La tarda cau
suaument, el sol encara brilla dalt del cel. Però ja és l’hora mansa i calmada de
l’arribada del capvespre quan el seu calor es dilueix en l’atmosfera.
Com cada tarda
la família li ha fet notar que fa nosa. Unes vegades per que venen amistats,
generalment femenines. No és oportú que un homenet gran i vell, com ell, escolti
les xafarderies de les dones. Sempre pot
escapar-se-li alguna indiscreció en saludar un dia a la veïna criticada.
Ull! Que els
vells, de vegades són com les innocents criatures sense malícia i com aquestes em
diuen alguna que s’haurien de callar.
Altres perquè
venen convidades de les netes i que fa un home capcot assegut en un butaca, malament si s’adorm i
pitjor si mira. El televisor en aquestes ocasions esta prohibit. Si algun dia mira
l’esport, única cosa per la què s’interessa un xic, aviat surten la dona i la
filla dient que això només ho veu ell, que fan coses més actuals i que la tele
s’ha de compartir. Aleshores posen el serial de cada dia que no suporta. No
entén que la seva filla, que va acabar la carrera de mestra amb aires
d’intel·lectual, i que a més de l’escola treballa en el serveis socials de
l’ajuntament, no vegi que tot plegat són bajanades.
Quan el gendre
ve d’hora per veure el futbol és l’única ocasió de gaudir una mica del
televisor i de l’esport. Però darrerament ja no puja a casa prefereix quedar-se
amb el amics al bar de la cantonada i s’evita els morros de la dona, sogra i
filles. L’home és riu amargament per dins seu, ho fan tan subtilment les dones
de casa, passen i passen i sempre pregunten: que no s’acaba?
Avui com la
majoria de les tardes ha marxat després del telenotícies al parc. Tal vegada li
agradaria haver fet una mica de becaina al sofà, però com és la sacrosanta hora
del serial, sap que no podria dormir. Quasi val més adormir-se tranquil·lament en un banc del
parc, malgrat després a l’aixecar-se els
ossos cruixin sorollosament.
¾
Reflexions! -. Aquestes són ser
les paraules de l’home que llegeix el diari assegut en un banc del parc davant
de l’estàtua d’una dona nua.
L’havia agafat d’una
paperera en sortir a passejar.
Per què, les
reflexions a certa edat. Si hagués estat espavilat no s’hauria deixat atrapar
per la rutina que imperava en la societat del seu temps. Aleshores si que hauria
estat el moment de reflexionar de la veritat de la vida o potser haver tingut algun mestre, més llest, que li fes veure el
món. Però no, com un ase amb els ulls tapats va seguir el camí traçat per
endavant: treballar, nuviatge, casori i tenir fills.
I ara què,
assegut en un banc del parc, mirant sense desig el cos nu d’una estàtua. Si
hagués estat artista, deien que dibuixava força bé, segurament hauria passat
per moments de misèria, de poc menjar o de beure males begudes. Això que la
mala gent diu vida bohèmia, rodolant de casa en casa, potser de llit en llit o
de dona en dona. Tota una aventura que podria haver acabat bé o tal vegada
hauria caigut mort en qualsevol cantonada. Qui sap quina hagués estat la seva
vida o la seva sort.
Però ara,
reflexions? Quan el camí està fet i la línia clarament dibuixada en el trajecte
marcat de la carretera final.
Toca aguantar-se
i fer-ho el més plàcidament possible obeint les de vegades “dolces” paraules de
la família.
Reflexions,
pensaments, decisions. Com deia aquell vell polític: ara no toca.
Arruga el diari
i el llença a una paperera del parc. Somriu i es diu de coll avall, mira aquest
diari, avui també ha tingut la seva aventura. De paperera a paperera.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada