Fa uns tres anys em vaig divorciar de la
meva dona. El nostre matrimoni va fer al cap del temps una gran davallada. Va
haver-hi, entremig altres persones per part dels dos. Alguna relliscada, hi va
haver per part meva, allò del cap i la secretària jove. Per part seva, dins la
feina, també va tenir una aventura amb un company de treball, ben posicionat,
per poder ascendir. Finalment, després de fortes discussions i perquè negar-ho
una certa violència de gènere vam separar-nos. Jo sempre ho he tingut molt
clar, que en alguna ocasió, jo, com home vaig respondre inadequadament fent
servir la força física. Ella, més rancorosa, més punyetera, potser al mateix
temps més intel·ligent, sempre va saber utilitzar tota mena de paraules, plenes
de sarcasme, per treure el dimoni amagat dins el meu interior. Tots dos vam
patir, però psicològicament jo vaig sortir més malparat. Durant dos anys vaig
haver de recórrer a un metge psicoanalista per estabilitzar la meva ment. Finalment,
entre la labor del metge, els múltiples
medicaments i el grup de teràpia vaig
recuperar-me moralment i així tirar endavant la meva vida.
Suposava, com tots el meus companys, el meu immediat
ascens a cap del departament. Però l’empresa ha volgut fer canvis en la
direcció. Ha decidit que el grup de disseny és prou bo i sap a consciència com complir
el seu treball. Però, la part econòmica no és prou rendible, i ha decidit
incorporar una persona nova i externa per una gestió més adient i acurada de
les despeses. Aquest matí a primera hora ens ho han comunicat. També, que
després d’una dura selecció de personal, feta per una empresa aliena a la
nostra, havien trobat la persona idònia pel càrrec. Ara esperem la nova
persona.
El cap de personal ha vingut per dir-nos:
ara us presento la nova directora. I ha obert la porta com si fos una caixa de
regal. No!! Allò no ha estat un regal sinó una caixa plena d’explosives
sorpreses. Una bomba. Ostres! Ostres! Ostres! La persona triada és l’Helena, la
meva ex-dona. I jo, com a segon de la secció i responsable tècnic he hagut de donar-li la salutació de
benvinguda.
El moment ha estat melodramàtic per a tots
dos. La seva mirada, càustica, i la meva, fugissera i de compromís, s’han
trobat obrint antigues ferides. Unes paraules impersonals, en nom de tot el
grup, ha estat la meva locució. Unes de fredes i nervioses, purament per quedar
bé, han estat les frases del seu breu discurs. Els nostres ulls han evitat
trobar-se en cap més ocasió. Molts dels meus companys han endevinat la nostra
tibantor. No coneixien la meva ex i han hagut de pensar que era una antiga rancúnia
personal.
Quan el cap de personal l’ha acompanyat al
seu despatx, m’he disculpat i he anat al lavabo. Tancant-me en un dels excusats
he obert la finestra i he intentat treure la meva tensió interna.
¾
Eiis!
Eiis! Eiiis! - he cridat respirant profundament- Eiiis! Eiiiis! Eiiiis! -encara
més fort.
Però he notat que no aconseguia extreure’l
tot, diguem-ne l’odi, del meu cos. He tornat a fer més exercicis d’autoajuda i
finalment m’he calmat un xic.
A mitja tarda m’ha demanat per una reunió en
el seu cau. Tant com jo l’havia desitjat, aquell lloc! Un hola, somer i a
contracor han estat les nostres primeres paraules. Després, m’ha fet una llarga
explicació sobre que no li havien dit, en les entrevistes de treball, quina era
l’empresa de la selecció. Aquest matí l’han anat a buscar a casa seva, l’antiga
casa nostra, i amb cotxe l’han acompanyat a la fàbrica. Que, per ella era un gran repte personal, i
que esperava que la nostra col·laboració fos raonable, professional i profitosa
per a l’empresa, que era qui pagava els nostres sous.
Continuarà...
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada