt i nosaltres passa a passa anàvem pujant. Una estona després un error al no seguir una fita, ens va fer perdre per un instant les senyals.  

Potser el que passava és que jo particularment no volia pujar pel mal camí de pedres. Després de donar unes quantes voltes vam adonar-nos de noves senyals passat el mal pas. He de dir que el camí no era tan dolent, però al meu particular i desconfiat peu, a vegades un lloc una mica trencat li fa basarda. 

Bé, passat l’entrellat pas el camí continuà pujant fins la part alta de la muntanya on vam respirar un xic i vam prendre uns ganyips per agafar força. Que n’és de bo un grapat de fruits secs, panses, un xic de xocolatai un glop d’aigua! Ep, ens ho mereixíem! 

Ja arribat a aquest punt el camí davallava per un tou i bonic camí seguint en part les torrenteres. Si cansada va ser la pujada, la llarga i pendent baixada no va ser menys. Ai, Senyor! Com envejava en aquells moments a les cabretes que àgilment són capaces de baixar fent quatre saltirons. 

Però finalment tot arriba i la baixada també va acabar-se i davant nostre havien les piscines d’aigua calenta i sulfurosa. Vam canviar l’equip de muntanyenc per un de banyista i poc després fruíem d’un bany ben merescut.  

Consultat el temps de la excursió va alegrar-nos saber que no havíem estat tan allunyats. 

Ara, ja sabem el camí i els seus i els nostres problemes, potser un altre dia tornàrem. 

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

CAMINANT PER L’ALT URGELL. CAMÍ DE LLETÓ.

Una vegada més vam sortir en el propòsit de conèixer una petita i perduda església. La vertadera fe no necessita grans espais. Aquest cop era l’església de Sant Esteve, del lloc despoblat de Lletó. 

 

Vam arribar a Vilanova de Banat, poble situat per sobre de la Seu d’Urgell, en les vessants de la Serra del Cadí. Van deixar el cotxe aparcat i com sempre carregats amb els estris oportuns van començar el nostre camí. 

La pista està inclosa dins el Boucle del Lletó, una ruta apropiada per bicicleta de muntanya. Dóna la volta a Ortedó, Lletó i i Vilanova de Banat. 

La pista de terra en el seus inicis és força plena de pedres soltes, però una vegada passada la cruïlla del cementiri el terra es va allisant i permetia caminar sense cap obstacle als peus. 

Enseguida l’altura ens permet una bona panoràmica de l’ensotalada carretera que condueix a Andorra. Igual com si fóssim unes àligues atalaiant des de les alçades. A l’altre cantó de la carretera i el Segre els cims del Pirineu. 

El camí en principi és vorejat de boixos, per canviar a alzines i finalment en els llocs més elevats el pi negre domina el bosc. 

Molts troncs són caiguts a terra. Alguns, molts pocs, es veuen tallats per la mà de l’home però la majoria són caiguts per la força del vent i les tempestes. Com en la vida la tria és indiscriminada, davallen els dèbils, siguin grans o petits. Es salven els que són forts i els que la seva joventut els permet vinclar-se i tornar-se a adreçar.  

 

En arribar dalt de la costeruda i continua pujada, els nostres ulls, visionarem les valls fondes de la serra del Cadí, cobertes de color verd de l’herba en variades tonalitats. Aquest és un bon any, a causa de la pluja, per admirar la gama de verds de la naturalesa. Davant nostre, a l’altre costat de les carenes, veiem el santuari del Boscalt que vam visitar fa pocs dies.  

Seguint el camí, una petita costat avall, visionarem les cases del poble. Poc després reprenien la pujada i finalment són al lloc que volem visitar. La primera casa està renovada i en condicions, potser com a casa rural, no ho sabem. La resta de les cases tret algun cas aïllat tenen els sostres caiguts. En molts casos les parets es mantenen dempeus com a record de la gent que va habitar-les.  

