Les
parets de la sala són blanques. No hi ha absolutament res. Cap mobiliari omple
l’espai buit. Només un punt fosc en el centre ocupa i taca l’albor. Aquest únic
punt negre, sóc jo i els meus pensaments.
Tot
és silenciós, però el meus records omplen de llum i color les pròpies idees.
Ho
sé! Tal vegada, sóc una mica rebel. Perquè malgrat regna com a senyora la
blancor de l’entorn, els meus ulls no volen ser dominats pel no color i
s’omplen de paisatges i vida.
Potser
una platja mediterrània on el sol escalfa el meu cos i escolto el remor de
l’aigua blava al trencar a la sorra.
O
apartant-me del sol i el mar, recerco en la memòria aquell ombrívol i verd
paratge de muntanya, prop del gorg on salta l’aigua amb un soroll cristal·lí.
Sempre
l’aigua i els sons en el meu pensament.
Perquè
l’aigua i l’aire són un constant que em fa fugir d’aquest habitacle blanc.
Miquel
Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada