EL LLADRE. II

Posant-se ben còmode en la butaca ens mira a tots dos com si fóssim dos colomins a punt de rostir. Em remoc intranquil. Com gosa asseure’s en la meva butaca. Sí, en la meva butaca, en la que veig els partits del Barça i a més com si fos seva. Una profanació total, mai més hi estaré assegut a gust. Ni quan el Messi faci quatre gols en un partit. 

¾     Bé, ara els explicaré la causa de la meva visita. Amigable visita, no creguin. Jo sóc el Pere, el lladre de la urbanització. Ah! No els ho havien dit. Sí, sóc una institució, tal vegada com les despeses d’escala. Aquest de la constructora!- remuga movent el cap- Els ho haurien d’haver dit. Ja els ho diré, si no és que em donen molta feina.

¾     No sabíem res, no ens van avisar.- tartamudejo, però un xic alleugerit.

¾     Mirin, jo, sí vostès m’ho permeten, els faré quatre rals de què va tot això. Jo vigilo a tothom i el que fan tots. Escolti, la seva senyora està com un tren. I vostè Joan, murri, puja molts cops al dia. Vigili que sé d’un que es va herniar l’esquena de tant moviment. La feina que em va donar aleshores cobrant només la baixa laboral.

¾     Com?- vaig inquirir.

¾     Més fàcil no pot ser. Jo vinc a cobrar cada trimestre, quaranta cinc €. Vostès em paguen i santes pasqües. Jo, ja tinc cura  que ningú entri a robar al seu piset. Ben posat, el seu pis. Molt ben decorat, tenen gust.

¾     Escolti!- exclamo, a mi això de les peles em posa de mala gaita – Som joves, acabats de casar i anem justets de diners. Més despeses ens serà impossible de cobrir.

¾     No m’ho posi tan malament! Que jo sóc lladre, però pacífic. He vingut amb bones paraules. No hi ha volta de full. Miri, si tan malament els  va, la seva Marta està força maca, potser podríem arribar a un acord. Tal vegada un intercanvi mutu. 

La pistola es mou amunt i avall. El negre forat del canó m’esparvera cada cop més. Una vegada mira a la Marta, que està calladeta com mai. Altres m’apunta a mi. L’arma també és negre, ominosa, múrria, però sembla ben bé que té desitjos de parlar, perquè la mà de l’home neguiteja sense rumb.

¾     Sap què, com que veig que això no els hi va, ja s’ho pensaran en tot cas. Em deixen un sobre a la bústia del seu pis cada primer dilluns de mes, de cada trimestre, i no em veuran el pèl. Jo, ja tinc la clau del pany. Això sí, si qualsevol dia ens trobem casualment pel carrer, com que som persones ben educades ens saludem. Com deia el meu avi: “lo cortés no quita lo valiente”. 

Solament, espaordits com estem, podem fer una cosa. Assentir amb el cap i callar. Aleshores ell ens dona la mà. Primer suaument a la Marta, quasi fent-li una reverència. Després una estreta cordial i ferma a mi, com si fos un amic de tota la vida. Llavors marxa i tanca la porta sense fer soroll. 

La Marta i jo ens mirem l’un a l’altre. En els ulls un reflex d’emprenyament per la nostra feblesa d’ànim. La miro tendrament, em mira tendrament, els nostres cossos encara tremolen de por i d’emoció. La prenc de la mà i em segueix sense dir res. Suaument amb delicadesa infinita ambdós ens arraulim dins el llit. No sé que succeeix, la por, la tendresa, la suavitat, la indefensió, tot ens ha ajuntat encara més. Després la ràbia que sentim per dins ha sorgit com un guèiser irrefrenable i impetuós. Quina tarda-nit que hem passat. 

Aquest matí he telefonat al cap per dir-li que no podia anar a treballar, de tan malament com em trobo. Estic esgotat i tremolo només al notar la mà de la Marta o la seva veu demanant-me més amor.  

Alguna vegada he trobat al Pere, el lladregot pel barri, i a punt he estat de demanar-li que pugui al pis a amenaçar-nos. Mai podrem oblidar el que vam fer aquella nit.   

Miquel Pujol Mur.