Seguint un petit caminoi marcat entre l’herbei arribarem a les restes de l’ermita. El portal sense porta ens permet veure l’interior de l’edifici. Tot és una ruïna. Per les fustes s’endevinava l’existència d’un antic cor, ara enfonsat. L’altar, només ens mostra la seva forma molt malmesa.  

Al cost de la porta d’entrada unes escaletes de rajola ens permeten donar un cop d’ull al cementiri curiosament més alt que l’església.  Entremig de la herba que cobreix l’espai destaquen un parell de nínxols sense estrenar.  

 

Asseguts en un pedrissos fem una mossegada al nostre esmorzar. Creiem que ens l’havíem ben merescut i en acabar tornàvem a desfer el camí fins a Vilanova de Banat. 

Curiosament a la tornada quan ja coneixes el camí la pressió psíquica disminuex i frueixes més de l’entorn. 

Aubérria, en el proper Turó Galliner desenvolupa jornades d’observació d’aus. 

Un altre racó del nostre país que no coneixíem. 

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

CAMINANT PER L’ALT URGELL. SANTUARI DEL BOSCALT

Aquesta vegada les nostres passes ens portaven a fer una ruta, llegida en un rètol informatiu, que ens permetés visitar Molina de Lletó. Important masia del municipi d’Alàs i Cerc (Alt Urgell), dins la parròquia d’Artedó, prop de Lletó, a la confluència de diversos torrents que baixen del Cadí i formen el torrent de Vilanova. 

Però a vegades les dubtes, malgrat els mapes, no permeten veure el que és visible a simple vista. 

Bé, però no hi ha que fer-se quimeres, hem de gaudir del nostre caminar a l’aire lliure i també aprendre a esbrinar on ens hem equivocat. La nostra vida humana està generalment curulla d’errors i no per això hem de caure en falses depressions per causes ínfimes.  

D’hora, ben d’hora al matí començà la nostra sortida, diu el refrany: a qui matina Deu l’ajuda. L’ajuda m’agradaria fos una mica més tardana. 

 

Primer pas, pujar fins a Ansovell, poblet construït en el vessant de la muntanya al entorn de l’església de Sant Martí. Des de Arseguel la pista asfaltada és revoltada però com perseguint esglésies, ja hem pujat en altres ocasions, les revoltes i les pujades no ens són novetat. 

En arribar a aquesta població, deixarem el cotxe i ens enfilarem carregats en les nostres motxilles i bastons costa amunt per un senderó ben senyalitzat i fressat on era fàcil pujar fins arribar al dipòsit d’aigua. Tot el camí és amb marques blanques i vermelles de ruta de Gran Recorregut – GR.  

 

Poc després en un replà paràvem i esmorzàvem. Des aquest lloc podíem visualitzar-se el poble de Cava a la altre cantó de la fondalada de la riera del mateix nom. També veiem la casa forta de Vinyoles i creiem entreveure l’ermita de Sant Cristòbal. 

Llastimosament l’esmorzar s’acaba en un moment o altre, i novament empreníem el nostre camí. Seguin costa amunt passàvem per uns prats i entre l’herba endevinaven la presencia d’uns quants bolets. Simplement uns humils cama-secs que la Rosa, boletaire consumada, va recollir per aprofitar-los per donar sabor i aroma a plats cuinats. 

Uns quants metres més amunt, ja superat el punt més elevat ,trobàvem el camí de la nostra perdició. No vaig fer cas del rètol, vaig confiar en la meva lectura del plànol i vaig errar la caminada.   

Poc després seguint la pista que davallava fins el santuari ens trobàvem davant del Boscalt. 

El Boscalt és un antic monestir, molt apreciat per les persones dels voltants i està en bon estat de conservació. D’anterior visites hem de dir que el seu interior és ben engalanat i cuidat.  

El santuari va ser un dels indrets on es va rodar la pel·lícula Solitud, basada en l'obra de Víctor Català. 

Una idea dins la sortida era conèixer el boix de Boscalt, que segons he llegit té més de dos-cents anys. Una tanca de fustal’envolta per protegir-lo dels ramats que en alguna ocasió entra en el recinte. També hi ha una tanca de fusta però aquell dia era mig caiguda. La tradició diu: Al vell boix del Boscalt se li atribueix la llegenda de trobar parella o casar-se el mateix any a la muller que li doni la volta. 

Caram! Una antiga manera, avançada en el temps, de trobar parella. Després diuen que fer-ho per internet és signe de modernitat! 

Al santuari de la Mare de Déu del Boscalt es celebra un aplec el 1r. diumenge de setembre (o 8 de setembre si s'escau en diumenge). 

Ja seguint ruta, purament per caminar i preparar futures caminades agafarem la ruta de la sal, camí que ens portaria de seguir-lo a Adraén i finalment Cardona. Aquest camí servia antigament per pujar la sal a les zones de Cerdanya i Conflent.

 

 

En poca estona estàvem davant d’una zona de roca negra i trencadissa que la pluja havia esculpit en variades formes. Segons he pogut aclarir és una mostra, ja al final de la serra del Cadí, de la força tectònica que aixecà les nostres muntanyes. 

Ja passat un matí a la natura i fent una mica d’exercici retornarem a la nostra llar. 

Excursió fàcil i curta, apta per fer en família i amb gent menuda. 

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

LIDIA PUJOL A SANT JAUME DE FRONTANYA.

Llegint les activitats anunciades en les revistes de difusió berguedana vam veure una actuació que ens crida l’atenció: la de la Lidia Pujol, cantant en el marc incommensurable del monestir de Sant Jaume de Frontanyà. 

Amb forces dies d’antelació van acudir a l’oficina de Turisme on vam adquirir les entrades per assistir. Les nostres entrades eren el números 1 i 2  de les venudes en dita oficina. 

I ara sense vergonya prefereixo copiar del programa que ens van entregar al comprar les entrades. Ja que escriure la ressenya quan les explicacions són tan ben expressades seria caure en el ridícul.   

CAMI D’IDENTITAD és el suggestiu nom que encapçala el programa d’aquest ITER LUMINIS, Trobada amb la Música i la Tradició als monestirs de Catalunya. La programació anomena els 15 llocs per escoltar l’audició musical.

 

I la música va fer vibrar la vida en relació amb la ressonància de la pedra per vincular-nos poèticament: són paraules escrites en el fulletó.  

I ara només vull donar la meva opinió més sincera: em vaig embadalir, com la majoria dels assistents. Bona prova d’això es l’intens aplaudiment al final de l’actuació, un ple absolut, de les persones que omplien l’església del Monestir. 

Una actuació magistral tant de la Lidia Pujol, superba i artista al màxim com els músics: Pau Figueres i M. Àngel Cordero i el Cor de Vallferosa.  

Cançons de la mediterrània, del Llibre Vermell de Montserrat, lletra d’Espriu amb música de Raimon, Cant de la Sibil·la, etc., són una part d’aquest espectacle, més aviat diria dels sentiments, que va imperar tot el temps. 

I després la interpretació al cementiri del monestir de: Petit país, d’en Llach,  va  finalitzar una vetllada plena de sentits i amor a la nostra terra. 

També va ser molt agradable la dissertació de Polar-Trek sobre els confins de l’Univers, llàstima que el cel embromat ens impedí fer la observació astronòmica, sota la llum de la lluna plena, amb bones condicions. 

Per acabar ens vam oferir un tast de productes artesans com formatges, codonyats, melmelades i aquell pa amb tomàquet untat oli d’oliva, tradició secular del nostre poble. 

Què més puc dir? Una grata vetllada que ens omplí el cor de la flaire dolça dels bon records. 

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau. 

I TOT VA COMENÇAR UN BON MATÍ.

Estava mig endormiscat perquè era bastant d’hora aquell matí. Era una d’aquestes situacions que et dius a tu mateix lleva’t i deixa de fer el manta, que avui és un dia festiu, que has d’aprofitar per fer totes aquelles coses de lleure que tant t’agraden. Però per l’altre costat aquella galvana interna en deia: va una mica més de llit no fa mal a ningú. 

Com llevar-me tranquil·lament sense presa i sense pausa. Esmorzar llegint el diari, sentir les darreres notícies i després vestir-me per fer una mica d’esport. Més que res, caminar pel bosc o pel proper parc observant la naturalesa i potser màxim trencar una mica la suor. És tan agradable quan saps que després t’espera una bona dutxa! Quan de sobte sonà el timbre de la porta. Posant-me una bata per sobre vaig anar-hi per obrir-la però, com vull tenir molta cura de la meva intimitat primer vaig mirar per l’espill. 

No me ha agradat mai rebre l’ensurt de visites de venedors a domicili o d’aquells que et volen salvar l’ànima, siguin del credo que siguin. 

Però al mirar vaig dir sorprès :

¾    Manoi! La policia!- quasi crido tot esglaiat. I mentre em posava bé el batí; pel meu cap passava amb ràpida successió de fets quant multes de trànsit tenia pendents. M’esposarien!

¾    Mani?- vaig dir quan treia el forrellat i obria amb nervis la porta.

¾    Veurà, senyor- em va dir la policia, una jove ben plantada, amb un posat de cara massa seriosa pel meu gust.- Els seus veïns ens han comunicat que han vist a un lladre entrar per la finestra del seu pis. Tenien por que li hagués fet alguna malifeta o l’hagi robat coses de valor.   

Em vaig contenir, per no petar-me de riure. I com n’era de seriosa la noia!

¾    Senyoreta policia- li digué obrint-li més la porta-, passi, mes amb el desgavell que hi ha dins casa meva, vostè mateixa s’adonarà que no podré endevinar mai si em manca alguna factura no pagada. 

Va fer una mirada al meu caòtic habitatge on tot mostra l’existència d’un home solitari. Això sí, jo sé trobar les coses en un lloc o un altre, naturalment després de buscar mitja hora però ho trobo.  

Va mirar-me i amb un somrís va dir-me:

¾    Em caus bé, necessites una mà femenina que et faci posa ordre a la teva vida però, ets simpàtic. T’espero al bar de la cantonada per prendre un cafè. 

Va marxar i tot de presa em vestí tal com m’havia manat. Això de l’ordre ho comprenia bé, però em fa basarda posar una guàrdia rere meu, ordenant la meva vida.  

Però una guspira entremaliada de la seva mirada en va decidir baixar al bar.   

Pocs mesos després era emmanillat per tota la vida amb aixó què diuen casori. Ah! I sense indult!!  

Sort que el seu somriure m’enlluerna i me m’ofereix els seus llavis contínuament com una dolça llaminadura. Serà així tota la vida? 

Miquel Pujol Mur .                               

CAMINANT PER L’ALTA CERDANYA: SANT FRUITÓS DE LLO.

Llo és un poble de l’Alta Cerdanya al que darrerament anem amb bastanta assiduïtat en recerca de noves rutes per les nostres caminades. A la temporada d’estiu ens agrada pujar en recerca de nous paratges i també de més alçada per fugir de la calor del pla.

 

 

De bon matí arribàvem a Llo des del nostre Berga. Com havíem sortit força matiners, quan vam arribar al l’aparcament, a l’entrada del poble i dels banys, només al parar el cotxe ja estàvem cercant menjar a la motxilla. 

Una vegada complert el requisit reclamat pel nostre estomac enfilàvem la pista mig enquitranada que pel costat del engorjat riu Segre ens conduïa muntanya amunt. Per aquesta pista només poden circular els vehicle dels veïns de l’entorn i els cotxes  dels serveis d’urgències i socorrisme.   

El lloc és feréstec i ombrívol, les gerderes començaven a mostrar el seu fruit, el gerd, però encara era massa verdós per assaborir cap dels seus sabors.  El remor de l’aigua  assedegava els nostres pensaments. Després de passar el primer pont arribàvem a la part superior de la pista enquitranada  on el camí ara de terra creua altre cop el Segre. 

En aquest lloc agafen el camí assenyalat com a Sant Feliu i mas Patiras. Poc després el camí torna a bifurcar-se: un ramal puja a la casa del Mas Patiras, on elaboren formatges, i l’altre, la nostra, que encara planeja una estona. La nostra companya en aquest racó del món va trobar petites maduixetes boscanes. Poc després la massa pètria, que serveix per gaudir de la via ferrata als seus aficionats, era davant nostra. Però com nosaltres no la tenim d’aquesta afició, potser ja som massa grans, vam continuar el nostre camí fins el coll de muntanya on un indicador ens assenyalava el camí de l’ermita i també part de la seva història. 

Aquí deixàvem l’ampla pista terrosa i ens enfilàvem per un sender fressat entremig de les pedres. Poc a poc, pujàvem admirant les plantes i les flors que creixien a la pedregosa terra. Potser, millor dit, no volíem veure la panoràmica dels voltants desitjant arriba a dalt i aleshores sí, obri els ulls i  admirar la gran panoràmica. 

A dalt d’aquest turó diverses excavacions arqueològiques dutes a terme els anys 70-80 posaren al descobert un assentament humà amb una durada de més de 3000 anys, entre el neolític i l’època romana. Tot i que, va ser freqüentat en l’edat medieval.   

Algú ens havia dit que des d’aquest punt la vista marxa enllà veient la Cerdanya a fins a Puigcerdà i és veritat, la nostra mirada veia davant nostra, com en un mapa sense fronteres, la vall cerdana.  Font Romeu, Via i Odello per un costat. Els pobles cerdans com Llívia, Santa Llocaia i Sallagossa als nostres peus. La massa rocosa del Pirineu a un costat i la de Cambredases a l’altre. Una bella panoràmica per no oblidar. 

Més tard, després de fotografiar l’enrunada ermita davallàvem amb cura pel camí. Altre cop al planell marxàvem per l’altre canto cap a Llo. El camí és més curt per més enrampat, amb una baixada força pendent. Ens veiem obligats a vigilar on posàvem els peus fins a arribar a una plaça on el camí tornava a ser pla. Veiérem l’antic castell i la torre.   

L

a torre de l'antic castell de Llo, del segle XII, està situada a l'est del poble, al cim d'un turó. Per arribar-hi només s'ha de seguir un petit camí. Avui en dia, d'aquesta torre tan sols romanen dempeus dos murs de maçoneria, gruixuts però simples. 

Fen esses pels antics però renovats i nets carrers vam baixar fins l’església de Sant Fruitós, romànica i rodejada pel cementiri. Poc després arribàvem al cotxe. 

Un matí aprofitat amb un apartat d’exercici físic i una part cultural. Benvinguts siguin forces dies com aquest on fruir de la companyia, la vida, la muntanya i el sol. 

Text: miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

CAMINANT PER L'ALTA CERDANYA. EL REFUGI DE LA CULASSA.

Quasi tothom és de vacances i aquests dies el meu pensament també està força difós. Per tant els meus relats van a referir-se a les nostres sortides per les terres més o menys properes al nostre Berguedà. 

 

Tot començà un dimecres al matí; seria més precís dir, molt d’hora al matí. Aficionats a caminar van decidir visitar el refugi de la Culassa. El circ de la Culassa és el lloc on neix el Segre. En aquest punt hi conflueixen el rec de la Font del Segre, el de la Font Blanca, el de la Coma Dolça, el de Finestrelles i algun altre més que aporten també el seu cabdal.   

Quan surts d’hora, com vam sortir nosaltres, també arribés a final de trajecte a primera hora, i així va ser. A l’aparcament a l’entrada de Llo vam ocupar el primer espai de la futura renglera de cotxes aparcats. 

Una vegada carregats del nostres estris muntanyencs vam iniciar la nostre singladura per la pista asfaltada. Una vegada passat “Els banys de Llo”, establiment que aprofita una falla del terreny per oferir banys d’aigua termal i sulfurosa a 35º. Val la pena provar-ho, com hem fet en més d’una ocasió i encara actualment tenim ganes de tornar. Bé, un cop passat els Banys, la pista continua asfaltada fins a arribar al pont que separa el camí de Finestrelles del que porta a la capella de Castell Vell. A partir d’aquest punt la pista continua, però, ja és de terra.   

L’entorn és bonic i bastant ombrívol i al nostre costat baixaven les aigües del riu amb aquell remor que fa l’aigua quan davalla amb força entre les parets pètries separades de les gorges només per la pista. 

Una vegetació rica en plantes boscanes, i entre elles, les dels gerds que encara eren massa verds però feien pensar en una propera i abundosa collita de fruits silvestres.  

A partir de l’establiment dels Banys està prohibit pujar amb cotxe només pels serveis d’urgències i els habitants de les cases disseminades del llogaret, segurament només els del mas Patiràs. Hi ha també el començament de la via ferrata, pels amants de l’escalada, que puja per les parets de roca fins a Sant Feliu del Castell Vell.  

Poc després una cruïlla, assenyalada en un rètol amb la indicació de bucle dels Maquisards, aleshores fèiem la nostra parada obligatòria per esmorzar, que sense aliment la màquina humana també defalleix. Segurament, no tant com un cotxe sense gasolina, però perd molta força.

Després de la breu parada i ja una mica més animats repreníem el camí i la costa amunt. Persones que corrien ens van avançar saludant-nos amablement amb el clàssic “Bon jour”. 

Van quedar admirats d’una dona jove que pujava amb un ritme i una lleugeresa admirable i envejable. Poc després tornava a baixar i no vam poder de preguntar-li si havia arribat a dalt i aleshores vam entendre en el nostre mal xampurrejat francès i el seu també mal espanyol que feia cada dia una cursa de temps. Sortia a caminar una hora i quan havia passat el temps reglamentat tornava a baixar: Però, caram! com de presa feia la ruta. 

I  la pujada pujava i pujava, mai tan ben dita aquesta frase. Pujava unes vegades vora les gorges i altre allunyant-se com jugant a la cuca amagar. Però nosaltres amb la fe de l’existència ja viscuda també ens esforçaven i poc a poc pujàvem. 

Altres persones van passar davant nostre, però el desànim no entra en el nostre ideari i vam seguir fins a creuar el darrer pont que posa el refugi de la Culassa al nostre abast. 

 

El refugi té una part tancada i l’altre oberta a tothom. Aquesta darrera estància està en bastant mal estat, però serveix d’aixopluc en cas de necessitat. Els humans, quan una cosa no es nostra no tenim generalment la cura adequada. La font, promesa en les dades, tampoc rajava aigua malgrat la seva abundància pels voltants. 
 

Un camí amb marques blaves ens indicava el camí per arribar a la font del Segre i la seva continuació fins a Núria. Un altre rètol ens parlava de la collada, però nosaltres, amb aquesta toma de contacte en teníem suficient.  

La vista de la vall ens situava el poble de Font Romeu davant dels nostres ulls.  

Un altre jorn sabent el camí i les necessitats alimentàries ens vam prometre tornar.  

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

MONTSERRAT, SEMPRE MONTSERRAT

El diumenge dia 27 de juliol del present, després de la nostre ràpida tornada de vacances, gràcies a tornar-nos en la conducció del petit utilitari, vam decidir anar a un lloc proper i completament diferent.

 

Quin lloc podíem buscar més adient que la nostra muntanya màgica? Aquella que el seu nom és prou conegut arreu del Món. Doncs, com no? Montserrat.

 Baixàvem en aquesta ocasió fins l’estació del cremallera a Monistrol. Després de pagar els corresponents bitllets pujàvem a una unitat del tren. Potser perquè encara era massa d’hora (segons per qui) s’hi cabia perfectament. Poc després puntual com un tren anglès o millor dit suís (que d’aquest país és la maquinaria) ascendíem per la via fèrria. La visió des del vagó, ja ens començà a mostrar la singular bellesa de la nostra muntanya.  

En poca estona, i sense cap ensurt, arribàvem a l’estació superior del cremallera. Durant el viatge havíem fet un repàs al munt de records d’anteriors viatges montserratins de molts any enrere, quasi tota una vida. 

Recordo haver-hi pujat poques setmanes abans del desastre que comporta la mort de molts viatgers. Un altre record emergí en el nostre pensament,  el del pas a nivell on un gosset amb gorra i les potetes davanteres aixecades saludava amb una banderola. Quants anys han passat!

Deixem-nos de romanços i tornem al temps actual. Com diuen alguns psicòlegs sempre s’ha de viure, a certa edat, el moment actual i gaudir-ne. El passat, passat està, i no el podem modificar. El futur, ja començarà demà al llevar-nos i albirar un nou dia.

 

 Arribats a l’estació vam anar a esmorzar a la propera cafeteria. L’entrepà el portàvem de casa. En aquest establiment serveixen uns bons cafès amb llet, o potser al ser, a o de, Montserrat els gaudim més. 

 

El nostre destí aquesta vegada era una breu excursió per un camí pràcticament asfaltat que ens portà a la Santa Cova. El lloc on el pastor va trobar, segons la tradició, la imatge de la  Verge bruna. No penseu que érem sols, hi ha molta gent que baixa a veure aquest racó montserratí, allunyant-se dels oripells del monestir. 

 

El camí comença amb una bona baixada amb dos o tres racons ombrius i una bona visió de la panoràmica sobre l’estació del telefèric i el Llobregat. De tant en tant una groga cabina passava gronxant-se dels cables cap a la seva estació. La propera visita, ja pensem en el futur, potser valdrà la pena pujar-ne, una nova experiència no fa mal a ningú. I torno a pensar en el passat, quants anys fa que vaig pujar amb aquest mitjà per primera vegada. Malament, fa tants anys que ja no em recordo. Li proposaré a la Rosa per la pròxima. 

Ja posats en marxa desfilaven davant dels diferents misteris que ornamenten el camí, obra d’eminents artistes. Segons la informació recollida són quinze grups escultòrics que formen el Rosari Monumental.  

La Santa Cova va ser construïda entre 1696 i 1705. A causa de la situació de l’edifici respecte a la gran pendent de la muntanya van ser necessaris uns murs de recolzament de grans dimensions i verticalitat. 

La capella és de planta grega, abrigada en un dels seus braços sota la balma de la muntanya que és la santa Cova Original. 

L’edifici ha sofert diversos contratemps durant la seva existència, com guerres. Més properament incendis o aiguats, però ha estat sempre reconstruït per oferir-nos un lloc d’extrema bellesa per orar a la mitjancera del Cel.  

Una vegada feta la nostra visita a un lloc tan emblemàtic vam pujar al monestir. Si la baixada és llarga, més llarga, malgrat sigui breu, és la pujada.  

Un cop a dalt vam donar una volta per les parades de productes artesans on el codonyat, el mató i múltiples llaminadures són ofertes al gust de cadascú. 

Vam voler visitar la basílica però, era pràcticament impossible. El temple era ple de gom a gom i la cua per pujar a venerar al cambril la Verge morena sortia de l’edifici, travessava l’entrada, la plaça i davallava pel carrer fins quasi l’arc d’entrada.  

Vam  decidir baixar i el cremallera encara portava una gernació de més gent de totes races que envaïen les andanes de l’estació. 

No cal dir-ho vam passar una agradable matí. Montserrat, val molt més que unes simples hores humanes és part del significat d'aquest el nostre poble. 

 

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

L’EDUCACIÓ

Les normes del tractat d’Eiximenis són sorprenents en part però ben mirat, no són desfasades perquè actualment es poden aplicar com unes mínimes normes d’educació a seguir. 

Si parlem de normes de conducta, en veurem moltes de convivència que no es compleixen i atempten contra la llibertat  dels altres. 

Podríem parlar de cedir la dreta al anar per les voreres, deixar passar cortesament a persones més grans, deixar seure a dones embarassades i persones majors en el transport urbà. En poques ratlles n’han sortit moltes.  

Què més? Posar els peus damunt dels seients, cridar, escopir, tirar llaunes i deixalles al bosc, malmetre béns públics i privats.  

El salvatgisme de les masses esportives, he dit esportives? Si tothom per celebrar un triomf d’un club de futbol o altre esport, perd l’educació i es comporten com energúmens i destrueix el que troba i s’enfronta els uns i els altres, fins i tot ataquen  les forces de seguretat.  

Quan som molts ens escudem en l’anonimat i perdem la capa de civilització amb que ens han envernissats a través dels anys. LA CULTURA. 

Televisors alts de so, ràdios i equips musicals pujats de to, gent cridant pel carrer.  

Hauríem de fer nosaltres mateixos un examen de consciència, i una vegada vistes les nostres faltes, intentar evitar-les i així pot ser les altres persones també millorarien el seu comportament. 

Hi ha moltes coses a solucionar: una mica els uns, una mica els altres, més la col·laboració dels mitjans de comunicació i les autoritats podríem fer un món més complaent per a tots.  

Miquel Pujol Mur                                       

L’AMIGA DE LA MARE. IV

El jove no pot ni parlar, la dona li ha posat un dit als llavis, després d’un absorbent i recargolat petó. Va a buscar la roba, es vesteix i agafant els patracols d’estudi marxa tancant suaument la porta. Ha vist com la dona, completament nua damunt el llit, dorm satisfeta o ho fa veure.  

Aquell vespre durant el sopar escolta les beatifiques paraules del seu pare, sobre la no sexualitat dels àngels, com en un núvol allunyat de l’astre rei. La mare mira al seu fill amb un somriure misteriós. El Roger, afamat  observa que en el seu plat hi ha més quantitat de menjar que mai. El jove, somrient sota el nas, sorprèn la mirada entremaliada de la seva mare i  comprèn que el seu pare s’haurà d’oblidar de la seva xerrameca sobre els àngels i tal cop esforçar-se aquesta nit un xic més amb l’esposa.  

El Roger, ha tornat moltes vegades a la casa de la seva professora de l’art amatori, fins a saber i comprendre totes les lliçons i els secrets de la nova ensenyança. Els acaronaments, els petons, els llocs amagats, els punts febles, com aprofundir i vibrar en l’interior i exterior del cos fins aconseguir l’èxtasis final. Tot ha estat assimilat i practicat fins l’extenuació. Els altres temes del curs escolar han fracassat solemnement. La qual cosa causa l’estranyesa dels seus professors i ha d’oir més d’una vegada els reganys del seu pare. Mes la mare somriu dient:

¾    Ja sé sap, la joventut a certa edat... Pardalets al cap! - disculpant-lo davant de tothom. 

Poc temps després en el transcurs de les vacances la Irene li parla així:

¾    Roger, les meves classes l’has après totes, si es pogués et donaria una matrícula d’honor. Si d’això se’n podes donar. Ara has de buscar altres camins, conèixer altra gent de la teva edat i posar-les en pràctica amb la xicota que triïs i si potser estimis de debò i per sempre. No vull que tornis més a aquesta casa i aprova el curs de l’Institut que amb ell si que hi haurà oportunitats a la teva vida. -Donant-li un petó l’empeny cap a la porta.- Si tornés, que sigui com a fill de la teva mare, mai com amant. 

El sobtat acomiadament deixondeix l’ànim del jove. Però la joventut ho supera tot i poc després és el bon estudiant de sempre, ara envoltat d’amics i amigues. Sense por ni amagar-se de res. 

Un dia, no gaire lluny de l’afer final, tornant a casa, en la terrassa d’un bar veu a la seva mare i la Irene. Immediatament pels seus gests i moviments, sap que ell és el motiu de la conversa, i aleshores comprèn que no sol ha estat l’irrefrenable passió d’una dona sensual, sinó que la relació ha servit per frenar els amagats mals pensaments de la seva mare. El somriure satisfet de la seva cara la delata. 

Miquel Pujol Mur.